I tu això, com ho saps?

‘Ah, val, que ho has llegit’. I ja està dit tot, la teua resposta ha desmuntat completament el criteri d’autoritat del teu coneixement. No serveix de res si allò que saps és consistent i adequat pel què et demanen. No importa si la profunditat de la teua lectura et faria un campió mundial d’apnea si es tractara d’enfonsaments abissals. Res no importa ja, només serveixen les certificacions sobre un document signat a mà pel Cap de l’Estat (que de aquí a no res farà servir signatura electrònica).

És delicat fer una afirmació així, però un títol acadèmic només hauria de donar millors oportunitats per competir en una societat veritablement meritocràtica, no el dret automàtic a ocupar llocs de treball reservats per a aquest sector concret. La Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya només admetrà que titulats universitaris en la matèria entres els seus afiliats, eliminant la tercera via que permetia acceptar professionals que exerceixen el periodisme de manera habitual, com a mitjà de subsistència, i amb demostrada solvència. El següent pas, la col·legiació per poder exercir. I algú dirà que a un cirurgià li’l demanen, per què no a un periodista. Potser perquè la part teòrica de la carrera de medicina es pot adquirir per molts mitjans, però les pràctiques necessàries per assolir les habilitats imprescindibles per exercir la medicina, i especialment la cirurgia, només es poden cursar en espais reglats i tutelats per l’Acadèmia i la professió. I així ha de ser. Però fora d’aquests casos, hi ha moltes habilitats de coneixement que no necessàriament han de ser adquirides i desenvolupades dins dels estudis reglats, o dins del camp en què hom ha estat titulat. Ludwig Wittgenstein, un dels més importants filòsofs del llenguatge, era enginyer, i ningú no li va posar problemes a Cambridge per continuar les seues investigacions en el camp de la lògica i el llenguatge. Gabriel García Márquez va començar estudis de dret, que no va acabar, i va fer una llarga carrera exercint el periodisme, carrera que no va cursar mai. García Márquez no podría pertànyer a FAPA (ni amb la doble nacionalitat). D’aquí a res no se podrà publicar una novel·la si l’autor o autora no demostra que té una titulació superior en Literatura o Llengua. El Col·legi d’Escriptors i Escriptores no acceptarà ni filòsofs, com Albert Camus, ni llicenciats en Dret, com Miguel Delibes, ni senyores sense ocupació, com Mercè Rodoreda, ni morts de fam i mam, com Charles Bukowski.

Potser estem fent un gra massa amb el proteccionisme corporatiu, i si ajuntem això amb la sobretitulació a què s’ha espentat a un parell de generacions de joves, generant una frustració que en temps descreguts, ha substituït la ràbia pel nihilisme i la revolució per change.org, tenim que en camps com la cultura, que necessita de visions globals, holístiques si voleu ser més exactes, els gestors acaben adoptant només dos possibles perfils: l’analfabetisme cultural per manca de interés i formació, i l’analfabetisme cultural per excés d’especialització. 

Tenim regidors de cultura que es vanten de conéixer el sector cultural, ni la cultura en sentit ample. I no tenim consellers o conselleres de cultura, perquè sembla que per nomenar-los, cal que siguen llicenciats, graduats, doctors, catedràtics, i presentar un TPC (Treball Previ a Conseller) on demostren els seus coneixements especifiquíssims en el camp concret que li agrade al color polític de torn: literatura valenciana, teoria de l’art contemporani o papiroflèxia en 5D, quan el que cal és entendre que la Cultura, així, en majúscula, és un dels substrats imprescindibles de tota societat, i d’ella en formen part coses tant aparentment allunyades entre si com les biblioteques públiques (recollons, que l’hauré de posar en majúscules i tot, perquè algú se n’enrecorde: BIBLIOTEQUES PÚBLIQUES, una de les majors aportacions de les societats democràtiques a la igualtat de classes), New Order, el ball de bastons, l’art cinètic, Boys Of The Lough, José Rives, l’esbart de Callosa de Segura, la cuina de muntanya, els saïnets, les joves orquestres, la il·luminació tradicional del Nadal, l’escultura pública (sí, les places i rodones hi compten, ja que penseu en cavallets), els trons, masclets, coets i focs,... i que la persona que ha d’estendre harmònicament tota aquesta gran xarxa, siga conseller/a, siga secretari/a, subsecretari/a, director/a general, subdirector/a general, ho ha de fer amb aquesta visió global, si no, no val la pena. Potser això han fet en les negociacions prèvies al desenvolupament del Botànic II, han anat preguntat ‘i tu això, com ho saps?’, i no han trobat ningú amb prou títols ni certificacions com per posar-los el segells de responsables de Cultura. ‘Ah, val, que ho has llegit…’.