ALACANT. De vegades, la vida porta a curioses coincidències. En aquest cas, el debat sobre la conveniència (o no) de mantindre el carrer d'Enric Valor al municipi de Mutxamel ha volgut que es superposara, no intencionadament, és clar, amb la presentació d'Enric Valor, memòries, de l'escriptor i professor alteà —també col·laborador d'Alicante Plaza— Joan Borja al Teatre Arniches d'Alacant. La cita de l'obra de Borja, guanyadora del Premi d'Assaig de l'Institut Alfons el Magnànim de la Diputació de València, estava contemplada fa una setmana. El debat sobre la retolació del carrer, en tot cas, ens ha sobtat en les últimes hores.
Malgrat la polseguera generada, el debat polític a penes s'ha escabussat en la presentació de l'obra guardonada. Sols la vicepresidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó, màxima responsable política de l'Institut Alfons el Magnànim, ha pregat perquè l'escriptor de Castalla mantinguera el nom de la via a Mutxamel, i a molts altres indrets de la Comunitat Valenciana. Amigó i el director general de l'Institut València de Cultura, Abel Guarinós, han acompanyat a Borja en la reestrena del nou volum, que ja va ser presentat diumenge passat a la Plaça del Llibre, celebrada al Port d'Alacant.
Enric Valor ha sigut el protagonista, com devia ser, més enllà del context. I sobretot, el testimoni de l'autor de les seues memòries, un recorregut per un carrer molt llarg, que abasta tot un segle, tres guerres, un seguit d'experìencies i un llegat per a les lletres valencianes que el propi Borja ha qualificat de cabdal. Potser, la majoria dels valencians coneguen l'escriptor universal de Castalla per això, per la seua contribució a les tradicions, la creació literària i la gramàtica valencianes. Però, potser també, el gran centre d'atenció de les memòries siga l'altre rostre que Borja ens descobreix de Valor, la seua tasca com a empresari, senyoret, mecenes cultural i home inquiet que recorre els principals centres urbans i econòmics d'Alacant i València en la primera meitat del segle XX. I tot contat, segons Borja, pel testimoni del seu fill Enric Valor Hernández, a qui Borja acaba familiaritzant, inclús, quan rellegeix, emocionat, el text final de l'obra.
A més del testimoni de Valor Hernández, que Borja insisteix a corresponsabilitzar de l'èxit de l'obra i del seu guardó, l'escriptor d'Altea nomena dues característiques que, segons ell, també han contribuït a generar un relat atractiu, i al mateix temps desconegut, de la vida d'un empresari, un rondaller i un creador d'autoficció, com el defineix el professor de la Universitat d'Alacant. "L'obra s'ha gestat en una crisi, com ha sigut la del coronavirus, i tota crisi genera una finestra d'oportunitat, que jo he intentat aprofitar, a més, amb l'ampliació dels terminis; per tant, Enric Valor, memòries és un llibre que és fill de la pandènia", destaca Borja. D'altra banda, l'escriptor alteà també posa en valor l'estructura emprada per a elaborar el relat final. "Ha sigut com una mena de riu, amb els seus serpentejos (o meandres), que arriba fins a la mar: tot el llibre és una conversa de rebasses amb parada i fonda que aprofitem (inclou a Valor Hernández) per a narrar una ficció basada en la vida". "El llibre no és meu; el mèrit és d'Enric Valor amb la veu del seu fill", repeteix a l'hora de distribuir els mèrits.
"Enric Valor, memòries narra la història d'algú que no se'n vol anar; un home enamorat de la vida, que travessa tot el segle XX valencià". A partir d'ahí, és quan Borja comença a soltar detalls del que es pot trobar el lector; la part més desconeguda de l'escriptor de Castalla.
"Enric Valor forma part d'una família de senyorets i terratinents de Penàguila i Castalla, d'on se n'ha d'anar endeutat per la crisi de la fil·loxera, que fa crack a tota la indústria agrària. D'ahí marxa a Elda, on comença a relacionar-se amb la industrialització del calcer i té contactes ambs els sindicats. D'Elda passa a Alacant i estudia a l'Escola de Comerç. Enric Valor és l'home que entra en contacte amb la gent del diari El Tio Cuc i els diu (a Josep Coloma) com han d'adaptar-se a la nova gramàtica del valencià, sorgida de les Normes del 32. D'Alacant viatja a València, comença a treballar a una cooperativa arrossera de Catarroja i es fa ric, de nou", detalla Borja amb la seua dicció vertiginosa i accentuada davant el públic de l'Arniches, que el segueix amb atenció i foscor, com si es tractara d'una funció.
Valor ja és a València. "Era un senyor, un empresari i un emprenedor, però sense oblidar el seu amor per la llengua". "L'ànima de les persones és feta de paraules", sentencia Borja per a exemplaritzar el llegat del de Castalla al llarg de la seua trajectòria. I mitjançant les rebasses —esmentades abans—, Borja, amb la complicitat del fill, desgrana més microhistòries, la ficció de la vida: la importànica del negoci del vi, el personatge de Leonor; les rondalles, escrites dins de la pressó després de la Guerra Civil, quan va perdre tot el patrimoni; Rosa Serrano i el festeig intel·lectual que van mantenir...
El relat de la presentació es deté en els últims dies de Valor. "Ho va perdre tot". Borja menciona el testament, que encara perviu en una carpeta que conserva el fill. La mostra de la irreductibilitat i la coherència de Valor és l'herència. "Tan sols va poder deixar-los els llibres i la casa familiar de Castalla", lamenta. També està la part del mecenatge, de la qual Borja menciona el cas del guitarrista Narciso Yepes (a qui Valor va ajudar) o l'esperit d'empresari. "Feia ensenyar balls al seu germà perquè anara a les revetlles del consolat nord-americà i poder establir contactes". No hi ha dubte. La vida d'Enric Valor va ser intensa: tres guerres i una dictadura. I això és el que aconsegueix Borja: traslladar tota eixa intensitat del Valor més desconegut; el seu carrer més llarg, vist i contat, en una obra reconeguda.