Un possible pulmó verd oblidat al Rebolledo d'Alacant

ALACANT. Per la carretera d’Ocaña s’observen les muntanyes que no van enamorar Gabriel Miró. El literat alacantí va mirar de fer país descrivint els paisatges de la Marina i el Comtat, clarament més commovedors, per convertir aquest terreny en la «muntanya alacantina» que ell, amb Emilio Varela, Óscar Esplá, Germán Bernácer i els intel·lectuals que es conjuraven a Polop, volien incorporar a l’imaginari local.

L’altra cara de la moneda era el Rebolledo. La vertadera muntanya alacantina, en tant que correspon al terme municipal d’Alacant, queda reflectida en el pujol de Fontcalent. Aquest territori, més aspre –o siga, menys estètic–, va ser objecte de sàtira del cèlebre setmanari El Tio Cuc, el més venut del primer terç del segle XX, quan la informació local ens marcava més l’agenda. El personatge satíric que donava nom a la publicació es presentava com a diputat a Corts pel Rebolledo –«exdiputat» en els anys de la dictadura primoriverista–, i exhibia una ruralitat ferma i honrada, al mateix temps que miserable i obsoleta en un món que canviava.

Ara que s’apropen eleccions convé recordar que les propostes per al Rebolledo, així com per a la resta de pedanies interiors alacantines, comptaven amb més presència. Els lectors d’aquestes zones enviaven cartes al setmanari per a fer burla de l’alcalde pedani de torn i per a protestar contra els protagonistes dels plets terrenals que podien acabar en tragèdia. És comprensible que aquestes muntanyes no formaren part de l’Alacant que transitaria cap al turisme. Sí que queden prop de la tímida i insuficient industrialització que va experimentar la ciutat, visible en els polígons pròxims. Però inexplicablement, aquesta orografia irregular és el símptoma de l’Alacant que no va voler envoltar-se de verd, tot i tindre’n l’oportunitat.

Perquè si no hi ha afores de València que no estiguen distingits pels camps de l’horta, el verd d’Alacant queda aïllat, recòndit, amagat en ubicacions inextricables, i per tant desconegudes. Tant és així que el Rebolledo només permet l’arribada en cotxe o en un autobús públic que fa acte de presència cada noranta minuts. Passejar pels seus escassos carrers té com a fons el soroll constant dels vehicles que passen de llarg per la zona a velocitats elevades. Els ciclistes han d’arriscar-se per a arribar-hi amb integritat.

Aquest abús del trànsit motoritzat sempre ha condicionat el Rebolledo. Fins els anys huitanta, amb la construcció de l’autovia, va ser l’única porta d’entrada a Alacant des de Madrid amb vehicle privat. Allò va dotar la pedania de certa prosperitat, però també de contradiccions. De fet, els qui van viure aquell temps recorden les amenaces d’atropellament que patien els seus veïns, que al seu torn tenien garantia de negoci en fondes, pensions i restaurants per als visitants efímers.

Aquell mode de vida es combinava amb l’activitat tradicional, la de l’agricultura. Tots els consultats saben calcular la quantitat d’hectàrees de què disposaven els avantpassats i com les van anar perdent a còpia de decret per a poder cedir parcel·les a cotxes i camions. Ara lamenten les complicacions per a poder crear espais habitables en una pedania que si a inicis del segle XX El Tio Cuc identificava com a pobra, ara no ha deixat de ser humil, i en canvi no permet la residència a nous compradors de vivendes que pretenen instal·lar-s’hi. Una veïna de tota la vida que tot just ara s’estrena com a mestra, de fet, ha hagut de marxar al barri de la Florida davant la impossibilitat d’adquirir cap casa –totes incorporen terreny al voltant i són de reforma obligada– a un preu raonable i davant la inexistència d’habitatges de lloguer.

La contemporaneïtat es resumeix en aquesta enorme paradoxa que encara no ha condemnat el Rebolledo a l’anul·lació d’un sentiment d’arrelament ben profund. Es constata en la continuïtat de les festes patronals, les de la Verge del Carme. Hi contribueixen també les festes més recents, les de Moros i Cristians o les del Rocío –els andalusos nouvinguts als setanta, dedicats al cultiu de la tomaca, varen forjar aquestes últimes. No hi ha rastre de les Fogueres de Sant Joan, que van acabar sent una exclusivitat per al centre i per als barris alacantins que les acollirien amb més inèrcia que sentiment. L’escola, recuperada a força de pressió veïnal a finals dels noranta, aporta una quota d’esperança en una pedania que conserva la tasca agrícola gràcies a qui es compadeix del seu passat. Un treball que ofereix compensació emocional però no econòmica.

És aquesta voluntat, persistent i tossuda, la que contribueix a la supervivència del Rebolledo. Però la desatenció política, denuncien molts veïns, hi juga a la contra. El manteniment de les instal·lacions, irregular i escassament puntual, es manifesta en els desperfectes del parc infantil annex a la plaça central, dedicada a José Antonio Torá, un dels últims alcaldes pedanis que es recorden amb afecte. Aquesta figura va desaparèixer amb el tripartit d’esquerres que va governar Alacant entre 2015 i 2018. I molts dels veïns no la troben a faltar. «Els pedanis eren persones col·locades a dit més preocupades per rentar la cara als alcaldes que per cobrir les nostres necessitats», diu amb resignació una veïna, que explica la conveniència d’unificar reivindicacions amb partides adjacents com Fontacalent i l’Alcoraia, tot i que mai no arriben a ser escoltades del tot.

Ara, fruit de l’individualisme modern, la mobilització costa més de forjar. Les juntes de districte, liderades pel regidor responsable i per veïns triats per les associacions, són els espais en què es decideix la governabilitat sobre aquestes terres apartades. El resultat d’aquestes reunions vinculants, lamenten, és similar a la gestió anterior dels alcaldes pedanis, amb associacions creades «exclusivament» per a accedir a les juntes i liderades per militants o simpatitzants dels partits que governen la ciutat.

Malgrat totes aquestes queixes que cap veí no discuteix, el cert és que el Rebolledo contribueix, en la mesura de les seues possibilitats, a la perpetuació dels governs de dreta a Alacant. El caràcter tradicional de la partida, la consolidació de la caça, la religiositat i els elements que defineixen les superfícies de patrimoni agrícola no deparen sorpreses a les urnes. Si els resultats electorals hi evidencien poca divisió, menys debat intern generen les necessitats de la pedania. El sòl urbanitzable, mínim, impedeix construir cases a preu assequible, fet que atempta contra la possibilitat d’acollir nous veïns amb intenció d’arrelar-hi. Torresella, la finca del marqués de la zona, que contrastava amb la penúria agrícola, no va renovar la condició de BIC i el Rebolledo ha perdut una interessant referència turística. El Barranc de l’Infern, canal de pas de les aigües –sobretot quan són torrencials– en el seu camí cap al Barranc de les Ovelles, es veu envaït per males herbes que fan d’aquest refugi verd un racó cada vegada més impracticable.

Les virtuts del Rebolledo, tot i que dissimulades pel desinterès, encara poden ser aprofitades. Els qui mantenen coneixements agrícoles troben a faltar un mercat adequat que incentive la producció de proximitat. Pintors i escultors locals, que fan ús de la inspiració i les eines que regala el paratge, anhelen una projecció que només pot tindre el punt de partida en l’empenta institucional. La verdor restringida als veïns aspira a ser exposada als forans, que també la podrien gaudir amb un accés sostenible que tampoc no s’ha facilitat. Tot un seguit de capacitats naturals pendents de ser explotades i que resten a l’espera d’una oportunitat pendent de ser identificada. I explotada en una ciutat que intensifica la ignorància dels seus propis atributs, fins al punt d’amenaçar-los amb una inanició tan discreta com letal.