La Història contra l’optimisme

Alemanya començà a perdre la Segona Guerra Mundial el dia que abandonà la retòrica del sacrifici per a entregar-se a la infundada ebrietat de l’optimisme. Aixina ho conta Albert Speer en les seues Memòries (Acantilado, 2001), un dels documents més ben detallats de la psicologia del conflicte i de la naturalesa del Tercer Reich, del qual Speer fou no sols arquitecte, sinó també Ministre d’Armament des de 1942, a més d’un dels pocs amics que mantingué el Führer fins a les hores finals.

Si sempre cal desconfiar de les autobiografies, com advertia Bolaño, molt més en el cas d’una obra escrita en la presó de Spandau, en què la voluntat de repartir culpes i allunyar-se dels fets és palesa i no sempre subtil.

Però de les infinites lectures que oferix, la de la comunicació és la que ens importa. Diu Speer que Adolf Hitler no es prengué seriosament la possibilitat d’una guerra a gran escala fins que el seu vell enemic Winston Churchill substituí a Neville Chamberlain al front del govern britànic en maig de 1940. Des de llavors no només col·lidiren dos màquines bèl·liques formidables, sinó, sobretot, dos relats.

Mentres que el Führer insistia a la població que la victòria seria fàcil i ràpida i s’afanyava a reconstruir els teatres després dels bombardejos aliats per a mantindre la moral col·lectiva alta, en compte d’aplicar-se a la indústria; mentres segrestava mig milió d’ucraïneses per a servir en les cases benestants i evitava que les dones alemanyes xafaren les fàbriques; mentres obligava a desviar recursos essencials per a inaugurar sumptuosos edificis amb els soviètics a les portes, els anglesos (i amb ells els americans) s’entregaren al pessimisme institucional.

Així, en la primera al·locució de Churchill en el Parlament ressonà el cèlebre Sang, esforç, llàgrimes i suor, mentres Speer a l’altre costat del canal es mossegava els punys d’enveja i veia passar al seu costat la caravana de la mol·lície encarnada pel mariscal Göring. De seguida, en Londres proliferaren els horts urbans d’emergència per si fallaven els aliments, i a cada ciutadà se l’obligà a contemplar la seua pròpia tomba. L’ombra del sacrifici planejava sobre el país i el preparava per a sostindre l’esforç de la guerra fins a on calguera. Roosevelt feu igual als Estats Units: digué la veritat, omplí les factories amb qui poguera alçar una ferramenta i anticipà el dol i el dany que estaven per vindre.

Des de la seua cel·la Speer ens brinda una valuosa lliçó per a les hores més fosques: els aliats guanyaren la guerra perquè no hi havia cap idiota al volant dient que tot eixiria bé.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.

@jvmiralles