VALÈNCIA. Estan de moda els fulletons turcs com fa 35 anys ho estaven els veneçolans com Cristal, fa 20, la colombiana Pasión de Gavilanes, o fa 40 anys ho estava Falcon Crest. Sèries on les trames són sempre paregudes, plenes d'enveges i gelosies, secrets inconfessables, aspiracions i traïcions i, sense excepció, molt de classisme. No són gens diferents els arguments emprats d'un país a un altre, ni tampoc els escenaris, que habituen a ser luxosos. Tal volta les passions i les punyalades per l'esquena dels rics siguen més entretingudes que les dels pobres, i per això el seguiment mediàtic que té la trama Shakira-Piqué, o totes les malifetes dels borbonets. O tal volta és allò que m'han dit un parell de productors audiovisuals, "la gent vol vore en la tele guapos i guapes, per a persones lletges ja està la vida real". En Bollywood estan habituats al fet que els lletjos —o els occidentals— siguen els malvats, un poc com passa amb els russos en el Hollywood clàssic i en els informatius actuals. Qui són els malvats a les sèries turques? No en soc consumidor habitual, però conec la persona que més fulletons tucs ha vist —per faena— possiblement de tot Espanya. Ell és Rafa Nácher, director de doblatge, al qual últimament només fan que encomanar-li posar veu a sèries com Silà o Elif. Amb ell, que ha dirigit equips de doblatges de moltes sèries turques, algunes de més de 1.200 capítols, ens disposem a endinsar-nos en l'apassionant món dels fulletons turcs.
Torna-li la trompa al xic!
Els arguments bàsics no disten molt dels que tots podem esperar. Noms com Amor etern o L'Amor està en l'aire ens poden donar una pista de per on van els tirs. Ara bé, els guionistes són, sense excepció, fans de l'al·literació, o dit d'una manera més prosaica, de repetir-se. Com assegura Nácher: "No hi ha una bona sèrie sense que els protagonistes tinguen una, dues o tres pèrdues de memòria durant la trama. La qual cosa s'aprofita per a repetir tot l'argument mentre recorda el que li ha passat, i així allargar cent capítols més. Fins i tot en una sèrie feren que una xica oblidara quatre voltes seguides el que li passava, i quatre voltes que ho repetiren". I per si no n'hi hagués prou, els guionistes són fans de Nolan, "no hi ha capítol que no claven un flashback, que pot estar dins d'un altre flashback, i tornen a un altre flashback i així hores i hores".
Efecte Tour de França
Estàs mirant el Tour, etapa plana de 180 quilòmetres, els ciclistes perseguint l'escapada, t'adorms mitja hora, i quan despertes allí estan, perseguint l'escapada els mateixos ciclistes. L'enrònia dels turcs per repetir l'argument fins a l'avorriment provoca l'Efecte Tour de França "pegues una cabotada i mai et perds cap part important de l'argument, et botes vint capítols, i en mitja hora ja t'has agafat a roda". Tal volta, per això tenen ambdós continguts audiovisuals tant d'èxit a l'hora de la becadeta. Perquè és molt estrany que un sprinter guanye una etapa de muntanya, com en una sèrie turca és molt difícil que canvien els rols. "Els malvats viuen en cases abandonades, fetes pols, enderrocades, mentre que la família protagonista, sempre rica, té uns casoplons que flipes. De fet, estem fent ara una sèrie i a la seua casa l’anomenen directament la
mansión".
Ploramiques
Tots ploren i ploren molt. "No vol dir que ploren bé, però en el càsting els fan plorar a tots segur. És requisit indispensable, com la barba en els xics per a actuar en una sèrie turca. De fet, durant els milers de capítols que he vist, es poden comptar amb els dits de la mà els homes sense barba i els episodis on no ploren". També els fan sospirar "bufar i sospirar, i tragar aire ben fort, que penses que s'acabaran l'aire de l'habitació del soroll que fan". Una altra cosa molt diferent és besar, "el bes està car, alguna volta fan una cosa que parega que no siga, però passió només en la mirada, i castedat visual".
El Bioparc
Una plaça, xarrada intensa pare i filla en un banquet, i al costat 200 coloms cridant i movent-se. "És impossible parar atenció a la conversa. De fet, se sent regular el que diuen els protagonistes, però els fa igual, continuen rodant, fins i tot quan els coloms tiren a volar i allò pareix Hitchcock, que no pare la festa!". Gallines que cal apartar mentre caminen, gossos lladrant i gats per tot arreu —es veu que a Istanbul hi ha una caterva de gats abandonats— i escenes on "arriben amb un cavall blanc a l'església, i quan ixen és un burro gris... Ràcord, quin ràcord?".
Una altra volta Despacito?
Recordeu aquell estiu on Despacito sonava nit i dia, allà on anaves et perseguia? Doncs eixe efecte aconseguixen les bandes sonores de les sèries turques, "tenen quatre cançons per a tota la sèrie, per als 1.100 capítols, fa igual que siga una escena d'amor o d'acció, si toquen tambors, toquen tambors. Cremen la mateixa música fins a avorrir-la".
Qui paga mana!
Si Renault no paga publicitat, no passa res, cinta americana i tapem el logotip. Que no patrocina la botiga on entren a comprar, rètol pixelat. Que arriben en ambulància a un hospital, píxel per al nom de l'hospital, per a la companyia d'ambulàncies, per a les ferides dels actors, per a la sang... "Allí ho pixelen tot, des d'una ferida a les botelles de vi o el nom de l'hotel, es veu que el píxel va barat", comenta Rafa.
A l'amagatall
Els turcs són els reis de l'espionatge familiar. Sempre, sense excepció, hi ha algú amagat quan els actors fan un monòleg. "La trama te la van contant amb monòlegs llarguíssims dels actors, que parlen en soledat mentre caminen pel carrer o quan es queden a soles en una habitació. El cas és que mai estan a soles, sempre hi ha algú camuflat sense gràcia entre la cortina, baix de la taula o darrere d'una columna, escoltant la perorata". L'altra opció per a explicar la trama és recórrer als pensaments, "si alguna volta tens curiositat per saber què estarà pensant Kenan Beko, no patisques, primer pla, mirada al cel i et relata els seus pensaments, no falla".
Com et diuen?
Potser els noms et resulten un poc difícils de recordar, allí entre Firat Firó, Ibrahim Ibó, Zeinep Seino, Lamber Kambi i tota la família dels Emiroglú, Kirimli i Alagos, és fàcil perdre's. Per a posar-ho fàcil, "sembla que en l'idioma turc diuen a tota hora el nom de les persones interlocutores, una frase normal pot ser —Kenan, com estan, Kenan, les rodes, Kenan, del cotxe, Kenan?—. I com que venen traduïdes com venen, ens toca llevar alguns noms perquè les converses tinguen sentit. Fins i tot, alguna volta, hem fet una porra de quantes voltes diran un nom en un capítol, és exagerat". Ara bé, també hi ha alguns noms que culturalment poden sonar divertits, Rafa n'ha recopilat uns quants: "M'he trobat amb dones anomenades Rabia, Bajar, Sultan o, fins i tot, una xica anomenada Lleida, i alguns xics amb noms com Silla, Boran o Berdijan".
Costums particulars
Els turcs són els majors consumidors de té del món, i en les seues sèries no voràs que es prenen un whisky, allí estan tot el dia amb el gotet de té a la mà. "El més curiós és que sempre és el mateix gotet, un xicotet en forma de cos de guitarra, sense anses, que no canvia mai. Fins i tot als dinars beuen té, ni aigua ni res". Un altre costum, que recorde que li va suposar a Carrie Bradshaw un disgust en Sex in the City quan li furtaren els seus Manolo's, és llevar-se les sabates en entrar a una casa. "Allí només entren les sabates van fora, i tenen sempre sabates d'anar per casa per als convidats, res d'embrutar el pis".
Curiositats finals
Sembla que tenen por de la sang, o els fa oix, i allò a voltes pareix un anunci dolent de compreses sense ales "en la majoria de les escenes d'acció la sang és de color rosa, i després pixelen la ferida perquè no es puga vore clarament la sang". Potser la raó també podria ser la falta de pressupost, "el tema de l'attrezzo és surrealista, li peguen una garrotada a una actriu que li obrin el cap i en la següent escena té una tireta damunt del monyo i avant". Una cosa que ha cridat l'atenció de Rafa esta setmana ha sigut l'escena de l'informàtic: "Entren en una comissaria a consultar un arxiu i resulta que l'ordinador que no funciona i no saben per què. El plànol des de darrere et mostra tot el temps que falta connectar el cable d'alimentació al monitor, i aquells dos pegant-li voltes deu minuts mirant la pantalla sense fer res."
En fi, ja sabeu un poc més d’este fenomen cultural gràcies a Rafa Nácher, a qui li agradaria doblar també alguna sèrie turca al valencià. Mentre això passa, no deixe d’imaginar-me Tonet amb barba, amagat darrere d’una cadira, mentre Blanqueta fa un monòleg de cinc minuts confessant alguna infidelitat mirant a l’horitzó al mateix temps que apareix un gat pel mig del bar, i en realitat tot és un somni dins d’un flashback d’algú que ha perdut la memòria.