ALICANTE. Sembla ser que a tot el món no hi ha més que una representació de Lucifer en un espai públic, l’estàtua al mig de la rotonda de l’Àngel Caigut del Parc del Retiro, a Madrid. Almenys n’hi ha una. Abans el dimoni que un crític literari, si ens atenem a la cita (apòcrifa en tant que il.localitzable) que va fer en Ximo Espinós en la doble presentació de dijous passat a la Casa Bardín, seu de l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert.
Lluís Alpera i Joaquim Espinós Felipe són dues institucions acadèmiques en el context alacantí de la filologia catalana. Ambdós vinculats a la Universitat d’Alacant i mestres, en el sentit antic de la paraula, de bona part de les posteriors generacions de lletraferits i lletraferides pel cuquet de March, Estellés, Carner, Pedrolo o Rodoreda, com ara les dues presentadores de l’acte, na Gràcia Jiménez i na Lliris Picó, ambdues personalitats amb una sòlida trajectòria pròpia, el que no faria de mal veure un acte semblant on els papers de autors/es i presentadors/es estigueren intercanviats.
L’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert ha afegit dos nous títols d’aquests autors a la seua col·lecció d’”Assaig i investigació”, sota les línies marcades pel seu actual director de publicacions, l’alteà Joan Borja: “Lírica contemporània i altres escrits”, de Lluís Alpera, i “Estat crític (Apunts sobre la literatura del nou mil·lenni), de Ximo Espinós. Totes dues publicacions gaudeixen del fet de ser material ja conegut a través dels mitjans de comunicació o especialitzat on prèviament han estat publicades, per tant, naixen amb lectors (i relectors) assegurats.
Lluís Alpera (l’Horta, València, 1938), poeta de llarg recorregut i fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, arreplega en el seu Lírica contemporània…, organitzat en tres parts titulades “Sobre poetes valencians”, “Sobre poesia i poemaris” i “Altres escrits”, respectivament, part de les seues publicacions dels darrers anys. Cinc figures destacades en el context poètic del País Valencià protagonitzen la primera secció: el renaixentista Francesc Badenes Dalmau (1958-1917), i els contemporanis Joan Valls i Jordà (1917-1989), Carmelina Sánchez-Cutillas (1927-2009), Josep Palàcios (1938) i Vicent Valls (1957-2014); una miscel·lània filològica de vuit textos forma la segona secció, amb reflexions sobre la poesia andalusina escrita per dones o Màrius Torres, entre d’altres; mentre que la part final queda reservada a la memòria, amb escrits de caràcter autobiogràfic que l’autor no havia vessat fins ara en cap autobiografia, pròpiament. En la seua intervenció, el poeta i acadèmic va fer un especial esment en que cal recuperar l’obra de l’alcoià Joan Valls, la pregona necessitat de fer una edició de la seua poesia completa, per la qual cosa va acomboiar la pròpia institució cultural que acollia l’acte i el seu llibre, per escometre aquesta tasca.
Per la seua banda, Joaquim Espinós (Benilloba, el Comtat, 1962), professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, especialitzat en l’estudi de la literatura contemporània i guanyador, entre d’altres, del premi Ciutat d’Elx de narrativa l’any 2007 amb El cervell de la serp, arreplega en el seu volum “Estat crític” les ressenyes literàries que ha anat publicant en diversos mitjans entre els anys 2006 i 2016, especialment a la seua secció del suplement Arte y letras del diari Información, la revista Caràcters de la Universitat de València, i el seu blog, ja innactiu, Els aliments terrestres. Des de Julià de Jòdar i el seu El metall impur, peça datada el 31 d’agost de 2016, fins a la biografia, quasi hagiografia, que Jordi Tormo li va dedicar al insubstituïble Ovidi Montllor, a Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, publicada el 27 d’agost de 2015. Un recull amb títol col·lectiu de retirada irònica, Estat crític, que fa esment de “la precarietat en què viu la pràctica literària en els temps que corren, cada volta més arraconada pels mitjans audiovisuals i informàtic…”, així com al que fet que l’activitat com a crític és una de les facetes de la seua activitat, com recorda el mateix autor en el seu pròleg. Autor, en Ximo, que en la seua intervenció s’autoflagel·lava amb aquella cita de George Steiner que titllava d’eunucs als crítics literaris.
Ironia per ironia, Espinós feia, a l’hora de descriure el tractament formal dels seus escrits publicats en aquest volum, una diferència entre la profundidat de la crítica feta per als mitjans generalistes, com aquesta, una mena de busseig snorkel, i la publicada en revistes especialitzades, una apnea o busseig a pulmó en grans profunditats. El que en l’àmbit de les ciències naturals i aplicades, o de les ciències socials, és conegut com la diferència entre divulgació i investigació, però que per les característiques pròpies de les humanitats, retira més cap a definicions poètiques, més que no cientìfiques. Si Alpera reivindicava la figura del poeta Joan Valls, Espinós va fer una defensa de la importància de les traduccions d’obres d’altres literatures al català-valencià, i el seu impacte en l’evolució del corpus literari propi, tot incorporant ressenyes d’aquestes novetats editorials a les seues ressenyes, com ara J. M. Coetzee, Haruki Murakami i Jonathen Franzen.
L’anècdota de la vetllada, no obstan, va ser comprovar com, en cada aparició pública de Gràcia Jiménez, se li recorda aquell “univers paral·lel” on finalment és nomenada Consellera de Cultura, fent esment a com de bé hauria desenvolupat aquesta tasca, en el que és, sense dubte una mostra més del “foc amic” que ronda al voltant del conseller Vicent Marzà i el seu entorn.
