ressenya

'La marca de l’aigua' de Joseph Brodsky: els hiverns crepusculars de Venècia

14/03/2023 - 

VALÈNCIA. En anglés, la paraula watermark té dos significats principals. El primer seria el d’eixa filigrana més o menys transparent feta en el paper en el moment de la seua fabricació o elaboració, i que només es veu –o es veu molt millor– a contraclaror. És la nostra marca d’aigua. L’altre significat més conegut és eixe senyal que indica el nivell més alt que una inundació –de mar o de riu, que en açò no hi ha diferències– ha assolit en un concret edifici, establiment o estança. És com expressar el nivell de desolació al qual la fúria de les aigües –o una calmada però constant creixença d’eixes aigües– ha aplegat amb la seua habitual càrrega de devastació, i que romandrà –en forma de pura marca o taca però també de terribles rajoletes commemoratives– com a record, advertència o mera exhibició d’uns mals que es voldran carn d’anècdota lliurada al temps, que tot ho matisa, i que tot ho suavitza. Esta segona accepció seria la nostra marca de l’aigua. 

Després estan –sense cap caràcter extraordinari i per tant sense commemoració– les marques de l’aigua que s’esborren les unes a les altres successivament, eixes crescudes d’aigües periòdiques i indefectibles que es produïxen amb puntualitat estacional, i que en els llocs on es repetixen amb antiga i obstinada persistència són ja part del calendari anual, una molèstia familiar que quasi forma part del programa d’actes previstos de cada temporada, i on l’anomalia –entre l’alleujament i la nostàlgia– és més l’absència del fenomen que la seua anual constatació. Este darrer és el cas de la inundació que patix regularment Venècia, anomenada en el vernacle de la zona com aqua alta.

Sobre Venècia, i sobre les marques de l’aigua que existixen en les parets dels edificis però també en les parets de l’ànima de tots aquells per als quals eixa ciutat és molt més que un tòpic, va construir el poeta Joseph Brodsky la seua obra en prosa més coneguda i probablement millor. Ho va fer amb aquell nom, Watermark, i quan ja portava ben clavada al cos la gelor de més d’una dotzena de duríssims hiverns venecians. Perquè aprofitant la seua condició de professor universitari i les cinc setmanes de vacacions acadèmiques de cada inici d’any, el rus i després nacionalitzat nord-americà Joseph Brodsky triava Venècia com a destí de descans i alhora –vistos els esplèndids resultats literaris– d’estimulació permanent, tot i l’aparent paralització de la ciutat durant “l’estació equivocada”, com a ell mateix li agradava ironitzar.

Però abans d’arribar als amors i obsessions per Venècia, i del fals diletantisme en què tals aficions podrien fer pensar, la infància i joventut del nascut com a Ióssif Aleksàndrovitx Brodski, (Sant Petersburg, 1940 – Nova York, 1996) no va ser precisament un camí net, ni lliure de dificultats ni d’espines. Abans de complir els 15 anys ja havia sigut expulsat de fins a set escoles de la seua ciutat natal, i presentava una molt seriosa candidatura per a ocupar un lloc de rellevància dins de l’hampa més selecta que pul·lulava als peus del Bàltic per la llavors Leningrad, eixa eterna Sant Petersburg de tantes afinitats amb la Sereníssima Venècia, i que potser expliquen identificacions, concupiscències variades i adulteris literaris posteriors. 

Salvat del fragor i les ganivetades de les bandes delinqüencials per amor a la literatura (en la qual va introduir-se per l’art mai ben ponderat de la traducció i per al qual presentava dots extraordinaris), prompte destacaria com a poeta, i prompte els jerarques del règim assistirien, atònits i amb el gest contrariat, a les negatives de la jove promesa que representava Brodsky a lloar les glòries soviètiques i a la seua persistent mania d’alçar poemes que cantaven l’estupefacció d’estar viu, l’amor, els misteris de l’existència o frivolitats semblants. Com a resultat de tanta divergència entre un jove Brodsky de fama i prestigi creixent i el règim soviètic naixeria una animadversió mútua que es consagraria amb el bateig del poeta per part d’altes instàncies de l’Estat com a “paràsit social”, una condemna de cinc anys de treballs forçats (dels quals només va complir-ne un gràcies, entre altres, a les pressions de Jean-Paul Sartre, cèlebre navegant a vela i a vapor) i, cap a 1972, amb la invitació de les autoritats soviètiques a abandonar el país, cosa que Brodsky va fer carregat només amb una maleta, un llibre de poemes de John Donne i una intensa sensació d’alleujament. Després ja vindrien dos estades breus a Viena i Londres per a acabar establint-se als Estats Units, on li oferirien una plaça com a professor universitari, un nou idioma que incorporaria a la seua literatura i la nacionalitat nord-americana, que obtindria finalment en 1977.

La marca de l’aigua (El cercle de Viena, 2011) és un exemple perfecte d’assaig divagatori i alié als formalismes del gènere. L’objecte de les seues elucubracions és Venècia, però en realitat és un gran autoretrat de fons daurat i magnificent. Una Venècia atípica, molt llunyana de la lloa habitual, lluminosa i estival. La ciutat de Brodsky és aquella que connecta com un agermanament crepuscular amb la seua Sant Petersburg natal, i on l’Adriàtic és un Bàltic meridional. 

Existixen en este magnífic i evocador llibre –com no podia ser d’una altra manera– els fetitxismes, les referències, els prejuís culturals i les seues fantasmagories, però tot està travessat, en estes 51 peces que conformen un mosaic bigarrat i acolorit, pel regal de la visió (de manera obsessiva, fins i tot divaga al voltant de l’ull i els seus mecanismes de reconeixement) de la bellesa immensa de la ciutat, eixa presència aclaparadora, màgicament preservada dins d’un món que tendix d’una manera alarmant i patològica a la destrucció. Un elogi del mirar sense cansament, que manifestarà sense descans (“La bellesa és consol i refugi”, dirà en un poema d’un llibre de versos, Fondamenta degli Incurabili, també dedicat a la ciutat).

Són escassos dins de La marca de l’aigua els episodis materials, com el de la primera amfitriona encarnada en una eslavista italiana de fervor comunista i bellesa llegendària, però a la qual ell no pot ni vol entendre, o el de la visita amb Susan Sontag a la lúgubre viuda d’Ezra Pound. Perquè en este calidoscopi de passions i estats d’ànim són més freqüents les reflexions definitòries (“L’amor és un sentiment desinteressat, un carrer de sentit únic. Per això és possible amar ciutats, la música, els poetes morts. Perquè l’amor és un assumpte entre un reflex i un objecte. Eixa és, en darrera instància, la raó que ens torna a portar a Venècia”), o les relacions entre la terra i l’aigua, el passat i el present, el llenguatge i l’experiència, la vida i la mort, com una sèrie de concatenacions sempre genials i sempre inevitables.

No és casual que, després d’obtindre el premi Nobel de Literatura en 1987, deixara dit que volia ser soterrat al cementeri venecià de San Michele, com es va fer quan va morir en 1996. Probablement Joseph Brodsky, exiliat i poeta per damunt de tot, encara confiava que el mecanisme que permet la visió tinguera un últim vestigi dels esplendors passats, i li concedirà certa eternitat fent realitat, més enllà de la mort, aquella màxima d’ell segons la qual la bellesa està allà on l’ull, agraït i feliç, descansa.

Noticias relacionadas

next
x