Subvencions, oposicions i exàmens. Els enganys de la normalització del valencià

VALÈNCIA. Hi ha debats que haurien d’estar superats. Societat digital, noves formes de producció i intercanvi cultural, noves metodologies d’aprenentage: el temps canvia tan ràpidament que hauríem de estar debatint sobre mesures, estratègies i programes eficaços i innovadors per tal de situar les llengües (minoritzades i compartides) a l’òrbita del segle XXI. I que estes estratègies involucraren, des de la cultura, l’educació i la comunicació, a tota la societat civil.

Malhauradament, hi ha qui no entén estes urgències i vol retornar a un debat essencialista i falaç per tal de traure rèdit polític: esta i no una altra fou la raó que portà el PP a fer el ridícul (de nou) presentant una Proposició No de Llei per a diferenciar valencià i català la setmana passada a Les Corts. D’altra banda, i malhauradament també, hi ha qui no veu que l’ambició per a transformar el país passa per l’atreviment, la creativitat i el canvi de criteris, no per la sacralització de les xifres i les dades publicades al DOCV. El text legal és (només) l’execució de la capacitat d’imaginar el món.

La permanència d’un ecosistema

Al desembre de 2016 s’asabentàrem que enguany no hi hauria cap ajuda per part de la Generalitat Valenciana a la producció editorial que no fóra en suport digital. En efecte, l’única convocatòria d’ajudes va ser per a l’edició de llibres en pdf, ePub o llibres interactius. No obstant, les xifres de lectura en format electrònic, segons l’estudi del CIS al setembre de l’any passat, són prou eloqüents: els lectors que lligen principalment en paper són el 78,6%, mentre que els lectors que preferentment utilitzen el suport digital són només el 11,2%. Però va més enllà: un 62,2% no ha llegit mai en llibre electrònic, siga ficció, assaig, per estudis, per entreteniment o per treball.

Seria comprensible que la Generalitat apostara per impulsar noves formes de lectura i nous models de publicació, com ja es va fer per eixemple a les biblioteques valencianes. Tot això és traçar camins cap al futur: de la lectura, de l’edició i del valencià. Però entendríem que fóra part d’una campanya de foment de la lectura digital si involucrara a programes educatius o línies de subvenció de equips digitals. A ningú se l’escapa que no és així.

La restricció de les ajudes a un sector com l’editorial, en si mateix precari, que ofereix xifres de lectura en valencià del 2%, no es tradueix precisament en un estímul per a la publicació. Al contrari: amb les baixes xifres de lectors digitals llevar ajudes al paper és crear un efecte de shock. Ni tan sols recuperant les ajudes perdudes d’enguany es pal·liaria la situació de pobresa cultural. Les estratègies haurien de ser continuades, ininterrompudes, creixents i expansives. No inestables. No intermitents. No aleatòries. No prescindibles. És el mateix cas que la política en I+D+i en tot l’estat espanyol: inestable, intermitent, aleatòria i, finalment, prescindible.

L’objectiu final seria la millora d’un ecosistema lingüístic i cultural que posara en valor tot allò que és cultura, que estimulara i premiara la creació, que millorara en coneixements i habilitats. I, per què no, que aspirara a ser més rendible en termes econòmics.

Un exemple clamorós. Fa poc el company d’esta casa, Eugenio Viñas, publicava una columna d’opinió al voltant dels incentius als mitjans de comunicació per la promoció del valencià. El títol de l’article era: “Estem enganyats”. Efectivament, ho estem: alguna cosa s’està fent malament (algun criteri volàtil del DOCV, per eixemple) quan s’acaba premiant una mala traducció d’un diari, i castigant una producció cohabitable, original i exclusiva en valencià.

No és qüestió de diners només. És una qüestió de visió de futur. De permetre que florisquen projectes, llibres, programes de televisió per a la nova RTVV, etcètera. No només de premiar o castigar, sinó de cuidar l’ecosistema.

Oposicions, capacitacion i altres enganys

Deia Gregorio Marañón (en una dita potser apòcrifa) que a Espanya les oposicions són l’espectacle nacional més sagnant després dels bous. Hauríem de començar afirmant que les oposicions són una prova de selecció de personal per a un treball, en este cas docent, però la realitat és que moltes voltes es parla de les oposicions per a referir-se més a condicions laborals que a qüestions didàctiques. Les oposicións no són un treball per a tota la vida, són la tria de la gent millor preparada i que pot prestar un millor servei públic.

Per això és estrany que les oposicions actuals tinguen temaris d’una altra època: per a les disciplines de l’Escola Oficial d’Idiomes, per eixemple, el temari és de 1993; és a dir, de molt abans de la revolució metodològica, institucional i normativa que ha viscut el món de l’ensenyament de llengües des de l’any 2001, principalment. Però hi ha més: els mèrits i requisits penalitzen la investigació, la publicació o l’ensenyament en nivells d’excel·lència. En concret l’experiència docent en àmbit universitari (en la mateixa disciplina), per eixemple, no serà valorada en paraules textuals de la convocatòria oficial. Quina és la raó sinó la d’afavorir un cert tipus de treballador i no tant competències didàctiques? Amb tot el respecte, les oposicions no són tampoc un premi a la tenacitat dels interins.

És normal que en concursos públics s’exigisca l’acreditació d’un cert nivell en valencià per a desempenyar una funció pública a la Comunitat Valenciana. És normal que es faça amb el valencià i no amb el castellà en un context de diglòssia. Ara bé: quin sentit té fer negoci amb els títols de capacitació en valencià, per eixemple, per a professionals que no podran donar classes en valencià en un centre educatiu? Almudena Ortuño, periodista d’esta casa, va fer un reportatge parlant exactament del “negoci” de titulacions d’universitats públiques i privades que podia aplegar fins als 1000 euros. Quin sentit té més enllà del negoci?

Estem en un sistema garantista (per sort) que exigeix acreditar coneixements. Pero exigir titulacions o capacitacions ilògiques o punts aconseguits en qualsevol tipus de curs té un nom: especulació educativa.

En nom de la normalització lingüística no es pot unflar la bambolla educativa. En nom de la protecció del valencià, no es pot exigir capacitacions docents de manera inoportuna i indiscriminada a gent que no podrà fer-les valer. En nom de la promoció lingüística i també de la qualitat educativa, no es pot plantejar un concurs públic amb criteris, esquemes, continguts i inèrcies del segle anterior.

La transformació de Junta Qualificadora

I si les Escoles Oficials d’Idiomes no pogueren certificar nivells de llengua? Ni escoles universitàries. Ni indirectament sindicats. És a dir, que el B2 d’anglés fóra acreditat només per institucions internacionals (Oxford, Cambridge, TOEFL,...), de la mateixa manera que l’espanyol és acreditat al món pel Cervantes, el francés per l’Alliance Française, l’italià pel Dante Alighieri...

A casa nostra estem d’enhorabona. Per fi la Junta Qualificadora vol homologar els seus nivells d’acreditacions de llengua al Marc Europeu de Referència. Per això el nivell mitjà o superior passarà a C1 i C2, així com la resta de diplomes tindran el seu nivell corresponent.

Ara bé, el camí és més llarg encara: caldrà fer una política de reconeixement recíproc en l’àmbit lingüístic, s’haurà d’estimular la col·laboració amb altres institucions lingüístiques no només valencianes i, finalment, s’hauran de preparar proves honestes i no els actuals exàmens de la Junta, que no demostren veritablement les competències lingüístiques dels candidats. No es poden fer examen des de l’error, ni des del pensament d’una altra llengua, ni des de l’idea de fracàs de l’estudiant: les proves han de ser capaces de fer mostrar a l’alumne les seues capacitats. En este sentit, l’examen actual del mitjà o del superior són un altre engany.

La normalitat i la normalització exigeix altura, ambició i una mirada a llarg termini. Anar més enllà de certs debats ja superats.