La vida esquinçada

És una evidència: la pandèmia ens ha esguerrat els hàbits i els costums vitals més insospitats. No parle només de les coses essencials, que afecten greument l’economia, la salut, les il·lusions i les esperances del veïnat: em vull referir, també, als detalls quotidians, sense importància, que conformaven una consuetud inadvertida. Són elements nimis que, tanmateix, trobem a faltar ara fins al punt d’enyorar-nos-en. Estrényer amb cortesia la mà de la persona que ens acaben de presentar; abraçar l’amic estimat amb qui fa temps que no coincidim; besar aquest o aquell altre familiar proper... Són gestos que formaven part de la rutina prepandèmica i que hem deixat de practicar en els últims catorze o quinze mesos.

L’amenaça vírica ha frustrat fogueres, acampades, falles, viatges, moros i cristians, concerts, el Misteri d’Elx, rutes literàries, el Desembarc de la Vila, presentacions de llibres, muixerangues, sopars de germanor, revetles, tertúlies, desfilades, visites guiades, entrades de bandes, sopars de gala, danses, conferències, balls, sessions de contacontes, ofrenes de flors... Qui mes qui menys ha hagut d’abraçar, en major o menor mesura, un sedentarisme no vocacional: una relativa immobilitat. Jo mateix, sense anar més lluny, he reduït els viatges personals fins a extrems que mai no hauria imaginat. Les mesures de prevenció sanitària m’han fet avortar una habitud que era feta de conferències, presentacions de llibres, rutes literàries, jornades, congressos, cursos, reunions, trobades, seminaris i actes culturals. Hi ha, no cal dir-ho, una part positiva en aquest canvi d’hàbits. Els desplaçaments amb avió o cotxe han quedat suplits per les sabudes videoconferències amb americana, texans i plantofes confortables al mateix despatx de casa. Estalviem temps i despeses. Contaminem menys. I assaborim moments encalmats i distesos a casa com mai no ho havíem fet abans.

No. No diré que enyore desesperadament la vida atrafegada que portava —que em portava— abans de la pandèmia. No seria veritat. Més encara: he d’admetre  que la situació de mobilitat continguda que les mesures sanitàries ens han propiciat ha tingut en mi un efecte balsàmic, terapèutic, reparador: com la felicitat d’un anunci de xampú —o, potser, d’una crema per a la pell o una loció after shave...

Tanmateix, entre tots els detalls que sí que trobe a faltar en aquesta nova normalitat que ara mateix practiquem hi ha un que se m’ha volgut manifestar d’una manera particularment punyent. És a saber: la informació i l’entreteniment que la ràdio del cotxe em procurava mentre devorava quilòmetres i quilòmetres carrers enllà, autopista amunt, carretera avall. Tant és així que l’altre dia, al final d’un desplaçament intraurbà, no vaig poder evitar la temptació de quedar-me uns minuts dins del cotxe parant atenció a l’emissora de ràdio que hi tenia sintonitzada. Amb el cotxe ja aparcat i amb el motor parat, em vaig quedar completament absort amb l’emoció desbordada que just en aquell moment s’hi estava produint i que, des dels altaveus, anava omplint la rescalfada atmosfera de l’interior del vehicle.

Es tractava —ai!— del retorn del periodista Carles Francino al programa La Ventana, de la Cadena Ser, després d’una dilatada baixa laboral per problemes de salut. No n’estava al cas, però es veu que Francino havia passat quaranta-set dies sense acudir a l’emissora, afectat pel coronavirus. I el passat dia 10 es reincorporava al treball. El seu testimoni va fer que se’m parara el món del voltant i que tota la meua capacitat d’atenció es concentrara en les paraules del relat del periodista:

—Porte més de quaranta anys exercint com a periodista —venia a dir Carles—. Com és obvi, en aquest temps hem viscut molts moments singulars: emocionants, singulars, històrics; tristos, alegres... De tot: perquè de tot hi ha en la vida. Però, sincerament, no en recorde cap tan especial com el d’avui. Per molts motius. M’agradaria poder transmetre el que sent. Poder compartir-ho. Perquè la ràdio al final és això: bàsicament, compartir. No és que jo haja viscut res diferent al que han hagut de viure milers i milers de famílies. Però com que tinc un petit altaveu, vegem si contar-ho i reflexionar sobre l’experiència serveix d’alguna cosa. O si li serveix a algú. Vaig primer amb els fets. Fa quaranta-set dies em van dir que me n’havia d’anar de la ràdio. Havia tingut un contacte estret amb un positiu. I me’n vaig anar a casa (Isaías segurament ho recorda) cabrejat com una mona, perquè pensava que era una mesura molt exagerada. Portava un any prenent precaucions, com tots, amb controls molt rígids. A més, com que soc esportista i estic fort, pensava que a mi no em podia tocar. Cras error! Perquè aquest punyeter virus no atén ni esports, ni raons, ni res de res. De fet, als cinc dies de donar positiu vaig haver d’ingressar d’urgència a la Fundación Jiménez Díaz: amb febra molt alta, l’ànim prou baixet i l’oxigen molt baix, també. Les vaig passar agres durant alguns moments; sobretot durant les primeres quaranta-vuit hores (això ho vaig saber després, eh?). Es veu que els indicadors eren molt preocupants. I vaig patir, fins i tot, un ictus, del qual, afortunadament (toque ferro!), sembla que no m’ha quedat cap seqüela. En fi... Vaig perdre sis o set quilos. Vaig perdre molta massa muscular. A més a més, vaig perdre la veu (tampoc no és que en tinga molta, però la poca veu que tinc la vaig perdre). Em vaig espantar. Però bé: jo he eixit d’aquest mal pas. En canvi, el contacte... El contacte...      

El to i la modulació de la veu del periodista delatava des del principi de la intervenció una tensió inusual. Com si la corda invisible de l’emotivitat s’hi estiguera estirant fins a l’extrem del trencament imminent, previsible, inevitable. I és en aquest punt de la narració que aquesta corda, efectivament, acaba per partir-se. La veu s’entela. S’ennuega. I es trenca. Definitivament, el Carles Francino periodista de raça —potser el periodista més professional, sòlid i admirable que he conegut mai— es va veure traït, superat, desbordat pel Carles Francino persona: persona vulnerable que reconta, desbordat pels sentiments, la seua experiència sobre les vores de l’abisme de la mort i de la vida.

—El contacte estret... —la dificultat per a continuar la frase es màxima; les paraules s’interrompen per una respiració entretallada, afectada pel somiqueig—. El contacte estret... que és un familiar molt pròxim... Va morir el 12 d’abril.

A partir d’aquesta revelació, les emocions hi queden irreversiblement desarborades, el discurs ja no pot avançar sinó molt penosament, entre sanglots i gemecs. I ningú amb un mínim d’humana sensibilitat no podria evitar compungir-se —el cor en un pessic— per sintonia amb la veu trencada del periodista intentant recontar la terrible experiència entre ofecs, fissures i plors. No amb poc esforç, el periodista intenta refer-se i prosseguir el relat:

—I un altre... I una altra, en aquest cas, es recupera lentament...

Però no. No pot. La veu se li engargussa. Es desfà. I se’l sent plorar com una criatura. El periodista Isaías Lafuente, col·laborador del programa, se sent obligat a eixir-hi al pas. I hi intervé, molt diplomàticament, en un intent per asserenar els ànims i propiciar un eixida per a la situació:

—En aquests moments solem dir als convidats: «Tranquil. Respira. Estàs a casa...»

—Sí, sí, sí. Si tranquil estic... —declara Francino. Però el to de la veu contradiu clarament el sentit de les seues paraules. No obstant això, aconsegueix refer-se i reprendre el fil i el control del discurs—. Una altra es recupera lentament després de passar un mes a l’UCI. A més, la meua dona i el meus fills menuts també han patit l’atac de la Covid, per bé amb menor virulència. D’acord: això és el que m’ha passat, que, com dic, no és massa diferent del que han patit milers i milers de famílies. I partir d’ací, i sense més afany que el de compartir reflexions, només voldria dir tres cosetes... Primera. És possible que ens hagem oblidat dels sanitaris? On han quedat aquells aplaudiments a les vuit de la vesprada? Per si de cas, i com que ho acabe de viure en primera persona, només recordar que tots els homenatges, tots els agraïments, es queden curts. Són com un eixam, com un esbart, com un estol! A totes hores: pneumòlegs, neuròlegs, intensivistes, cardiòlegs, infermeres; proves, anàlisis, controls... L’atenció primària com a primera barrera, com a primer filtre... És que no paren mai! A pesar que hi ha moments (també ho he vist) en què els notes cansats, esverats i, òbviament, cabrejats... Això em porta a la segona reflexió: com no s’han de cabrejar, Laura, infermera, o Alejandro, infermer (dos dels molts que em van atendre)... veient el que s’ha vist aquest cap de setmana. Que a l’UCI del Clínic de Madrid se sentira el soroll del botellot al carrer, la veritat és que no té nom. No entraré en anàlisis polítiques ni a descodificar resultats electorals. Que cadascú vote qui bonament vulga: faltaria més! Però només dic una cosa: la Covid ha afectat molta gent. Moltíssima. Però una altra molta, no. I tinc la sensació que en el segon col·lectiu, majoritari (molt majoritari, sortosament), les al·lusions a morts i a contagiats i a hospitalitzats és com si ja sobraren una mica. Molesten. Només així s’expliquen alguns comportaments. I on ens deixa això, com a país i com a societat? Però no hi vull entrar... Perquè la tercera reflexió, que a mi m’ha arribat moltíssim, és invocar «la força de la tendresa». Es tracta del títol d’una pel·lícula, ja ho sé: però també, almenys en el meu cas, d’una reivindicació. Una tendresa que a la meua família i a mi, sincerament...

Ací Francino ha d’interrompre novament la locució. El micròfon recull i amplifica un esbufec plorallós, esquinçada novament la temprança pel tsunami ja del tot imparable de les emocions. Fa per reprendre les paraules i completar la frase:

—... ens ha desbordat en aquestes setmanes tan... com... complicades.

Però no pot. Novament el plor esmicola la veu.

—Fotre! No pare... —fa per asserenar-se.

—És que no és fàcil: és que no és fàcil —apunta un altre dels col·laboradors del programa.

—No és només la tendresa dels amics més pròxims, i de les bombolles familiars (que també!), sinó de la ràdio. De tota la ràdio. Dels companys i les companyes... —les llàgrimes són ací ja omnipresents—. Xe, quin número! D’un muntó d’oients, de persones que un dia vas entrevistar també... Ha sigut... Uf!

—La veritat és que no és un número, i ho saps —prova d’animar-lo Isaías—. I també ho reivindiquem ací dia a dia.

—Però costa. Costa... —admet Francino, entre somicons—. Ha sigut realment aclaparador. Si la tendresa i l’afecte foren una hipoteca jo estaria pagant terminis tot el que em queda de vida! Per cert: no me’n vull oblidar... No me’n vull oblidar. Aquest matí ens ha escrit una dona, una oient... que... que va vindre a sentir un programa en directe... Uf... Que vam fer allà pel més d’octubre a Valladolid amb motiu de la SEMINCI.

—Sí —mira de falcar-lo, Isaías.

—Aquella oient es diu Isadora. Hi va acudir amb el seu home. Ens escrivia aquest matí. Doncs bé: ell, poc després, va morir de Covid. I en el missatge d’avui em desitjava, a mi, tota la força del món per al retorn. Jo... En fi... Detalls com aquest són els que em reafirmen que potser hauríem d’invertir més energia en les coses importants de la vida: les que tenen a veure amb els sentiments nobles i amb el fet de protegir i cuidar les persones que estimem. Intentar que aquest món siga una miqueta millor, que tampoc no és tan complicat (almenys intentar-ho). I no perdre temps en baralles absurdes i altres imbecil·litats. Açò ho havia de dir, també. Lamente fer-me caldós... Vegem si no és que, a més de la Covid, m’ha picat també el virus de Paulo Coelho! Però és el que m’ix de dins, en un dia com avui. I, simplement, de veritat, de cor, volia compartir-ho. Benvinguts a La Ventana.

Les paraules del periodista, emocionades i sentides —literalment amerades de llàgrimes—, em van commoure dins del cotxe aparcat i parat: fins al punt de sentir, jo també, per raó d’una inexplicable empatia, un nuc a la gola i la temptativa d’un abscés d’aigua als ulls.

Però el cas gros és que no és aquesta l’única volta que el senyor Francino m’ha contagiat una emoció inefable, profunda, inextricable en aquests dies de fatiga pandèmica. L’altre prodigi de la comunicació es va produir el dilluns d’aquesta setmana, just abans de les set de la vesprada, durant un brevíssim trajecte automobilístic entre Altea i l’Albir. En parlar de la notícia de la presentació, dijous, a la Biblioteca Nacional, del llibre pòstum de Joan Margarit, Animal de bosc (dedicat a la seua dona, Mariona Ribalta, «la Raquel de tota la meva obra»), el periodista va llegir sencer —en català— el poema «Les dues nevades» amb què s’enceta el llibre: un poema escrit per Margarit amb més de vuitanta anys, greument malalt, i amb la lúcida consciència que el temps prompte havia de toldre per sempre mai més la veu, la llum, l’amor i la vida. Diu així, el poema:

En veure nevar tant pertot arreu,

tu i jo hem recordat, sense moure’ns de casa,

la neu on vam trobar el nostre amor.

Feia poc que ens havíem conegut

i vam passar aquell dia fins a la matinada

passejant pels carrers il·luminats

per una càlida llum blanca i freda.

Vam descobrir una nova intimitat

que per als dos encara era desconeguda.

La teva mà, enguantada dins la meva,

havia començat a salvar-me la vida.

Lluminosos i foscos han passat seixanta anys:

fins i tot als més durs hi ha hagut l’escalf

d’aquells carrers nevats.

També aquest últim, quan debilitat

pel limfoma i la químio que no em cura,

t’he tingut al costat amb el mateix somriure,

ajudant-me a compondre aquests poemes.

Te’ls ofereixo. Per a mi és un any dels més feliços de la meva vida.

Aquests versos de Joan Margarit, oximòricament vitalistes i pòstums, locutats per Carles Francino (aquesta vegada amb veu serena i clara) sobre el coixí d’una música sensible i exquisida, sòbria i senzilla, suaument interpretada al piano, em van emocionar —no sé per què— d’una manera extraordinària. Punyent, instintiva, quasi irracional. Fins al punt de fer-me venir unes ganes inopinades de plorar, tot sol, dins del cotxe. I el fet em va servir per a adonar-me que, curiosament, cap programa, cap pel·lícula ni cap sèrie de televisió no ha estat capaç de punxar-me tan pregonament en el pou de les emotivitats com unes simples paraules senzilles, franques, honestes, sentides, nues —vehiculades per mitjà de la ràdio. Les unes i les altres (les del retorn laboral de Francino i les del retorn memorialístic de Margarit a la tendra, estimada, enyorada i tèbia neu de l’amor primer, de l’amor darrer, de l’amor de sempre) tenien en comú —ja s’entén— la consciència, l’evidència i l’explicitud de la fragilitat de la vida. Perquè aquesta és la qüestió: res no ens emociona tant com la certesa ignorada —la «càlida llum blanca i freda»— que la nostra és, en el millor dels casos, una vida esquinçada: tothora amenaçada pel trencament últim i definitiu.

Quan es va inventar la televisió, algú va dir que la ràdio estava condemnada a desaparéixer. Igualment, hi ha encara qui sosté allò que «una imatge val més que mil paraules»... Potser si: segons quan, com, on, per què i per a què. Tanmateix —ai!—, el fet sol ser a l’inrevés: que una paraula val molt més que mil imatges. «Amor», posem per cas. Perquè en els instants decisius són les paraules, potser les més «senzilles i tendres», les que ens ajuden a salvar el precipici existencial. Heus ací el poder de la poesia: que un pomell de versos pot ser capaç de redimir la totalitat de condició humana —com a penyora, ofrena i testimoni de la quimera de la felicitat.

En la celebració litúrgica de l’eucaristia cristiana es diu, a partir d’un passatge de Lluc (7,1-10): «una paraula teua bastarà per a sanar-me». I és cert. Les paraules ens serveixen per a cosir la vida esquinçada. Diem: «vida». I exorcitzem la mort.