Zoo: deu anys trencant sostres i un comiat en altre País

VALÈNCIA. El penúltim sostre que els quedava per trencar, el van superar amb la trista notícia: els mitjans culturals i generalistes de tot l'Estat es van fer ressò ahir del final de Zoo, el grup de música en valencià més internacional. Una notícia que ha sacsejat al seu públic però també a una escena sencera que els tenia, no sols com a referent, sinó també com una camí il·luminat que poder seguir.

El grup va anunciar el diumenge a la tarda el seu “Adeu” amb un vídeo en xarxes socials. Encara que inesperat, no s'aniran per la porta de darrere. Faran una gira de deu concerts per tota Espanya (Panya, tal com la nomenen ells) i faran un concert de comiat a Gandia, en el Pirata Beach Festival. També passarà per altres grans festivals com Viñarock o Primavera Trompetera.

La contribució de Zoo a la cultura valenciana en la seua dècada de vida dona vertigen. Van començar a fer camí en 2014, amb la publicació del single Estiu. El major reclam del grup era que, en ell, participaven membres de Orxata Sound System, banda de culte aleshores que es van separar eixe mateix any. En Estiu ja estava la fórmula màgica de Zoo: la veu única de Panxo, melodies cridaneres, un equilibri nou entre l'electrònica i els vents dins de l'escena alternativa valenciana i lletres compromeses, que criden que el personal és polític. I ja en Estiu, Zoo va començar a trobar el seu públic.

Tempestes venen del sud, el seu primer LP, va ser un hit instantani en lo musical i era la radiografia d'un món que acabava, políticament parlant. En 2014, la política cultural d'ofegar la música en valencià (duta a terme pels governs del Partit Popular tant en la Generalitat i les diputacions, com en diversos grans ajuntament) començava a estellar-se. Després d'haver de tancar-se en el Palau de la Música per a denunciar el menyspreu obscè de les institucions, la xarxa de moviments populars i internet van facilitar un model precari que va obrir camí: cachés baixos o inexistents per a facilitar que l'associacionisme de gairebé qualsevol ciutat mitjana poguera fer front a l'organització d'un mini-festival o un doble concert, amb el qual ajudar a finançar el seu funcionament, i que els grups toquessin. Un win-win sostingut amb les pinces de la precarietat.

Això va permetre que la llavors anomenada “música en valencià” tingués un recorregut i fos escena. Un moviment cultural que anticipava un sisme major: el polític. Zoo van ser determinants en la seva ambició per arribar al gran públic. Va ser el paradigma del que hauria de ser l'etapa de la normalització quan tot canviara: un grup que canta en valencià i que pot aspirar (ara sona evident, abans no tant) a fer una gira per tot l'Estat i actuar davant desenes de milers de persones més enllà del País Valencià.

Així ho analitzava Panxo en una entrevista amb aquest diari: “Crec que cap grup del nostre entorn s'havia llançat tan ràpid, i nosaltres vam saber llegir eixa situació i no decidim cremar-nos ací, dosificar-nos i que la gent no es cansara de nosaltres. A la contra, decidim eixir molt a Catalunya, Madrid, Galícia, Andalusia, Extremadura... I ens va eixir bé. De totes maneres, no hi ha una fórmula, i a nosaltres ens va salvar la frescor del nostre primer disc”.

Esbarzers i camins i Raval van ser la seua confirmació com un grup que podia aspirar als grans públics, i van començar a ser la gran veu valenciana als territoris de parla catalana, més encara després la separació tant d'Obrint Pas com de La Gossa Sorda, pioners en l’escena. La proposta de Zoo era fer cançons amb un lligam evidentment popular musicalment, però que ni s’entotsolara ni s’allunyara un metre de la seua aposta reivindicativa. Zoo era un grup perquè el gran públic es conscienciara, no per a perdre consciència intentant arribar al gran públic. I la seua aposta s’ha mantingut ferma en el fons i en la forma.

"El primer disc, Tempestes Vénen del Sud, va ser molt guai perquè no ens esperava ningú; però en Raval teníem la pressió inconscient d'haver de demostrar-li a la gent que no érem flor d'un dia i que érem capaços de mantindre el nivell. La creació del segon disc no la vam guadir, però vam aprendre molt de l'experiència, i crec que en dos discos hem pogut evolucionar el que a un grup normal li costaria quatre", reflexionava sobre aquesta etapa.

De l’escena del rap i de l’escena de la música de ball va sorgir una barreja de públic que va començar a fer de Zoo un grup de masses. El govern valencià fa un gir de 180 graus i l'anomenada “música en valencià” comença a fer camí per deixar de ser un gueto cultural. No només ho aconsegueix diversificant-se musicalment (amb l’aparició de grups indie o de recuperació contemporània del folk), sinó també escalant industrialment. I Zoo va estar sempre al capdavant d’eixe camí, obrint-lo per a la resta.

La eclosió definitiva de l’escena de la música en valencià va arribar amb el seu disc Llepolies, un fenòmen discogràfic que, una altra vegada, és la fotografia d'un moment, tant musical com polític. Per una banda, la presència continua de Panxo en la vida musical valenciana li marca un camí per a potenciar la part melòdica dels vents com a la singularitat valenciana que tant agrada fora, mentres Arnau Giménez fa aportacions també des del pop; per altra, sap llegir que el moment social és el del desencant, i encara que Zoo vol ser més que reivindicació, troben altres maneres de presentar-lo per a no caure en una successió d’eslògans. “Està molt clar on estem políticament i que ens agrada suggerir els temes més que tractar-los explícitament. Fer denúncia d'una manera subtil, elegant, irònica i, en aquest disc, més humorística. Ens abellia fer un disc que a la gent li divertira, no que li cabrejara”, contava en una entrevista.

Llepolies va trencar qualsevol expectativa, ni per al grup ni per a cap projecte musical nascut al País Valencià. Zoo era, sense perdre la seua identitat, la veu d’una generació, la que va fer possible que en aquesta dècada, el País Valencià fora un altre. Els concerts multitudinaris a València, Madrid o Barcelona van ser un dels grans fenòmens culturals estatals del 2022 i 2023.

La segona mitat del 2023 i la primera de 2024 marquen el final d’una etapa. A més de Zoo, altres grups que també han marcat la via valenciana de la música durant els últims anys diuen o “fins prompte” o “adeu”. Com va passar en 2014, a les portes d’un gir institucional important, que pareix que pot tornar a fer de la llengua una trinxera política. Però mai serà igual que abans, perquè una vegada el camí s’ha aclarit, ja és molt més difícil tornar-lo a ocultar. Eixa és la gran aportació de Zoo: una dècada d’èxits que deixa altre País per als demés.