X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

CARTOGRAFIES DOMÉSTICADES

Faltar a casa o morir al tanatori: així ha canviat l’arquitectura la forma de vetlar els morts

L’arquitectura ha acompanyat una de les grans transformacions del segle passat: els morts ja no es vetlen a casa. Lluny dels usuals búnquers de granit, el tanatori del Pinós dissenyat per COR Arquitectos recupera la calidesa i el confort d’acompanyar com a casa. 

28/10/2018 - 

ALACANT. L’escena està presidida per un home mort vestit de fester cristià dins del fèretre. És Fernando Planchadell, empresari torroner que acaba de faltar per un atac al cor. “Jo crec que la caixa és massa xicoteta, no? Se li n’ixen els genolls per damunt”, es pregunta el seu fill Agustín. “Costava cinquanta mil peles menys que l’altra i ell ja no ho notarà”, li respon Pedro.

Quan li tanquen la caixa, la ploma del casc de capità se n’ix de la tapadora. Disparen uns trabucs i comença a sonar la marxa mora Juanjo. Una grua baixa el taüt des de la segona planta de la fàbrica de torrons dels Planchadell. A terra ferma, una esquadra de moros i una de cristians esperen la particular comitiva mortuòria. És la paròdia que Garcia Berlanga va fer el 1987 d’un soterrament xixonenc a la pel·lícula Moros y Cristianos.

Una escena hilarant que explica -amb un toc de coentor- el sentiment que ens mou quan falta algú: l’acompanyament. “Per les nostres terres, quan es coneixia una mort, veïns, coneguts i parents es posaven en moviment per tal que la casa del difunt no estiguera buida, a fi que els afectats directes per la pèrdua estigueren sempre acompanyats”, expliquen les antropòlogues valencianes Raquel Ferrero i Gandia i Clara Colomina i Martines a la revista Recerques.

Amb un treball de camp a la Vall d’Albaida, Ferrero i Colomina investigaren els rituals de la mort a principis del segle XX, quan les persones naixien i morien a sa casa. Fins portar-les al cementeri, la vetla també se celebrava a casa. Sense massa mitjans tècnics, “la comprovació de la mort era senzilla: se solia col·locar un espill o un misto encés al costat de la boca del difunt per comprovar la respiració”.

Després de l’amortallament –tota la família o algú de confiança solia arreglar el cadàver com a tribut al difunt- es col·locava al taüt “i s’exposava a l’entrada de la casa amb les portes obertes o a l’habitació mateixa on havia mort la persona”, conten Ferrero i Colomina. En eixe cas, es retiraven les macetes o els retrats –eren símbol d’alegria i luxe, respectivament- i es tapaven tots els espills per evitar que l’esperit del mort s’emportara les ànimes dels vius.

Amb base a l’Arxiu Oral de la Memòria del Museu Valencià d’Etnologia, les antropòlogues han registrat tot el ritual de la mort. Fins fa unes dècades ací “es resava el rosari en veu alta i se solia oferir cafè, inclús vi o rosquilletes i xocolate, segons la classe social”. “Es xarrava, fins i tot de vegades es feien bromes”, afegeixen. 

Res a vore amb l’actual procés, on les nits de vetla a casa s’han substituït pels tanatoris, uns edificis asèptics on sol predominar el granit, els vidres d’espill, les habitacions sense finestres –per preservar la intimitat- i els retaules moderns que li donen un punt gelat. El projecte de l’estudi alacantí COR Asociados per al tanatori del Pinós fugeix d’eixa imatge tradicional dels tanatoris.

“Vam entendre este edifici com un lloc que es resistirà a ser oblidat, quedant en la retina dels seus usuaris. Per tant ha de ser un lloc on lo sensitiu ha de ser controlat. Paràmetres com el so, la temperatura, la lluminositat, la humitat, la privacitat i la relació amb la natura prenen gran importància”, avancen els seus arquitectes Miguel Ródenas i Jesús Olivares.


L’edifici està rodejat del poliesportiu i el centre cultural de la localitat del Vinalopó Mitjà, però des de les sales de vetla es veu el cel. “L’edifici està mig soterrat i la façana principal ix del terreny com si fóra una cova. A més, està configurat a partir de sis patis que permeten que la relació amb l’exterior siga controlada”, expliquen des de COR, on han sabut combinar la intimitat amb l’obertura cap a l’exterior.

Rodejat d’un bosc amb una trentena d’aurons japonesos, amb la distància l’edifici sembla més pesat que al seu interior, més lleuger i ingràvid. L’accés busca desubicar a l’usuari per a disminuir el seu pas, un assossegament necessari que propicia els encontres a l’exterior. “A les entrades dels tanatoris no sols es mostra afecte al difunt sinó que també es troben persones que feia temps que no es veien. L’entrada està dissenyada perquè els retrobaments es produïsquen al jardí exterior i l’accés a l’edifici siga normalment col·lectiu”, indiquen Ródenas i Olivares.

“Emocionalment pensem que és interessant per dos raons: primer permet deixar fora les salutacions i les emocions de la gent que s’acaba de retrobar i per tant les estridències sonores es redueixen”, raona Ródenas. “I en segon lloc, enfront d’una experiència individual d’abatiment, la col·lectiva desprèn normalment sensacions i emocions d’acompanyament i superació”, afegeix Olivares.

L’oficina d’arquitectes, amb quarter general a Alacant i despatxos a Elx i Albacete, es va plantejar tot el tanatori preocupant-se pel nivell d’intimitat, des de la part més pública de la recepció i la cafeteria fins a les sales de vetla, ubicades al final del recorregut. Pel camí, la capella només es distingeix del conjunt per una enorme porta pesada. “La seua singularitat ens indica que és la porta d’un lloc diferent. Encara que arquitectònicament, l’única diferència la dóna la il·luminació”.

Una solució òptima per a un xicotet poble on conviuen diferents cultures i tradicions: “Quan s’acull un ritual, s’activen unes lluminàries que donen sensació d’espai ingràvid perquè la llum està per baix dels genolls. En canvi, quan la capella es queda oberta per al recolliment personal, només s’il·lumina el sostre, estirant l’espai cap a dalt”, expliquen des de COR.

Les antròpologues Colomina i Ferrero apunte que abans, “el fet que la casa s’omplira de gent, que entrava i eixia, funcionava com a distractor del dolor per la pèrdua i alhora, la sala de vetlla s’erigia com a espai per expressar eixe dolor. Una situació que s’aprofita per a enfrontar-se al problema de la pròpia angoixa davant la mort”. En canvi ara, a COR es van plantejar el repte de dissenyar un únic espai per compartir les vetles de tot un poble de set mil habitants. “Fins i tot gent que comparteix creences, viu la mort de forma diferent. La relació amb la mort cada volta és més diferent i personal i este edifici, arquitectònicament parlant, ha de ser capaç d’assumir la majoria d’estes situacions”, afegeixen Olivares i Ródenas. 

“Les persones que vam entrevistar a la Vall d’Albaida parlen de faltar, i no de morir, per referir-se a la pèrdua d’alguna persona coneguda. En canvi a les ciutats, i també entre els jóvens, la paraula triada és més morir que faltar”, expliquen Colomina i Ferrero. “Açò alerta de la desaparició d’una manera d’entendre el món i de viure’l: faltar va més enllà de morir. Faltar és col·lectivitzar una pèrdua, la comunitat fa front amb vinculació a la desaparició d’un dels seus membres; morir és simplement desaparéixer”.

Carlos Pastor

@carlospastor__

Noticias relacionadas

next