Ignacio Peyró o la destil·lació del temps

VALÈNCIA. Fins a l’aparició de Ya sentarás cabeza era un secret a veus que Ignacio Peyró (Madrid, 1980) formava part de la millor infanteria de lletraferits que poblaven el solar ibèric en espera d’un destí encara més elevat. Les mostres de versatilitat i els rastres de qualitat ja es prodigaven de manera inquieta en els seus dos treballs anteriors: Pompa y circunstancia (Fórcola, 2014), un literalment monumental diccionari de més de mil pàgines al voltant de la cultura anglesa, un personalíssim breviari devocional que constituïx un consol i un goig etern per als que patim i gaudim una anglofília irremeiable, i Comimos y bebimos (Libros del Asteroide, 2018), tot un deliciós tractat etílico-gastronòmic que, a més de rendir comptes de les seues ingestes preferencials no oblida –en una mostra de saviesa habitualment impròpia de la joventut– la importància dels llocs on tot va ocórrer, el lligam sagrat entre el paladar i la memòria dels espais.

Ara, amb Ya sentarás cabeza, Ignacio Peyró esmena la relativa tirania de les temàtiques tancades i presenta candidatura a quasi tot. Amb la fórmula d’un dietari sense més datacions que els anys que passen, l’autor ha acumulat una col·lecció de notes, retrats, pensaments, evocacions, relats o aforismes que cavalquen entre 2006 i 2011, i tota eixa comptabilitat dels dies acaba per conformar un conjunt tan saborós com literari, perquè la seua mirada és radicalment literària i també ho són els sants als quals tributa honors i dels quals és més que digne fillol: Josep Pla, Valentí Puig, José Carlos Llop o Julio Camba.

Tot en Ya sentarás cabeza està travessat d’un hedonisme estranyament madur, del conservadorisme obert que amb pacífica insistència proclama, i la seua mirada manté una elegant distància mitjana que només canvia i acosta la visió quan –com en un microscopi al qual puntualment i a voluntat augmentem la capacitat exploratòria– necessita entrar en determinades fondàries (habitualment persones que passen per la seua llibresca sala de dissecció), però sempre sense arribar a fer sang, sense ajustar comptes barroerament com tan a sovint estem acostumats en esta classe de llibres. Una sort d’incruenta entomologia recreativa.

La darrera apreciació té encara més mèrit si valorem el temps i l’entorn que està narrant-nos (el descobriment del periodisme real en els ambients de la dreta madrilenya en eixos anys), però el sabor que deixa la lectura està molt lluny de la proclama partidista o de la necessitat d’agradar ningú, bàsicament perquè a Ignacio Peyró no li cal fer-ho. Eixe ambient és el seu d’una manera que podríem dir-ne natural, per estirp i per tradició, i la bonhomia que destil·len els seus textos sempre els fan més pròxims a la pietat que l’inspiren els balls cruels de la política i els seus regnats efímers, devastadors en alguns casos, que de la fúria de qui ha vist molt però calla més del que sap.

A tot eixe espectacle assistix el jove aprenent de periodista entre dinars i exaltades redaccions de diaris, entre vesprades de gintònics i el batec constant de la vida corrent, de tot eixe flux prodigiós del qual Peyró mai deixa d’alçar acta, siga un determinat reflex de la llum en un dia de primavera o un record que qualsevol circumstància del present imposa des del pretèrit més remot. I ací és on l’autor vola més alt, en eixa recreació calmada de la vida i els seus menuts o grans plaers, les senzilles glòries o misèries de l’existència, tot relatat amb una prosa sumptuosa i alhora natural que manté admirablement al llarg de qualsevol paràgraf estil i ritme, que ni decau ni s’enredra en prescindibles barroquismes.

Potser es troba a faltar en un llibre tan testimonial algun detall de la vida amorosa o sentimental, però eixa cridanera absència (probablement un reflex o vestigi educacional) es compensa sobradament amb l’humor subtil que pertoca a les intel·ligències més elevades, sempre expressat en veu baixa, sense ànim de molestar o ofendre, com una digressió inevitable, i són també molt d’agrair les capacitats de Peyró per a fustigar les múltiples formes i maneres de la banalitat contemporània, o la dieta estricta d’aforismes, intercalats ací i allà adequadament però sense abusar-ne, sense arribar a impregnar al text d’eixe caràcter presumptuosament pedagògic que el seu excés tan freqüentment propicia.

Ya sentarás cabeza és un llibre no apte per a odiadors professionals del madrilenyisme més genuí o del conservadorisme sense embuts, però on els afortunats alliberats d’eixos prejuís trobaran un festí suculent de literatura i vida, d’erudició i senzillesa, dels encerts i les contradiccions en els temps del trànsit de la joventut a la maduresa i de la inquietant lucidesa que tot això suposa, quan sentim que es destil·la bellament el licor agredolç que implica créixer i travessar els anys, perquè, com diu el mateix Peyró, “la vida es injusta también cuando nos favorece”.