Sant Blai, la lluita contra l’assimilació global

ALACANT. Un usuari de Twitter es preguntava, fent broma de la senzillesa autòctona, si algun veí de Nova York tindria a sa casa algun pòster o quadre amb la imatge del pont roig de Sant Blai, per la mateixa raó que ell lluïa a les parets alguna fotografia tòpica de l’estàtua de la llibertat. L’absurditat enginyosa de l’argument és encara més irònica si s’observa el paisatge que proporcionen les vistes del pont roig, amb un sequeral immens decorat per un passeig amb destinació ambigua i envoltat d’un context de ruralia tan pretèrita que resulta inconcebible. Un retrat clarament incomparable amb l’arrogància del luxe de Manhattan.

Sant Blai és molt més que això, però aquesta estampa és simptomàtica. El barri més poblat d’Alacant encara regala terrenys de buidor, omplerts a poc a poc amb el formigó que serveix per a augmentar el cens a còpia de deixar enrere l’origen que algun dia el va definir. L’origen que encara mantenen els qui intenten preservar-lo. Construït al voltant d’un emplaçament rural, pocs guarden el record recòndit que relacionava el creixement del barri amb l’arribada dels primers ferroviaris responsables del funcionament de l’estació d’Alacant, visible des de la part més oriental. Les fàbriques posteriors no van arribar a adquirir l’hegemonia econòmica, i per tant no van fer de Sant Blai el racó industrialitzat que Alacant necessitava. Tot i que va ser reforçat amb oportunitats laborals, el barri no va incorporar la simbologia requerida per a distingir-se.

Tot i així, Sant Blai ja comptava amb referents etnològics. Del cementeri dels anglesos, on descansaven els protestants nostrats que van passar inadvertits a la posteritat; al cementeri municipal, substituït per una parròquia i traslladat a la ubicació actual ara fa un segle. També n’hi havia la denominació atea del barri de la Llibertat, establida de manera efímera durant la Guerra Civil. Però van ser uns treballadors amb arrels alcoianes, aterrats a les factories del barri, els qui li van atorgar una força que el diferenciava del centre urbà d’Alacant, tan pròxim a Sant Blai, quan es van animar a simular les festes de Moros i Cristians amb indumentària i objectes improvisats. Va ser des d’aquell 1943 que Sant Blai celebraria la seua pròpia festa, millorada any rere any, de manera ininterrompuda. Només la pandèmia va establir un parèntesi forçat que, per sort, van poder tancar.

Sant Blai encara conserva aquesta essència, però ha perdut bona part del seu esperit primigeni. No és un fenomen propi, sinó global, una assimilació contra la qual tants barris lluiten resignadament. Carrers com el d’Assumpció evoquen mínimament les cases baixes que van detallar Sant Blai fins fa unes dècades, però són excepcions puntuals. «De la parròquia cap amunt tot era terra», recorda l’encarregat del bar Ca Soler, un home que no ha d’arribar als cinquanta anys. Aquest establiment, ubicat al costat del camp de futbol, conserva alguns elements autòctons, com ara els amulets festers –de Moros i de Fogueres– i alguns esportistes vestits amb el xandall de l’equip del barri que, sense saber-ho, contribueixen a la resistència de la longevitat hiperlocal.

I malgrat les contrarietats, el barri no ha deixat mai de ser acollidor. Tant per a famílies treballadores com també per a les benestants que no aspiren a disposar de cases al centre o al litoral més amable. La instal·lació d’escoles públiques, de primària i secundària, ha convidat molts alacantins a allotjar-s’hi. El PAU 2, tan despersonalitzat, ha contribuït a aquesta possibilitat. Desposseït d’un nom que estimule el sentiment de pertinença –ja ho denunciava Antonio Adsuar–, amb un entorn de descampats a l’espera de ser convertits en algun racó atractiu, no necessàriament habitable, però sí distingible entre la buidor monòtona que ofereix l’urbanisme desgovernat, el PAU 2 encarna eixe model urbà que tant ha castigat l’estètica dels afores d’Alacant.

És precisament en aquesta ubicació on les cases noves de trinca se situen a pocs metres dels col·legis religiosos –Maristes, Salesianes, Don Bosco–, aglutinats al voltant d’un carrer de nom tan poc identificable com el de les Illes Corfú. Potser ningú no va pensar en la senyoreta de Rabassa, descendent de Josep Laporta, empresari alcoià que es va enriquir amb la fabricació de paper de fumar. Va ser ella, propietària de terrenys al barri, qui després de no voler vendre’ls a cap constructor amb capacitat per a multiplicar el seu compte bancari va preferir, senzillament, habilitar aquests espais per a garantir l’ensenyament religiós. 

Tampoc no queden pistes de l’antiga partida de Nogueroles, a dos quilòmetres d’allà, on van apartar les fàbriques per a construir l’estadi José Rico Pérez i tots els equipaments esportius que arribarien més tard per fer dels peus del castell de Sant Ferran el centre neuràlgic esportiu d’Alacant. José Rico Pérez, per cert, té una plaça al PAU 2 rodejada d’asfalt i de terra que es fon en un horitzó incert, que culmina a Rabassa però que brinda l’aparença d’un desert infinit i insubstancial. Una altra prova de l’escassa cura pels símbols.

A Sant Blai n’hi havia de propis. La Mosca Tumasa abastia els joves del barri dels queviures propis de l’edat. L’hamburgueseria Kuka’s, substituïda fa pocs anys per un kebab, sobrevivia a les hores més intempestives de la nit havent d’aguantar els clients en la seua pitjor versió, que encara podien anar al Chamán si volien batre rècords d’indecència. Sí que resisteix la Societat Cultural Esportiva, amb 75 anys d’antiguitat, i els malnoms dels autòctons –el Quinzet, el Chamaco, el Almanseño– que encara fan possible la festa de Moros i Cristians. Però la condició estrictament residencial d’un districte va acompanyada del menyspreu cap als senyals més remots. Hi ha veïns que es queixen per la impossibilitat d’aparcar durant la setmana de festes.

Abans, la rivalitat entre els toreros Vicente Blau Gisbert el Tino, de Santa Creu; i Francisco Antón Marín Pacorro, de Sant Blai, havia provocat enfrontaments físics en distints indrets de la ciutat, fins al punt de convertir la contesa en una bandera anodina, però que afavoria la consciència de barri.

Hui no es donen circumstàncies com aquesta. I la singularitat sobreviu en els elements impertorbables, com l’edifici de la Colmena, símptoma de l’aberració urbanística alacantina i que, com tots els defectes inesborrables, ha acabat resultant simpàtic. El carrer del pintor Antoni Gisbert, el més comercial i dinàmic, manifesta l’alcoiania del barri per l’origen de l’artista, reforçada amb les referides festes de Moros i amb la influència històrica, també esmentada, dels descendents de l’empresari Laporta.

Detalls que passen desapercebuts i que uns pocs valoren per a fer més digerible el context d’assimilació global, sinònim de desgast identitari. Un fenomen contra el qual es combat amb l’eina del record, aparentment estèril però sempre imprescindible per a garantir la supervivència pòstuma que Sant Blai vol assegurar-se mentre lluita contra les conseqüències de la residencialitat, de la globalització i, en definitiva, contra la inhumanitat característica del món actual.