En la plaça del mateix nom s’alça una icona immarcescible de la nit valentina.
L’avinguda de Blasco Ibáñez dels 90, com el Camí del Grau dels iaios, túnels verds que unixen la ciutat estricta i la mar, ahir i hui
Tabarca recorda a Malta. Les muralles, la mediterraneïtat, la insularitat. Els ocres, els plafons ceràmics, les venecianes acolorides, les parabòliques rovellades pel salobre i el tràfec de turistes.
Els nascuts en els 60 tenim el dubtós privilegi d’haver viscut les barbaritats urbanístiques més aberrants patides per la nostra terra en els dos últims mil·lennis.
Una visita a la catedral més bella d’Anglaterra a través de Bailey, la seua casa d’hostes i els relats escrits per Chaucer a finals del XIV.
És innocent l’urbanisme quan dissenya per a desconnectar als habitants d'una ciutat? València en 15 minuts davant les noves maneres d’expansió sense rellotge.
La vida en el metro per a aplegar a les facultats de l’avinguda de Blasco Ibáñez: transbords, desdejunis, estudi, lectures, amistats…
Sempre sorprén vore un poble discutir per l’estètica. Flors sí, flors no? Molins imagina les mobilitzacions populars mentres era el “pont sense flors”.
