Com ho farem, per a desaparéixer?

VALÈNCIA. Porte temps documentant-me profusament sobre on i com desaparéixer. Jo. Esfumar-me, llevar-me del mig, esvair-me, deixant una petjada el més tènue possible. Si algun dia ho faig (el dia que ho faça), sens dubte tractaré de trobar-me en la reunió secreta que celebren tots els escriptors que alguna vegada han aconseguit l’anhel que Enrique Vila-Matas repetix obsessivament en la que potser és la seua millor novel·la, El mal de Montano (Anagrama, 2002): “Com ho farem, per a desaparéixer?”. Un escriptor és algú que mira el món d’una manera diferent, que tracta de tindre un punt de vista especial, i que després intenta escriure el que ha vist –en la majoria dels casos fracassant en l’intent, i açò és la literatura–, així que no és d’estranyar que eixe afany d’aprehensió acabe fent que molts escriptors avorrisquen el món, no vullguen saber-ne res i tracten de deixar-lo de costat. 

Fou això el que li succeí a Agatha Christie? Fou dirigida a uns llimbs on conegué tots els autors que havien fet un beatus ille radical? Potser isqué espantada de la reunió, on seria quasi l’única dona, i per això tornà amb nosaltres… A la porta d’aquell selecte club l’hauria rebuda el primer de tots, Lao Tse. El filòsof oriental, una vegada arribat a la vellea, es fartà de la corrupció del món, muntà en un bou i s’allunyà per les muntanyes, fa més de dos mil anys, cap al país dels bàrbars. Mai més se’l va vore ni se’n va saber, però va deixar als guàrdies el Tao Te Txing, un llibre que va servir per a fundar una religió.

També pararia per allí el poeta i periodista nord-americà Ambrose Bierce, qui en 1913 travessà una altra frontera, la de Mèxic, acompanyant les tropes revolucionàries de Pancho Villa. Els seus biògrafs apunten que estava decidit a suïcidar-se, segons testificarien les cartes en què s’acomiadava deixant entreveure que no tornaria, i, encara que resseguint els testimonis de l’època Bierce trobà la mort en fins a dotze llocs diferents, la realitat és que només n’hi ha un en què es puga llegir el seu epitafi, la “inscripció que, en una tomba, demostra que les virtuts adquirides per la mort tenen un efecte retroactiu”, segons el Diccionari del diable.

L’estrambòtic poeta i boxejador Arthur Cravan, nebot d’Oscar Wilde, també rebria a la Christie. Ell havia desaparegut igualment per Mèxic, poc després de casar-se amb Mina Loy, embarassada, i prometre-li que es trobarien a Buenos Aires, on ell aniria d’incògnit per ser un desertor anglés de la Gran Guerra. Volien posar fi a la seua vida nòmada i atribolada, però es feu a la mar en una vella embarcació des d’algun port d’Oaxaca i mai més se’l tornà a vore. Què li contaria, a la novel·lista de Torquay?

No ho sabem, però pot ser que després d’aquelles tres trobades Christie vera en la reunió un home que havia estat lliure, esclau i lliure de nou. Un jove negre de Nova York, Solomon Nuthorp, havia acudit en 1841 a una entrevista de treball, però el drogaren i el vengueren com a esclau, en una època en què l’esclavisme es mantenia vigent als Estats Units d’Amèrica. Aconseguiria novament la llibertat una dotzena d’anys després i, fruit de la seua terrible experiència, escrigué el llibre Twelve Years a Slave (Derby & Miller, 1853). Pledejà llargament per a ser rescabalat, però les lleis impedien atestar els negres i els seus raptors n’isqueren impunes. Quatre anys més tard, després de donar una xarrada al Canadà, s’esfumà i hi  ha qui diu que fou pres i esclavitzat de nou.

 Potser la seua història commogué a Agatha, que, no obstant això, giraria els ulls cap al següent desaparegut, potser el més famós d’ells, Antoine de Saint-Exupéry. El matí del 31 de juliol de 1944, l’autor del llibre més traduït del món sobrevolava el sud de França en el seu Lockheed Lightning P-38 i mai tornaria a la base, de manera que es quedà sense tomba ni epitafi sobre els qual ser plorat. Sembla, en tot cas, un misteri resolt: la teoria més factible diu que es desvià de la seua ruta i descendí de 10.000 a 2.000 metres per a poder sobrevolar el castell de Saint-Maurice-de-Rémens, on havia passat la seua infància i on, alhora, era un blanc vulnerable per als avions alemanys. Podríem dir que al Saint-Exupéry adult el va matar el Saint-Exupéry xiquet. Coherent, si més no.

Al fons de la sala, a més, potser Christie trobà dos jóvens escriptors conversant. Per una banda, l’autor armeni Khachatur Abovian, la primera persona que ascendí la muntanya Ararat, en 1829, i el primer escriptor a usar la llengua del seu poble per a escriure novel·les; als 39 anys, amb dos fills i un notori desig de modernitzar el país, isqué a fer una passejada i no tornà mai més. Potser xarrava amb el poeta argentí Alejandro Carrascosa, membre del moviment ultraista i amic de Jorge Luis Borges, obsessionat a demostrar els seus drets sobre unes terres pertanyents al seu besavi militar: freqüentà durant mesos la Biblioteca Nacional, a Buenos Aires, amb aspecte d’al·lucinat i en constant tensió, fins que el 22 de setembre de 1922, als 21 anys, cremà quasi tota la seua obra i desaparegué per a sempre.

Horroritzada pel destí de tots aquells col·legues, tal vegada Agatha Christie abandonà la reunió i decidí tornar a Anglaterra, encara a finals de 1926. Comprovaria llavors que l’operatiu per a localitzar-la incloïa unes 15.000 persones –algunes de les quals duien exemplars de les seues obres per a que els dedicara si la trobaven–, ministres, tota la premsa del país, i la mèdium d’Arthur Conan Doyle. Registrada en un balneari amb el cognom de l’amant del seu marit, Agatha no donà més explicació que una amnèsia passatgera, perquè, clar, qui anava a creure que havia estat reunida als llimbs amb tots aquells desapareguts?