L'atrocitat simbòlica de l'Albufereta

ALACANT. Una arqueòloga sueca, Solveig Nordström, va ser qui es va haver de plantar davant les excavadores que volien inundar de ciment l’actual Tossal de Manises, terreny que l’estudiosa explorava motivada per Francisco Figueras Pacheco. La seua procedència va evitar que el franquisme –entre els cinquanta i els seixanta– es contenira a l’hora de reprimir-la per a cuidar la popularitat internacional.

La ingerència nòrdica de Nordström, si se li pot dir així, ha fet que els alacantins mantinguen a l’abast el passat romà de l’antiga Lucentum en un barri on s’han preservat més coses que no sembla. Una, i caldria matisar-ho molt, seria la platja de l’Albufereta, freqüentada en el seu temps pels veïns dels terrenys rurals de Vistahermosa –que en llengua autòctona també s’ha arribat a anomenar Bonavista o Colònia Vistahermosa–, que es va adaptar al gaudi dels turistes. Aquests es van veure afectats per la contaminació de les aigües marítimes, propiciada per les atrocitats urbanístiques comeses en aquest barri litoral a partir dels seixanta. Va caldre, en canvi, esperar fins el 1979 perquè el primer alcalde de la represa democràtica, José Luis Lassaletta, precintara aquell espai reservat al bany.

Allò no va evitar que l’Albufereta esdevinguera, a Alacant, una mena de refugi pretensiós per als qui hi podien anar a viure. Un racó de la ciutat recentment creat, adaptat a la joventut gràcies a locals d’oci amb música estrangera, amb restaurants moderns –quan la modernitat havia sigut un concepte utòpic durant dècades– i amb l’empenta decisiva d’un col·lectiu, els pied-noirs, que a poc a poc s’assimilarien a la societat alacantina no sense abans haver-se distingit de manera molt notable.

Van ser, de fet, els pied-noirs procedents l’Algèria colonial que van perdre els francesos, els qui van fer aquest barri a la seua mesura amb equipaments tan simptomàtics com el Liceu Francès, antigament ubicat a l’avinguda homònima –la de l’Albufereta, que encara conserva cases baixes– i actualment present a la zona de Villa Marco, a l’extremitat meridional del Campello que frega amb la Platja de Sant Joan. Els pied-noirs, als quals a més se’ls atribueix la inauguració dels primers locals d’oci nocturn a la ciutat d’Alacant –hi ha qui discuteix aquesta afirmació–, també van ser els responsables de fer de l’Albufereta el centre de reunions de la Internacional Negra, el comitè feixista d’àmbit mundial que trobava en aquest racó d’Alacant un lloc suficientment discret per a la conspiració. Els excombatents de l’OAS, l’Organització de l’Armada Secreta que va intentar sense èxit retindre la colònia nord-africana, n’eren els instigadors.

En aquells anys huitanta els veïns de l’Albufereta no eren conscients que el seu barri retrocediria el seu estatus. La massificació d’edificis va multiplicar-ne la població gràcies a l’augment de l’oferta, que va abaratir els preus dels immobles a la primera línia d’una platja ocultada per la finca Rocafel, una de les bestieses urbanístiques que els alacantins contemplen al seu pas amb la passivitat de qui no se’n fa preguntes. Una altra manera de rebaixar exclusivitat a l’Albufereta va ser la millora de la carretera el 1984, que va veure duplicats els seus carrils a l’avinguda de la Vila Joiosa i a la de la Condomina. Aquesta infraestructura reforçada convertiria l’Albufereta en un territori de pas, amb la desaparició de llocs d’aparcament, amb la pèrdua gradual de comerços i amb l’extinció d’una vida que s’havia consolidat. El Cap de l’Horta –fins feia ben poc pràcticament buit– i la Platja de Sant Joan, situats al nord, van ser els barris beneficiats per aquella renovació viària, en tant que el trajecte culminava en aquestes dues zones i deixava l’Albufereta enmig.

Sense quedar exempta de la irrupció de l’heroïna en els seus anys més durs, l’Albufereta va mantindre la inèrcia d’acumular veïns sense repensar-se. Allò va fer que els elements patrimonials, lluny de ser posats en valor, es consolidaren exclusivament com a element paisatgístic. Així, la Serra Grossa, molt més immensa si es transcorre a peu que no si es contempla amb la perspectiva que regala la vista des del Castell de Santa Bàrbara, passa desapercebuda entre un veïnat que es preocupa fonamentalment de mirar cap a la mar i de fer sobreviure les seues vivendes davant noves lleis que qüestionen les construccions en primera línia, que es van dur a terme en època d’anarquia urbanística. La millora de les platges, afectades pels últims temporals, també es troba entre les prioritats d’un veïnat que durant anys ha anhelat –ara sembla que ja els faran cas– la implicació dels polítics del govern local, que formen part del partit més votat amb diferència en aquest barri; així com també dels del Consell i dels d’àmbit estatal, acostumats a responsabilitzar-se mútuament de la deixadesa, tal com han denunciat des de l’associació Playa Blanca i des de la plataforma SOS Albufereta.

La rambla del Juncaret, que desemboca a la platja del barri, compensa amb una dosi de trellat l’urbanisme desbocat que va transformar una zona en què els espais naturals són víctimes del desconeixement, però hi són. Als afores de l’Albufereta hi ha, per exemple, les torres que formen part del catàleg patrimonial de l’horta alacantina –la de Boter, la del Comte, la de Sant Jaume–, que s’amaguen entre els terrenys que es van deixar de cultivar i que hui són un regal per als gossos que hi passegen i per als qui s’atreveixen a descobrir un senderisme local bastant agradable per la manca d’explotació.

Aquest patrimoni, per tant, passa desapercebut. I més desapercebuda encara, per pràcticament inexistent, és la tradició local. I és que l’Albufereta, tot i ser un dels barris icònics d’Alacant –la condició litoral i residencial i la seua proximitat cap al centre així ho faciliten–, només ha celebrat les Fogueres de Sant Joan durant dues edicions a inicis dels huitanta, un aïllament fester gens habitual a Alacant. El lligam que uneix el barri i la ciutat és una evolució generalment compartida i alhora adversa, susceptible de ser debatuda, però assimilada per la major part dels veïns fins al punt de trobar les construccions de l’Albufereta com elements simpàticament representatius. El barri ha seguit la línia instaurada als seixanta atraient més veïns –de primera o segona residència– i més turistes amb un contrast evident als immobles, reflectint una vellesa i una modernitat que convergeixen amb el denominador comú del mal gust. I és que sovint les imatges més quotidianes tenen la virtut de posar davant el mirall la confluència entre el passat i el present, amb virtuts i contradiccions.

Els contrastos que defineixen l’Albufereta donen com a resultat una combinació que, al cap i a la fi, defineix també els alacantins. No és estrany, en aquest sentit, que el barri esdevinga un símptoma d’allò que és Alacant, i que en conseqüència la seua fisonomia, perfectament visible arribant-hi des de La Cantera, resulte fins i tot entranyable.