Emili Rodríguez-Bernabeu. Fotos RAFA MOLINAALICANTE. Emili Rodríguez-Bernabeu (Alacant, 1940), forma part de la nòmina d’homenots valencians d’Alacant, en la canònica descripció del mestre Josep Pla, "un tipus singular, insòlit, una persona que s'ha significat, en una qualsevol activitat, d'un manera remarcable". En el cas de Rodríguez-Bernabeu, metge cardiòleg de professió, exercint durant pràcticament tota la seua carrera en el cor de la ciutat d’Alacant, a l’Avinguda Alfons el Savi, adreçant-se tímidament als seus pacients en valencià, quan el seu accent els delatava, i rebent molt a sovint un "què bé, vosté també és valencià", la literatura, més concretament la poesia i l’assaig polític, l’han convertit en una figura cabdal per entendre el desenvolupament de la literatura valenciana de la segona part del segle XX i fins ben entrat el nou segle.
Membre de la primigènia antologia Poetes universitaris valencians 1962, guanyador del Premi Ausiàs March de Poesia a Gandia l’any 1971, el Vicent Andrés Estellés de Burjassot el 1999 o l’Ibn Jafadja d’Alzira el 2012, així com del XIV premi d’assaig Carles Rahola a Girona l’any 1994, amb Alacant contra València, una de les millors reflexions sobre la catalanitat de les terres del sud i la seua relació amb el cap-i-casal.
Emili encara manté la seua capacitat de sorpresa intacta, amb una certa ingenuïtat que atorga l’edat provecta, i davant d’un exemplar de la seua Obra poètica completa, que acaba de publicar l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, amb introducció d’Antoni Prats, expressa la seua admiració pel dissenyador del volum, que ha triat per a la contracoberta, en forma de lema, el darrer vers del llarg poema Dring que li va donar el premi Vicent Andrés Estellés l’any 1999: Un dring fugaç de llibertat. Un resum perfecte de la seua obra i la seua vida.
Asseguts al costat d’uns finestrals que s’ensenyoregen sobre l’Avinguda Alfons el Savi, Emili s’atura a reflexionar, a rememorar, de vegades, davant de les preguntes d’Alicante Plaza.
-El català ha segut una tria militant, com a expressió literaria?
-Pense que en gran part sí. Amb la llengua catalana vaig tindre contacte des de la infantesa, clar, amb el valencià. Però en aquest sentit, va ser una tria que amb alguns companys, vam fer ja des del batxillerat. Un grupet d’amics on estava Antoni Seva o Francesc Cuartero, som els que vam començar. Més tard vam prendre contacte amb alguna altra gent que hi havia a Alacant, molt poca, com per exemple Gozálbez Montoro, Vicent d’Alacant o Vicent d’Orgègia, amb Eusebi Ferrándiz Sebastià. Jo vaig anar a València amb la llengua triada –Emili va arribar a la ciutat de València, a començament dels anys 60, per estudiar medicina.
-Es una tria ferma, que arriba fins a l’actualitat, potser generacional, ja que hi ha autors posteriors que han saltat d’una llengua a una altra (del valencià al castellà i tornada), sense complexos.
-Jo vaig començar a escriure de xicotet en castellà, diria que sobre els 11 anys, i ja en l’adolescència vaig canviar al valencià.
-N’hi ha d’altres poetes la professió dels quals és la medicina, on s’hi veu clarament una contaminació del lèxic professional. Mai no ha estat el seu cas?
-Jo he procurat sempre que no hi hagués intromissió de la professió en l’ofici d’escriure. Fins al punt que hi havia molta gent que s’estranyava que jo fos metge, i al contrari, companys sanitaris que s’estranyaven que em dedicara a la literatura. Ja ha arribar a una edat on no és possible “amagar” res, pero jo no he sigut com d’altres autors, com l’americà William Carlos Williams, on en la seua obra s’hi pot veure perfectament reflectida la seua professió de metge. Jo sempre he tingut una separació molt estricta entre una activitat i una altra.
-Però sempre hi ha hagut una gran tradició de metges humanistes...
-Sí, sí, per exemple hi ha una associació de metges escriptors, a la qual jo no he volgut pertànyer mai, perquè totes aquestes associacions m’han fet l’efecte sempre de ser com una caixa de resonància, d’ autobombo, de capelletes, i no m’hi he ficat mai.
-Quina diferència hi ha, aleshores, entre aquest concepte de capelleta, amb tota la càrrega negativa que arrossega, i el conjunt d’homes que es troba a València, en les tertúlies al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert?
-Home, allò era una cosa oberta, que es veia que hi havia unes intencions de primera línia. No un divertiment, sinò una cosa més seriosa que s’enfonsava en la literatura i en una tradició clara.
-I on ha quedat la idea d’unitat de la literatura d’expressió catalana, de la qual vosté en seria un clar exemple?
-Sempre hi ha hagut escoles, tendències i grupets. Per exemple, en la generació nostra hi havia el moviment de realisme socialista –o civil que dèiem alesores, per camuflar-ho una mica davant del franquisme- i després el va seguir un moviment més esteticista, més literari, no en el vessant social del realisme, que va formar un grup tancat i un rebuig dels autors que havien pertangut a aquell. I després hi ha capelletes a la ciutat de València –cosa difícil d’evitar amb la llonganissa de país que tenim-, però sempre hi ha gent que ha tingut l’ambició d’unió, com l’Antoni Ferrer, Vicent Penya, amb ambició d’aglutinar, de fer una cosa més col·legiada, com el Jaume Pérez Montaner. Però aquí al sud sempre hem estat una mica aïllats. Per exemple, quan va eixir l’antologia Carn fresca. Poesia valenciana jove de l’Amadeu Fabregat, o vaig respondre amb Migjorn. Poesia jove de les comarques del sud del País Valencià, on hi vaig arreplegar onze escriptors que allí no sabien ni que existien. Coses així sempre passen i són degudes, principalment, a l’aïllament geogràfic, de vegades conscient. Ara, a la literatura sempre s’ha donat la política aquesta de que uns malparlen d’uns altres.
-Però cada poeta que comença a escriure té els noms d’altres poetes a l’esquena, fins i tot als muscles. Quins són aquests poetes d’Emili Rodríguez-Bernabeu?
-Jo vaig començar a llegir els poetes clàssics en les antologies del batxillerat, una en concret de l’Ángel Lacalle, on estava Maragall, per exemple...
-Però en versions castellanes?
-No, no, estaven en la versió original. Encara m’ho recordava una de les víctimes d’aleshores, que don Domingo Carratalá Figueras, que va ser professor de literatura, ens deia, quan arrivàbem a aquestes lectures, “a ver, uno que sea de pueblo”, i em va fer eixir a llegir un d’aquells poemes. Així van ser les primeres lectures. Després, amb els amics Paco Cuartero i Antoni Seva, que més tard se’n van anar a Barcelona i es van quedar allà, vam anar a una llibreria de segona mà que hi havia l’antiga plaça de Correus i vam trobar allà, el Cuartero una antiga edició de L’Atlàntida de Verdaguer, i jo, que encara els conserve, Pàtria i Caritat, tambe d’en Verdaguer. Encara escrits en una ortografia prefabriana, tant que de vegades ens havíem d’inventar la pronúncia, o fer cabòries per imaginar-la. I després el que vaig anar trobant, perquè aleshores era molt més difícil que ara de trobar segons quines coses. A Salvat-Papasseit, per exemple, me’l va descobrir, perquè me’l va prestar, Josevicente Mateo. Les obres de Màrius Torres o Josep Carner, a la Biblioteca Pública.
-I dels contemporanis?
-Xavier Casp, clar, perquè assistia a les tertúlies a sa casa... bé, a la seua no, a la de Miquel Adlert. Fixa’t que al principi eren tots molt catalanistes, i després la cosa va canviar.
-I per què va canviar? Com es va construir el blaverisme?
-Va començar en el 65 o 66, per diferències amb Fuster, que tenia una estreta relació amb Casp. I en un determinat moment, van començar a malparlar de Fuster, i aquest s’estranyava, perquè no entenia la raó. Potser tot va començar per qüestions ideològiques relacionades amb la religió. Casp i el seu entorn eren molt religiosos, mentre Fuster es declarava agnòstic, àcrata i totes aquelles coses. Quan jo vaig arribar a les tertúlies de Casp, Fuster ja no hi era, però la deriva blaverista encara no havia començat. Imagina, allí estaven Miquel Dolç, Tarradell, Manuel Sanchis Guarner, Emili Beüt, Aracil, Alfons Cucó, Josep Vicent Marqués o Codonyer, a qui l’editorial Torre li va publicar un llibre de narracions, Quan les aranyes filen. O siga, hi havia gent jove i gent de la universitat, però a poc a poc, van començar a ser unes sessions de crítica al que feia Fuster, i la gent va anar escampant.
-Encara eren moments perillossos...
I tant, recorde unes trobades que es feien al Club Universitari, al davant de la Nau, on hi anava el governador civil o l’alcalde, a parlar amb els estudiants, i l’Aracil es feia el graciós –n’era molt, l’Aracil, de graciós-, parlant en andalús. Tant és que en una de les tandes de detencions que hi va haver, on van tancar el Codonyer, per exemple, el rector d’aleshores, Corts Grau, li va dir "el pròxim que caurà serà vosté".
-Però la seua poesia no se resent del canvi de la poesia social a un major formalisme del llenguatge?
-No, però és que tot i que una part de la meua obra n’està emparentada, o no em vaig sentir identificat mai del tot amb aquest moviment de realisme social. De fet, l’Alpera en va fer una antologia als Estats Units, Anthology of Valecian Realist Poetry a l’Identity Magazine de la Universitat de Harvard, per a la qual em va demanar originals, però en la que finalment no vaig estar.
-No pensa vosté que en moments com l’actual, és quan més lectors de poesia deuria haver-ne?
-Doncs no ho sé. L’Enric Balaguer em va comentar aquest estiu, en una celebració privada que vam fer de l’antologia Migjorn, que els seus alumnes de la Universitat d’Alacant no se senten atrets per la poesia. No sé si realment la gent llig poesia o no. Però potser també, amb la poesia actual, la gent no s’entera de què va. Això sí, la gent se sent atreta per la poesia, la percep com una cosa a voltes enigmàtica, a voltes de confrontació amb les pròpies vivències, així que no la troben com una cosa antagònica a les pròpies conductes...
-... Ni a la llengua?
-Uns versos en valencià no provoquen el rebuig que per exemple sí provoca la llengua en altres qüestions. Jo amb la poesia sempre he fet amics, m’ha servit per conéixer molta gent i fer amistats molt fortes.
