Ábalos demana pas

És molt divertit veure els mitjans de comunicació amb seu a Madrid tractant de fer-se una idea de qui és eixe José Luis Ábalos que, de sobte, ha emergit al centre de la política estatal. “Pese a ser valenciano no le gustan las tracas”, han arribat a escriure d’ell amb sorpresa. Un senyor que ve de València i no respon als tòpics regionals! I això en un moment en què en la capital ja s’havien acostumat a ignorar la realitat valenciana.

Han bastat un parell de setmanes perquè José Luis Ábalos s’haja convertit en una de les cares més reconeixibles del PSOE de Pedro Sánchez. Els qui pensaven que faria un paperot en el Congrés dels Diputats durant el debat de la moció de censura de Podemos han hagut de cosir-se la boca –només Pablo Iglesias va enyorar amb certa maldat Antonio Hernando-. I mai, des dels temps en què Ciprià Ciscar va acompanyar Felipe González en els seus darrers anys com a secretari general, un valencià havia tingut tant de protagonisme en una Executiva Federal.

Ábalos és un resistent de la política, però no és un polític dels que s’estan a la joca. Si recorreguérem al símil del futbol, caldria dir que, malgrat eixe aire de fer-se el desentés que l’acompanya, Ábalos respon més a un perfil de davanter que no pas de defensa. Home de lleialtats, sempre ha disposat d’un olfacte privilegiat per a intuir el canvi i apostar, quantes voltes ha considerat necessari, en contra de la majoria del partit. Sempre disposat a jugar-se el capital polític, però sempre cobrint bé la rereguarda. Ho va fer el 1997 quan va facilitar la victòria de Joan Romero davant el lermisme en un congrés decidit només per una diferència de tres vots. Ho va fer l’any 2000 quan va apostar per un desconegut José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE, mentre la majoria de quadres del partit ho feien per José Bono. I ho ha tornat a fer en apostar per Pedro Sánchez en contra de l’opinió de la gran majoria de càrrecs públics socialistes, alineats amb Susana Díaz.

Però si aquestes victòries són cridaneres perquè ho han sigut contra pronòstic, també ho han estat les seues derrotes i la gestió que ha fet d’elles. Sempre les ha gestionat assegurant la seua base territorial en la ciutat de València, cosa que li ha permés ser sempre un actor a tenir en compte en els congressos del partit. Ábalos, que mai va ocultar la seua pretensió de liderar el PSPV, va intentar donar una passa endavant presentant la seua candidatura en els congressos del 2000 i el 2008, però va haver de cedir davant  Joan Ignasi Pla, primer, i Jorge Alarte, després. Malgrat això, les derrotes no li han impedit mai mantenir el control de l’organització en el cap i casal.

L’altre aspecte que quasi mai es destaca de José Luis Ábalos són els seus orígens humils. Una característica que explica, en part, la seua capacitat per a construir un discurs d’esquerres tenyit de pragmatisme. De menut ajudava en casa a muntar ninetes d’artesania per a contribuir al manteniment de l’economia familiar i prompte va haver d’eixir a buscar altres feines que li donaren  ingressos. Així va entrar de passant en una gestoria on va coincidir amb un militant comunista en la clandestinitat que canalitzaria les seues inquietuds cap a la política. L’any 1981, després l’intent de colp d’Estat de Tejero, decidiria ingressar en el PSPV per a reforçar una democràcia encara molt fràgil.

De son pare, que de jove va provar sort en el món del toreig, el nou secretari d’Organització del PSOE probablement va heretar l’art de saber bregar i aguantar l’envit, i de sa mare, la disciplina i la tenacitat. Qualitats desenvolupades al si d’un partit on sempre ha tingut càrrec des que el 1983 fos nomenat cap de gabinet de la Delegació del Govern amb Eugenio Burriel. Circumstància que li ha costat més d’un retret cada vegada que s’ha presentat com a renovador davant l’aparell del partit.

Ara, aquest referent del socialisme valencià arriba al punt més alt de la seua carrera política amb la saviesa de l’experiència. Amb 57 anys complits, Ábalos ja sap el que és una campanya de desgast davant l’opinió pública –va ser criticat per les ajudes atorgades a una ONG amb la qual tenia relació-, ha estat tant a l’oposició com al govern i, a més a més, ha pogut assajar la fórmula de la bicefàlia a la ciutat de València amb altres portaveus municipals amb més projecció social.

Des d’aquest cap de setmana, Ábalos també comença a afrontar nous reptes, entre els quals està el de recosir el PSOE. Però ja els avance que, per molta feina que tinga, l’home de Pedro Sánchez a València no deixarà de costat ni la seua gent, ni el control del territori que l’han portat on està. Pròxima parada, el congrés del PSPV.