CAFÉ DEL TEMPS / OPINIÓN
De dimonis i herois
Jordi Cano Ochando.
20/06/2020 -
Hi ha coses que no són de creure. Te les conten i dius: «Calla! Això no pot ser...» Però resulta que sí: que passen. La setmana n’ha anat plena, de coses inimaginables —i tanmateix reals. Per exemple: les inversemblants declaracions de l’arquebisbe de València durant l’homilia del Corpus, al·ludint a la perversa intervenció del dimoni «en plena pandèmia: intentant dur a terme investigacions per a vacunes per a curacions.» Heus-ne ací, literalment, l’argument esgrimit en la missa oficiada per l’ínclit monsenyor Antonio Cañizares: «Ens trobem amb la dolorosíssima notícia que les vacunes es fabriquen a base de cèl·lules de fetus avortats. Així de clar! I això és inhumà. Això és cruel. I davant d’això... No ho podem lloar, ni beneir. Tot el contrari. Hem de defensar una altra manera d’actuar, a favor de l’home i no contra l’home. I això és anar contra l’home. Això és menysprear l’home mateix. Primer se’l mata, amb l’avortament; i després se’l manipula per a dir: “Mira que bo! Mira que bé! Ja tenim una vacuna!” No senyor: tenim una desgràcia més, obra del diable. Això és el que vol el diable!»
Es veu que no ha parat en torreta, el dimoni, aquesta mesada. Perquè —tampoc no m’ho volia creure, fins que n’he visualitzat el vídeo— l’exministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, explica amb impúdica convicció davant d’una càmera que el papa Benet XVI li havia revelat, a manera de confidència: «Mire: el diable vol destruir Espanya.» I encara conta més l’excel·lentíssim exministre Fernández: «Em va fer una rapidíssima i sumària tesi d’ideologia de la història: em va dir per què el diable (em va dir “el diable”, eh?, no em va dir l’esperit del mal, no, no: em va dir el diable, “il diavolo”) vol destruir Espanya. Va dir: “El diable sap els serveis prestats per Espanya a l’església de Crist. Coneix la missió d’Espanya: l’evangelització d’Amèrica per Espanya, el paper d’Espanya durant la contrareforma, la persecució religiosa dels anys trenta del segle passat.” Tot això m’ho va anar dient literalment. Diu: “El diable ataca més els millors. I per això ataca especialment Espanya. I la vol destruir.”»
També el president de Universitat Catòlica de Múrcia, José Luís Mendoza, hi reconeix, per al diable, una especial diligència, hiperactivitat i productivitat laboral durant les últimes setmanes. Valga’m Déu i vade retro, Satanàs! Encara gràcies que hi ha un enregistrament de vídeo que ho testimonia fidelment, perquè tampoc les declaracions semblen de creure, en aquest tercer cas d’invocació mefistofèlica en l’esfera pública. Transcric també fil per randa: «És temps de coronavirus, de patiment. Per què permet Déu açò? És voluntat de Déu? No! Són les forces del mal —les forces obscures del mal! En cada generació apareix l’anticrist i aquells que el serveixen amb gran poder, volent usurpar el nom de Déu. Mai el mal triomfarà sobre el bé: mai. No pot. Les tenebres no poden sobre la llum: mai no podran! Per què la en l’Olimpíada de Londres s’anuncia el coronavirus? Hi havia imatges dels fèretres, ja en aquell moment... Per què Bill Gates, tot sol, va anunciar ja fa anys que arribava el coronavirus? Com ha vingut açò? Per quin motiu? I volen també controlar-nos, quan es trobarà la vacuna, amb un xip, a cadascun de nosaltres: per a controlar la nostra llibertat. Però què s’han pensat! Esclaus i servidors de Satanàs! No els tingueu por!»
Els invite a fer com jo: comproven —si volen— que els vídeos existeixen. Que són veritat. I que les declaracions reportades són autèntiques, literals: sense trampa ni cartó. L’exercici, si més no, potser els servirà per a saber en quin món vivim i de quin mal hem de morir. «Em punxes i no em traus sang! Com poden dir això, com si res, i quedar-se tan amples? Es veu que la quarantena se’ls ha begut l’enteniment!», comente a un amic còmplice, amb qui faig teràpia telefònica de tant en tant. «No, home, no. Que dimonis de quarantena! No els ve d’ara... Són ells, el dimoni. Soldats de la foscor, de la por i de la ignorància: sempre arremetent contra la divinal llum de la raó, el trellat i el coneixement. Són uns moniatos. I si hi ha un Déu, seran ells els qui aniran a l’infern!» I hi aporta, fins i tot, un argument teològic no exempt de picardia: «No veus que és pèrfid això que fan? Es tracta d’un pecat perfectament tipificat en teologia: “Usar el nom de Déu en va!” Això fan: instrumentalitzar perversament, per poder i per vanitat, el mateix nom de Déu.» «De Déu... I del dimoni!», prove de rematar jo. Però també l’amic hi fa una síntesi concloent: «Sempre s’ha dit: “Si els burros volaren no es veuria el sol!”»
Sort del amics —i de les teràpies gratuïtes de les converses. Però el bàlsam d’aquest judici compartit sobre el rebrot del totalitarisme i la burrera sandunguera que ara mateix testimoniem no em deixa de produir un cert desfici. Perquè la veritat és que esborrona saber que els dimonis més perniciosos —els dimonis del fanatisme, el supremacisme, el desconeixement, la mala fe i el feixisme— no solament cavalquen solts, indòmits, desbocats, impunes: poden arribar a ocupar, de més a més, arquebisbats, presidències d’universitat o, fins i tot —ai!—, ministeris de l’Interior: amb un ple, total i arbitrari control de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, les institucions penitenciàries, la protecció civil i les emergències, etc. A la vista de l’evidència, un servidor no pot evitar quedar-se de pasta de moniato. I la pregunta inevitable és: «Però en mans de qui estem, Senyor?»
Precisament per això, ho he tingut clar. Per pal·liar el desassossec i la frisança que aquests dimonis indecents em provoquen em decidisc a fer la telefonada que tenia pendent de fer. Marque el número de l’investigador Jordi Cano Ochando. I faig amb ell una de les converses més impactants, emocionants, suculentes i saboroses que recorde haver fet en aquests últims mesos: una d’aquelles converses que permeten clarificar una part essencial del món en què vivim; que insten a reconciliar-nos amb l’esperit de la ciència; i que permeten exorcitzar eficientment tots els dimonis de la indigència ètica i intel·lectual que terriblement ens embolcalla.
Es tracta d’un dels molts regals que l’amiga Ali Castelló, de Mutxamel, m’ha volgut oferir. Sorgit de la seua faltriquera màgica —«com un conill aparegut de l’interior d’un capell»— el contacte amb l’investigador Jordi Cano se’m revela com un obsequi insòlit: «Has de parlar amb el meu amic Jordi. És un crac: un encant de tio! L’acaben de fer cosa en la Societat Espanyola d’Immunologia. Està dirigint un projecte d’investigació molt important, sobre immunologia, en el Mount Sinai de Nova York. Treballen en coses flipants: segur que t’interessa. M’ha contat una idea que té sobre Balmis que crec que és bon tema per a un article d’eixos llargs que fas els dissabtes en l’Alicante Plaza.»
La bona qüestió és que la conversa amb el doctor Jordi Cano —Maria Santíssima!— s’ha acabat estenent durant més d’una hora de rellotge. I més que no per a un article, l’entrevista donaria per a un supermegamacroreportatge. O per a un llibre sencer! Si més no: per a una atenta i admirada amistat gran reserva, amb vigència sempiterna. Es fa difícil, per tant —vull dir—, reportar-ne ací només una síntesi. Però considerant-ne l’interés i la consistència —el sabor i la substància— de les opinions compartides (especialment en els temps demoníacs i infernals que ara mateix travessem!), no sé, ni vull, evitar-ne la temptativa.
Conversa amb Jordi Cano
Jordi Cano Ochando va nàixer a Alacant, l’any 1976. Però se sent també una mica del poble de Beniardà, a la vall de Guadalest (la Marina Baixa), on té també casa familiar. L’explicació és senzilla: de menut patia problemes respiratoris i els metges li van recomanar aire sa, pur, net, muntanyenc. Els pares, per això, es van decidir a comprar un segon habitatge al municipi de Beniardà. I cada cap de setmana la família Cano Ochando es desplaçava, amb un Renault 8, carretera amunt, des d’Alacant fins al redòs de paradís que és el poblet de Beniardà, enclavat entre la Serrella i l’Aitana.
Quan el xiquet es va fer gran va decidir estudiar Biologia en la Universitat d’Alacant. És allí on va conéixer l’amiga Ali Castelló, companya d’estudis. I, com el metge Balmis, va mamprendre una aventura «d’Alacant al món»: primer va volar fins a De Montfort University Leicester, a Anglaterra, on va fer el doctorat durant quatre anys; i tot seguit —gràcies a una inoblidable entrevista per telèfon— va travessar l’Atlàntic per fer-se un lloc com a investigador al The Mount Sinai Hospital. És a dir: en un dels temples més avançats, productius, pioners i prestigiosos de la recerca i el coneixement mèdic mundial.
Actualment, sense abandonar els recursos que el Mount Sinai li proveeix a Nova York, també lidera des de Madrid un equip d’investigació sobre nanopartícules i fàrmacs immunodepressors en l’Instituto de Salud Carlos III. Es tracta d’una veritable meravella meravellosa del coneixement que —per dir-ho expeditivament— ofereix aplicacions potencials en l’àmbit del trasplantament d’òrgans, de la lluita contra el càncer i, també per als tractaments terapèutics de la COVID-19.
—Jordi Cano? Soc Joan, l’amic d’Ali... —em presente
—Sí, sí, sí. Estava esperant que em telefonares —m’acull, ell, amb veu vellutada, generosa, d’una exquisida amabilitat.
—Què trobes tu, de tot açò del dimoni? —li pregunte, després d’explicar-li les molt satàniques cabòries dels senyors Cañizares, Fernández i Mendoza.
—Ha, ha, ha! —riu, Jordi, distesament—. Si el dimoni existeix no deu estar ajudant els investigadors: ja t’ho dic jo. Deu estar en una altra cosa...
—He llegit que el projecte que dirigeixes sobre immunodepressors podria revolucionar el món dels transplantaments d’òrgans. Diuen que pot obrir noves vies per a simplificar i millorar els tractaments contra el rebuig. Podries contar-me, una mica per damunt, de què va tot això, per favor —li demanem.
—Clar que sí! —accepta, amb un to de veu que dibuixa somriures—. Estem treballant amb nanopartícules que permeten regular la immunotolerància, que en diem. La idea és que el sistema immunològic del pacient no ataque les cèl·lules de l’òrgan trasplantat, però que no deixen d’actuar contra qualsevol altre antigen. És a dir: que no reaccione contra els teixits trasplantats —que els accepte—, però que mantinga una plena funcionalitat contra qualsevol altra classe d’infecció. Això ho estem fent amb lipoproteïnes d’alta densitat, LAD (high-density lipoprotein, HDL, en anglés). És això que la gent diu el colesterol bo. I sembla que funciona! Ja hem publicat estudis positius amb l’èxit que hem aconseguit en ratolins. Però clar: ara cal provar-ho en primats no humans. L’expectativa és que en puguem fer assaigs clínics amb humans dins d’un parell d’anys —explica, no exempt de lògica, emocionada i contagiant il·lusió.
—Per cert... Que la qüestió de la immunologia tinc entés que pot ser una clau important per a tractar la COVID-19, no? Perdona’m si dic ara cap barbaritat, però... Tinc una metgessa en la família que m’ha explicat que les morts per la COVID-19 no es produeixen exactament pels efectes del virus SARS-CoV-2, sinó per la inflamació pneumològica que produeix la reacció hipertròfica del sistema immunològic del pacient. Per això, entenc que regular la reacció del sistema immunològic seria una possible estratègia per a combatre la letalitat de la COVID-19. En aquest sentit, és molt curiós que el pare d’una amiga meua, que va ser trasplantat de fetge fa més de vint anys (i que, per tant, ha de prendre contínuament fàrmacs immunodepressors) ha patit ara la infecció del coronavirus i l’ha poguda superar, a pesar de tenir en contra tots els factors de risc que pugues imaginar. T’ho plantege en cru, ràpid i malament: pot ser que els immunodepressors que pren per al transplantament de fetge li hagen servit d’aliats contra la COVID-19 i li hagen pogut salvar la vida? —m’atrevisc a plantejar-li, amb les galtes una mica enrojolades de vergonya per una tal gosadia—. Xe! Perdona’m l’animalada, de plantejar-t’ho!
—No, no, no... Tens fusta de científic, tu! —riu, Jordi—. Nosaltres estem utilitzant les nostres nanopartícules contra la COVID-19. Perquè sí que és veritat que, per simplificar les coses, hi ha dos etapes: una primera en la qual el sistema immune s’ha de potenciar, perquè ha de lluitar contra els virus invasors; i una segona en què és al revés, i cal frenar el sistema immune perquè no es desbarate i no produïsca inflamacions mortals. Saps què passa? Passa que el coronavirus aquest és tan tonto, però tan tonto, que no arriba a estimular el sistema immune. I el cos no s’alerta. Però clar: el virus va multiplicant-se, multiplicant-se, multiplicant-se. I quan el cos se n’adona, la resposta que dona és...
—És hipertròfica! —intervinc, per testimoniar-li l’atenció.
—Exacte! —ratifica Jordi—. La gent que s’està morint s’està morint, en realitat, d’una hiperinflamació dels pulmons...
—Produïda pel mateix sistema immunològic del cos.
—Això és. I és precisament ací on estem treballant nosaltres. Mira: la interleucina-6, que és la que està dominant tot això, es produeix als monòcits que estan als pulmons. Aquest és el problema. I nosaltres el que hem fet són una assaigs que aconsegueixen reduir els nivells d’interleucina-6, i apunten, per tant, a un control de la inflamació pneumònica.
—Ostres! Quina canya, no? —m’exclame, amb sincera admiració—. Amb quins fàrmacs ho esteu intentant?
—Estem posant una droga que ja està en la clínica, que és la rapamicina, que ja es dona als pacients trasplantats. I quan la posem dins de la nanopartícula, ja no va a totes les cèl·lules del cos, sinó que va selectivament als monòcits que produeixen aquesta interlucina. Llavors, si aconseguim desactivar els monòcits, ja no tenim el problema...
—De superinflamació.
—Correcte... Però clar: ha de ser sense desactivar la resta de les cèl·lules. Per això nosaltres no parlem d’immunosupressió: perquè no estàs suprimint totes les cèl·lules. El problema és que, quan s’ha tractat de reduir la hiperinflamació en els pacients de COVID-19, sovint ja és massa tard. Quan ja s’ha passat a la fase 2, desactivar el sistema immune s’ha demostrat molt complicat. Però el problema és això: com aconseguir que els monòcits es desactiven a temps, abans de la mort de l’organisme.
—Uf! Impressionant, Jordi.! I tot això què té a veure amb la noció d’immunitat entrenada, que tinc entés que sospeseu en les vostres investigacions?
—Això ho va descobrir un romanés que fa molt de temps que treballa a Holanda: Mihai Netea. Probablement li donaran el Premi Nobel per això. Ell el que es va adonar és que els monòcits, que són del sistema immune innat, tenen memòria immunològica. I això ha obert noves vies d’investigació que han portat, per exemple, a resultats tan concrets com que la vacuna del BCG, que és una vacuna contra la tuberculosi, es pot prescriure ara contra el càncer de veixiga. I funciona! Perquè sembla que genera una memòria immunològica que no solament potencia el sistema immune contra els bacils de la tuberculosi, sinó també contra les cèl·lules cancerígenes.
—Ja. Comprenc... —li admet, com una mitja veritat.
—La qüestió que estem estudiant ara és si el coronavirus el que està fent és induir aquesta memòria immune innata (immunitat entrenada que se’n diu: trained immunity, en anglés). I per això no es desactiva. I com que no es desactiva, produeix la hiperinflamació.
—Vegem... I sobre la vacuna, què me’n dius? Hi haurà vacuna? Qui la traurà? És cert que a Oxfort ho tenen tan avançat? —li pregunte.
—Jo no sé qui serà la primera. Probablement hi haurà una competició. Però em sembla evident que no hi haurà la capacitat de fer una vacuna d’una única companyia farmacèutica per a tot el món. Segurament hi haurà mitja dotzena de companyies que la comercialitzaran.
—Perquè tu tens clar que hi haurà una vacuna?
—Sí, sí, sí. Clar. Una vacuna hi haurà.
—Segur? O passarà com amb la SIDA, que no se n’ha pogut traure.
—Sí. Tindrem vacuna. La vacuna estarà. Jo en això em fie molt de l’opinió d’Adolfo García Sastre, del Mount Sinai. Sí que hi haurà vacuna. Però per a la gent serà ja l’any que ve.
—Caram! Ho dius molt categòricament.
—Sí... El problema és que has de fer assajos. Els tres mesos de proves clíniques... Això és impepinable! Has de garantir que no té efectes secundaris. Tu imagina que desenvolupe un càncer, o que tinga una toxicitat per al cervell, o que... En principi són sis mesos, però bé: ara diran que tres mesos, només. Però per més que vulgues córrer, mentre assages, avalues, obtens l’OK, comences a produir i etcètera... Per a enguany no estarà. Estarà, si de cas, per a l’estiu de l’any que ve: l’estiu de 2021. Abans no.
—I com és possible, Jordi, que amb l’actual experiència de desprotecció que hem patit a escala mundial pel fet que no disposem d’una vacuna preventiva contra el SARS-CoV-2, encara quede gent que no vulga baixar del burro de l’antivacunisme? Com és això de la demo, que sé que expliques? —li pregunte, coneixent els seus arguments inapel·lables.
—Molt fàcil. El coronavirus no és sinó una demostració, un demo, de com seria un món sense vacunes. Si no hi haguera vacunacions sistemàtiques, la mortalitat per la COVID-19 seria una broma al costat de la que produirien malalties com l’hepatitis, la pólio, els meningococs, els pneumococs, la pallola, la rubèola, les paperes, el tètanus o la varicel·la. Per no parlar de la verola, que matava un de cada tres infectats, i que gràcies a les vacunes es va aconseguir eradicar l’any 1980. No voleu vacunes? Mireu com seria un món sense vacunes! És fàcil: ací el teniu! No. No ho puc comprendre, Joan: no ho puc comprendre, de cap de les maneres.
—És que la gent està fatal, Jordi. I sempre parla qui hauria de callar —insinue.
—No, no, no. Tot el món té dret d’opinar, òbviament. Ara bé: la gent hauria de ser conscient que no totes les opinions poden tenir el mateix pes. Perquè els fets són els fets.
—I el pes de la raó és el pes de la raó. Però té ben poca força quan es tracta de persones que no volen ser raonables —hi objecte.
—I quina és la solució, Joan? Jo a voltes no sé si hauria de parar d’investigar, eixir del laboratori i dedicar-me a gravar vídeos i escriure als periòdics —confessa.
—No. Aquesta no és la teua faena. La teua és l’altra: investigar. Però la qüestió és que ací, tant o més que la inversió en investigació, fallen calamitosament les estratègies de la pedagogia i la divulgació del coneixement. Ara com ara, en els mitjans de comunicació, això de la ciència és poca cosa més que la secció que presenta Marron en el programa El Hormiguero!
—Ha, ha, ha! —riu Jordi—. Veus? Això ens porta a tancar el cercle i parlar sobre Balmis, que és del que volia parlar amb tu. Qui coneix Balmis ara? Veus? I era d’Alacant! Això de Balmis va ser un capítol extraordinari de la història de la ciència. Tu compta: un metge que va aconseguir dur a terme una vacunació massiva intercontinental cent anys abans de crear-se l’OMS!
—Home, Jordi! —prove de relativitzar—. A Alacant hi ha un institut de secundària. I s’han fet estudis monogràfics que...
—Deixa’t estar, Joan! No li hem donat el reconeixement que mereix. Tu eres conscient de la importància universal de Balmis? de A França tenen Louis Pasteur com una figura de culte; a Alemanya passa igual amb Robert Koch; a Anglaterra, amb Edward Jenner. I ací, en canvi... Qui se’n recorda de Balmis?
—La civilitat d’un poble potser queda retratada en la manera d’honorar la memòria dels seus creadors i els seus científics... —gose plantejar, per fi.
—Exacte. Per això m’agradaria, des de la Societat d’Immunologia, promoure la creació d’un Premi Balmis. Bé està que els militars, si volen, puguen parlar de l’Operació Balmis. Però, de la mateixa manera que hi ha un Premi Cervantes convocat pel Ministeri de Cultura, dotat amb 125.000 €... Com és que no hi ha un Premi Balmis per a la investigació? Ho he estat pensant durant el confinament, i crec que igual que existeix el Premi Robert Koch, dotat amb 100.000 €, ací tindria molt de sentit instituir un Premi Balmis, amb una dotació important que reconeguera i finançara projectes d’investigació. Això no són diners per a les institucions públiques. I serviria, si més no, per a fer una festa: una gran festa. La gran festa de la ciència. Un reconeixement. Això fa educació! La pregunta que ens hauríem de fer és: per què la gent no fa investigació, ací?
—Crec que tens raó —admet—. I la idea és molt bona. Ací tot té glamour i prestigi: la literatura, el cinema, el futbol, el famoseig... Tot, excepte la ciència —sospese.
—Aquesta és la idea! Aportar una mica de llum, de reconeixement i de popularitat als herois de la ciència... —hi convergeix Jordi—. Hem d’anar assentant les bases d’una cultura del coneixement! Està tot per fer!
—Absolutament d’acord, Jordi. Això de la cultura del coneixement no s’improvisa. I a Espanya l’herència del cèlebre «¡Que inventen ellos!» d’Unamuno encara s’està pagant. Caríssimament. Ara mateix, amb la crisi del coronavirus, s’ha vist el cost superlatiu que comporta no disposar d’una mínima indústria del coneixement. Per exemple: havent de comprar i recomprar a preu d’or, en els mercats internacionals —estafes incloses!—, les PCR, les mascaretes i els respiradors que els altres (els «ellos» del senyor Miguel de Unamuno) han inventat. Quina diferència, posem per cas, respecte d’Alemanya!
—És cert, Joan. la trista realitat és que a Espanya no tenim ni un sol laboratori P4 que funcione bé. No disposem de la més mínima infraestructura per a fer alta investigació en virologia i immunologia. Per dir-ho curt: no hi ha ni una sola empresa que es dedique o es puga dedicar a fer vacunes humanes. Només alguna indústria per a vacunes animals. Però no per a humans. Cap. Cap, cap, cap!
—I què vols esperar, Jordi, d’un país on tot el món coneix Paquirrín, Belén Esteban o les teories conspiranoiques de Miguel Bosé i Enrique Bunbury més que no les proeses efectives de personalitats com Adolfo García Sastre, Estanislao Nistal, Luisa Juanes, Margarita Salas, Mariano Barbacid, María Blasco, Francis Mojica, Xavier Vendrell, Juan Carlos Izpisúa... o que la mateixa memòria de Balmis?
—Bingo! Això és. Per això, precisament, crec que necessitem visibilitzar i promoure en societat els herois de la ciència. I una manera de fer-ho seria amb el projecte d’un Premi Balmis d’investigació, com una gran festa del coneixement!
Quan per fi penge el telèfon, després d’emplaçar l’investigador alacantí a una coneixença personal i un futur àpat feliç en un restaurant de Benimantell per què tots dos hem confessat la nostra debilitat, creue els dits perquè la capacitat de persuasió que el senyor Jordi Cano ha exhibit en mi es demostre igualment eficaç en les institucions que haurien d’impulsar aquesta altra «Operació Balmis», veritablement justa i necessària. No ho tindrà fàcil, tanmateix. L’anomalia espanyola en matèria de ciència —ai!— és congènita i de difícil solució. El «¡Que inventen ellos!» hi és com una mena de memòria immune innata. Ço és: una immunitat entrenada contra qualsevol forma de trellat en la planificació i el foment d’una política científica, raonable, sostinguda i projectada a mitjan i llarg termini. També en açò la crisi del coronavirus ens ha mostrat les vergonyes. Aquest és el pecat: que ens sobren dimonis, moniatos i burros voladors; i ens falten herois de ciència. És sempre així: en el pecat portem la penitència!
Encara agraït i impressionat per la conversa amb l’immunòleg Jordi Cano Ochando, vull creure i pensar que, tanmateix, a pesar de les dificultats totes, potser reeixirà en els seus propòsits científics i cívics. Perquè també pel costat del trellat hi ha de tant en tant coses que no són de creure, que te les conten i dius: «Calla! Això no pot ser...» Però resulta que sí: que passen. I ara mateix passa que el senyor Jordi Cano Ochando s’ha fet un lloc de prestigi en el món de la investigació immunològica universal. I passa també que disposa d’un parell de trumfos gens menyspreables a les mans per a fer realitat les seues empreses. El primer, que és amic de la inefable manifassera Ali Castelló de León, de Mutxamel. I el segon, que és nadiu d’Alacant: la ciutat del metge, científic i insigne prohom universal Francesc Xavier Balmis i Berenguer.
Noticias relacionadas
