David Sánchez: "Em va sorprendre descobrir que hi havia cultura o persones que feien vida en valencià"

ALACANT. Amb 28 anys, s'ha convertit en el guanyador de la XXIII Edició del Premi de Teatre Breu en Valencià Evarist Garcia convocat per la Diputació d'Alacant. No només sorprén la seua joventut, sinó també la seua terra de naixement i creixement: Torremendo, una pedania d'Oriola. David Sánchez ha confessat a Alicante Plaza que, tot i ser d'un territori castellanoparlant i on l'assignatura de valencià és optativa a l'institut, sempre ha sentit una estima per aquesta llengua. És més, l'escriptor de la guardonada 'La navalla d'Ockham' ha assegurat que es va "sorprendre moltíssim" quan va descobrir que hi havia música, teatre, literatura i persones "que feien vida en valencià" i que va ser a batxillerat quan va decidir que la carrera que cursaria a la universitat seria Filologia Catalana. El successor de Ximo Llorens, autor dues vegades guanyador del Premi Evarist Garcia -l'última, en l'anterior edició-, ha parlat amb aquest mitjà sobre la seua obra, la seua intenció de remoure consciències amb el teatre i la seua relació amb la llengua valenciana.

- Aquest no és el teu primer premi, ja n'hi havies guanyat abans tres més, un d'ells de teatre. Com sents aquest reconeixement que, a més, és important a Alacant?

- Ha sigut una gran sorpresa. Fa deu anys, quan vaig començar la carrera de Filologia Catalana a la UA, vaig anar a veure la XIII edició d'aquest premi. Quan el vaig veure sabia que no deixaria de presentar-me al concurs fins que algun dia damunt de l'escenari es representara la història que jo havia imaginat. I mira, després de deu anys, així ha sigut. Ha estat com complir una mena de somni.

- Però t'has estat presentant durant els darrers deu anys?

- No, aquesta és la segona o tercera vegada que em presente. Ara visc a Barcelona i he fet cursos de dramatúrgia de primer nivell, la qual cosa m'ha fet anar aprenent i millorant.

- El títol de l'obra, 'La navalla d'Ockham', recorda a les classes de filosofia de l'institut. Significa que l'explicació més simple és la més probable. Com desenvolupes açò a la teua obra?

- L'obra és dicèntrica, és a dir, presenta dos nuclis temàtics, dos punts de conflicte o d'interés. D'una banda, es tracta el tema de la pèrdua d'un fill, sobretot la pèrdua perinatal, és a dir, en les últimes setmanes de gestació. Pense que és un tema molt tabú, no es parla d'aquest tipus de pèrdua a la societat i no hi ha un nom. Quan perdem als progenitors som orfes, quan perdem a la parella som viudes o viudos, el diccionari li ha donat nom. Però quan una persona perd una criatura no hi ha paraula. Recentment, la RAE ha encunyat un terme de nova creació -huérfilo o huérfila, en castellà- i que té molt poquet ús, però quan no parlem d'aquestes coses, la realitat es torna permeable. D'altra banda, es compta la història d'una mestra d'infantil on en l'escola que treballa ha ocorregut un incident que no s'explicita què és, sinó que a base de paral·lelismes i anècdotes l'espectador es pot fer una idea a priori, ho pot intuir. Com que la realitat que he construït a l'obra és permeable, no podia posar un títol moral, llavors aquest principi filosòfic o que s'utilitza per a economia o ciència -la navalla d'Ockham-, em venia molt bé, perquè he plantejat diferents peces d'un trencaclosques que l'espectador haurà de muntar i haurà d'afegir la seua peça particular, i que dependrà del bagatge, l'experiència, educació i ideologies que tinga cada persona.

- Parla'm del procés de creació. Com se't va plantejar la idea, com la vas desenvolupar?

- A l'hora de la creació, dialogar és un procés que em resulta molt còmode, el fet de crear diàlegs. El que em costa molt és tindre una bona idea, una que puga remoure als espectadors, en què es puga implicar i que puga tindre la seua opinió. Abans d'estiu, vaig estar unes quantes setmanes rumiant la idea, pensant com fer-ho i a l'estiu vaig decidir que em servia per al format breu del Premi Evarist Garcia; podia ser suggeridora, remoure consciències, l'espectador sortirà amb una idea... És un tema que la societat no ha volgut parlar. D'on ve aquesta idea? Malauradament, és una història familiar. Jo des de ben petit he sabut que les pèrdues es poden tindre a casa nostra.

- S'estrenarà el pròxim 5 de desembre al Teatre Arniches. Has començat ja amb els assajos? Tens clars als i les intèrprets?

- Només puc dir-te que el director és una persona molt arrelada al teatre que es fa en Alacant, que es fa en Sant Vicent.

- Sent tu d'una pedania d'Oriola, com és que escrius en valencià? Perquè no és comú que la gent del Baix Segura abrace aquesta llengua...

"Quan vaig veure l'oferta cultural en valencià de la universitat vaig pensar que aquest era el meu món"

- Des de l'institut que m'ha agradat el valencià, era l'assignatura que més m'agradava. La relació que jo havia tingut amb el valencià era la d'una assignatura optativa, com és en el Baix Segura. Em va sorprendre moltíssim descobrir que hi havia música, teatre, literatura i persones que feien vida en valencià. En batxillerat va ser quan vaig decidir fer Filologia Catalana. Vaig aplegar d'una pedania molt petita d'Oriola a Sant Vicent del Raspeig i en veure l'oferta cultural, que la gent feia debats en valencià, que hi havia aula de teatre, voluntariat lingüístic, etc., vaig pensar: "Ostres, aquest és el meu món". Ha sigut tot amb molta constància, molt esforç i buscant coses pel meu compte per tal d'aprofundir. Ara faig vida en valencià completament.

- Entenc que a casa parlaves castellà, no?

- Efectivament. La meua família sempre ha sigut provalencià, però vivíem a una zona castellanoparlant. I, a més, a una zona castellanoparlant on el castellà que parlem està ple de valencianismes, de paraules mal traduïdes.