'Les veus de Marràqueix': l’impressionisme eclèctic d’Elias Canetti

VALÈNCIA. Potser algú puga pensar que siga tirar-la molt llarga, però és ben probable que amb la mort d’Elias Canetti, en 1994, es tancara definitivament tot un món irrevocablement europeu i que havia mostrat el seu esplendor i derrota entre l’entorn de la Primera Guerra Mundial i aquella data –o aproximades– del final del segle XX. És l’univers que s’inicia i s’exhibix, ja amb una mai amagada nostàlgia, en les pàgines d’El món d’ahir, la primordial elegia que va alçar Stefan Zweig per a fixar els paràmetres de la pèrdua d’un espai físic i simbòlic que va tindre l’epicentre irradiador en els països centreeuropeus (Àustria i Alemanya, bàsicament), estenent-se com descontrolada taca d’oli per la resta de l’Europa més receptiva a uns plantejaments essencialment de matriu germànica.

És el món que arranca en aquell record evocat –i invocat– per Zweig, anterior al destruït per la primera de les dos guerres que assolarien el segle XX europeu. Un univers dens, divers i alhora bigarrat, regit per un teòric orde i consens fruit d’una molt relativa tolerància, i conformat per aquell mosaic de llengües, cultures i religions que, més enllà de la ingènua idealització d’una harmonia ben discutible, sí representava clarament un estat de coses previ a la irrupció (més enllà de la devastació purament bèl·lica) de la modernitat en el seu sentit més ample: el de les seues formes i maneres.

La continuïtat d’eixe univers de preeminència germànica (inevitablement transformat per la conflagració) la donaria l’anomenat període d’entreguerres (incloent l’abisme encisador que representà Weimar), amb un seguit de noms més que notable en l’àmbit de la cultura, i que donen llustre sobrat a eixe temps turbulent i fascinant: Joseph Roth, Hermann Broch, Robert Musil, Walter Benjamin, Ludwig Wittgenstein, Bertolt Brecht, Thomas Mann o –last but not least– el mateix Elias Canetti (1905-1994).

En realitat, Canetti representa a la perfecció, per naixement i circumstàncies, aquell món d’ahir, aquella diversitat lingüística i cultural, més o menys pacífica, que abastava mitja Europa. Nascut a la localitat búlgara de Russe (llavors davall el domini de l’Imperi Otomà), la seua família provenia d’una estirp de jueus sefardites que mantenien –en un perfil cultural baix, però el mantenien– el ladí d’origen hispànic com a idioma familiar, una llengua que Canetti (cognom que en realitat era una derivació o corrupció de Cañete, que n’era l’originari) va vincular sempre al món de la seua infància, com l’últim esclavó d’una llarga cadena condemnada a l’extinció. 

En 1911, quan el xiquet Elias només tenia 6 anys, els Canetti es van traslladar a Manchester per motius laborals del pare, qui moriria sobtadament a l’any següent. Eixa circumstància obligaria la família a un nou trasllat, esta vegada a Viena, i poc més tard a Zúric, ciutat on el jove Elias consolidaria el domini de l’alemany i el seu destí com a escriptor en eixa llengua. La diàspora constant per motius acadèmics el portaria, a partir de 1921, a Frankfurt, Berlín i Viena de nou. Són els anys de l’efervescència intel·lectual de Canetti, del seu aprenentatge i interaccions en uns espais que estaven bollint d’activitat, d’idees i de confrontacions culturals i polítiques. Són anys que contemplaran les seues primeres obres teatrals i la primera i única novel·la que mai escriurà: Acte de fe, de 1935 i escrita des d’aquella Viena enlluernadora i preapocalíptica, una novel·la considerada com a metàfora anticipatòria de tot un món en desintegració.

Aquells anys, intoxicats ja des de 1933 per la presència del règim nazi, acabaran abruptament quan en novembre de 1938 es produïx l’anomenada Nit dels vidres trencats, un linxament massiu contra els ciutadans jueus d’Alemanya i Àustria. Serà l’avís d’un futur més que inquietant que Elias Canetti, atrinxerat a Viena, va interpretar correctament, posant rumb primer cap a París i més tard cap a Londres, ciutat que convertirà en la seua residència habitual i des d’on obtindrà la nacionalitat britànica en 1952. Londres també serà el lloc on redactarà, al llarg de dècades, l’obra que ell mateix sempre va considerar com la més important de la seua vida, Massa i poder (1960), un assaig monumental al voltant de la psicologia dels individus i les seues relacions, servituds i interaccions amb la col·lectivitat per mitjà de les diferents formes de poder i manipulació.

Després del suïcidi de la seua primera dona –també sefardita–, Veza Tauber-Calderón, es casarà als 66 anys, en 1971, amb Hera Buschor, una restauradora resident a Zúric amb qui d’immediat tindrà una filla, Johanna, i s’establiran en eixa ciutat. En 1977 apareixerà el primer volum de la seua autobiografia, al qual seguiran dos volums, i un quart que serà ja pòstum, compilat per l’esmentada filla a partir de les notes que Canetti havia deixat abans de la seua mort, i que en conjunt constituïxen una de les produccions més importants i valorades del seu llegat. Els anys finals els passà amb un reconeixement general i entre honors diversos, fins que la mort (una obsessió permanent en la seua vida i obra) l’acaçà en 1994 a la mateixa ciutat de Zúric, tretze anys després d’haver obtingut el Premi Nobel de literatura.

Les veus de Marràqueix (Flaneur, 2022) és, com quasi tot en l’obra d’Elias Canetti, una singularitat i un punt a banda en el conjunt de la seua producció, una mostra més del seu eclecticisme multidireccional. La gènesi del llibre va ser un viatge a eixa ciutat marroquina que va fer en 1954 i durant tres setmanes com a acompanyant d’un equip de rodatge cinematogràfic anglés. Eixa estada li va permetre captar una sèrie d’imatges i situacions que, tornat a Londres, convertiria en pinzellades impressionistes, d’apunts on estan presents les veus, les olors i les particularitats d’un espai i dels seus habitants sobre els quals l’autor exercix de manera constant intents de comprensió, la voluntat inequívoca de ser amb ells.

Bona part del llibre (que es dividix en un total de catorze peces temàtiques de llargària variable i més o menys independents) el dedica al paisatge i el paisanatge del barri jueu de la ciutat, a l’evocació d’un món ja per eixos anys (dècada de 1950) certament remot per a Canetti, però encara amb el vincle viu que el lligava a la seua infància jueva en terres búlgares davall domini otomà.

L'estil en tot el llibre és immediat, directe, sense ornamentacions ni rampells lírics, i eixa nuesa aparent afavorix la distància necessària que sempre suposa qualsevol viatge, qualsevol translació que sabem temporal. Així, de les pàgines de Les veus de Marràqueix sorgixen les sensacions que es provoquen en els ulls i la ment d’Elias Canetti en confrontar una realitat aliena amb la individualitat diferent (i els seu prejuís) que inevitablement portem sempre damunt, per més lluny que situem el destí dels nostres viatges.

En este brillant, breu i amable llibre l'exotisme o el bullici de Marràqueix és, per a Canetti, la possibilitat d’expressar –intentant sempre reprimir les emocions més bàsiques per respecte al lector– les sensacions que li provoquen certes vides (esgarrifós el relat de l’habitant de la plaça Djemà-el-Fna monstruosament deforme i emissor d’un únic so obsessivament inoblidable), l’estupor que envaïx el seu ànim davant de tradicions alienes o circumstàncies només aparentment menors com el tractament tan cruel donat als animals, inassumible des de la mirada compassiva de l’europeu irrenunciable que va ser Elias Canetti, aquell apàtrida en eterna diàspora, jueu sense vanitoses jactàncies de velles estirps, transterrat com a definició moral, escriptor de versatilitat polivalent i orgullós alhora que accidental habitant de la llengua alemanya, subscrit sense reserves a la idea pacífica, amable i veritablement cosmopolita de l’extraterritorialitat.