El que ha passat a Veneçuela en només uns dies és, de fet, un punt d’inflexió en la història de l’hemisferi occidental. Els Estats Units han llançat una operació militar contra Caracas, han bombardejat zones clau i han acabat amb la captura del president Nicolás Maduro, traslladant-lo a Nova York per a ser jutjat per narcoterrorisme i narcotràfic sota la llei federal nord-americana. Aquest fet ha traslladat Maduro de la presidència de Veneçuela a una cel·la d’una cort nord-americana, mentre el món mira, estupefacte i cada vegada més preocupat per l’erosió de l’ordre internacional.
Donald Trump ha defensat l’operació com un acte de justícia contra una suposada xarxa criminal que amenaçava la salut pública dels Estats Units; però la realitat estratègica i econòmica traspassa amb escreix aquesta versió oficial. Trump ha declarat que Veneçuela li deu petroli als EUA i que el nou govern sota control d’aquest país ha d’obeir els seus interessos econòmics, negant així qualsevol narratiu de suport a la democràcia real. Aquest gir abrupte i brut, que ha arribat quan l’oposició i una part de l’opinió pública internacional esperaven que Washington pressionara en favor d’uns processos electorals transparents després de comicios dubtosos, posa en evidència que l’únic objectiu clar de la Casa Blanca és el control del petroli veneçolà. No hi ha concessió ideològica, no hi ha lluita per la democràcia: només una estratègia explícita de control de recursos i d’influència geopolítica.
Des dels inicis de la Revolució Bolivariana, el govern de Veneçuela s’ha construït sobre un relat ideològic que barreja elements de nacionalisme, socialisme del segle XX i XXI, antiimperialisme i referents històrics que van des de Simón Bolívar fins a figures com Ernesto “Che” Guevara. El pensament polític del difunt Hugo Chávez, mentor i predecessor de Maduro, es va armar com un cabdell de referències que incloïen Bolívar, el marxisme i la revolució latino-americana, i que buscava conjurar l’antiimperialisme com a eix de legitimitat. En aquesta complicitat simbòlica, figures com el guerriller Che Guevara van ser evocades com a part del discurs de resistència i de transformació social. Però aquesta imatge heroica contrasta amb la dura realitat dels últims anys: una economia col·lapsada, una dependència extrema del petroli, la militarització de l’administració i l’acumulació de poder en poques mans han deteriorat l’herència revolucionària que Chávez pretenia construir. Molts seguidors de la revolució original han detectat que la retòrica antiimperialista s’ha buidat de contingut pràctic, substituïda per una lluita pel control d’actius i privilegis que poc tenen a veure amb les ideals de Bolívar o del Che.
El discurs oficial chavista sempre ha acusat els Estats Units d’intromissió i de voler controlar els recursos naturals de Veneçuela. Aquest relat ha estat central per a la legitimitat del règim, que ha pintat Trump i Washington com a enemics de la sobirania llatinoamericana. Fins ara, aquesta retòrica s’ha mantingut com a eix fonamental del relat de supervivència política. Però l’operació que ha culminat amb la captació de Maduro per part dels EUA trenca amb tota coherència narrativa: ara és clar que el gir antiimperialista era, en la pràctica, un trencaclosques d’ambicions de poder global.
Amb Maduro empresonat a Nova York, la presidenta encarregada del govern és Delcy Rodríguez, seguint un acord de transició que, malgrat les aparences constitucionals, serveix per assegurar que Veneçuela continuarà subordinada als interessos que Washington considera prioritaris. Rodríguez manté vincles amb l’establishment chavista i amb el control de sectors clau de l’economia (especialment el petroli), i el seu ascens ha sigut vist per molts com una maniobra de contenció més que com un veritable retorn democràtic. Una mostra surrealista d’aquesta contradicció és la reacció del premi Nobel de la pau María Corina Machado, una figura destacada de l’oposició, que ha proposat, en termes públics difícils de creure, compartir simbòlicament el seu mateix premi amb Trump si aquest la deixa governar. Aquest intercanvi de lògiques mostra fins a quin punt s’ha banalitzat la lluita per la democràcia en el context d’un joc geopolític dominat pel poder militar i econòmic.
El que estem veient no és només una intervenció aïllada, sinó la resurrecció d’un vell concepte imperial amb un toc personalista: la denominada Donroe Doctrine, una actualització moderna de la vella Doctrina Monroe, que proclamava el control dels EUA sobre l’hemisferi occidental, i que ara apareix com un projecte més agressiu, centrat en la dominació directa de recursos i influències, i no en la cooperació o legitimitat democràtica. Si als segles XIX i XX la Doctrina Monroe era una advertència de domini, avui la Donroe sembla una afirmació de força sense escrúpols, al servei de qui creu que pot imposar la seua voluntat a tot el planeta. Aquesta nova normalitat ens deixa una pregunta inquietant: quina diferència hi ha entre això i l’operació de Putin a Ucraïna o les amenaces de la Xina sobre Taiwan? La resposta no és senzilla, però la línia separadora entre imperialisme i autoritarisme s’ha tornat més fina que mai. Certament, els EUA són formalment una democràcia amb institucions més robustes que les de Rússia o la Xina, però quan un president es creu amb dret a violar la sobirania d’un altre estat per interessos propis, i quan l’ordre internacional es converteix en un joc de lluita pels recursos, estem entrant en una zona fosca que s’apropa a la distopia.
Si la comunitat internacional, i sobretot la ciutadania nord-americana, no reaccionen davant d’aquestes pràctiques, la justificació de la força per damunt del dret podria convertir-se en la norma. Aquesta és no només una crisi veneçolana, és una crisi del sistema multilateral, de la sobirania, i del sentit comú democràtic. I això, més que cap altre fet, és el veritable drama d’aquest capítol surrealista de la història contemporània. Perquè l’amenaça pròxima és la incorporació forçosa de Groenlàndia davant de la qual la Comunitat Europea haurà de fer valdre la seua veu. O això o callar per sempre...
Carles Cortés és escriptor i catedràtic
