Després del dolç fracàs dels lingüicides -enemics rabiosos no només de la llengua dels valencians sinó també de l’escola pública de la igualtat d’oportunitats i la cohesió sociocultural-; després del preocupant èxit del moviment social resilient a favor del bilingüisme -el plurilingüisme- eficient i indicador de qualitat educativa, cal seguir treballant, analitzant, vigilant, exigint, combatent per una escola valenciana "en llengües i continguts" de Vinaròs a Oriola.

Dieu-me pessimista per la manera d’encetar l’article -"dolç fracàs"/"preocupant èxit"-, però és que la fauna política al front de projecte de país -"comunidad" en diuen- seguix sent la mateixa, ara més enverinada d’odi, si cap, devers a l’idioma, la cultura i l’escola com a servei públic, i l’altra fauna política -més "aparentment amable"-, la que ha d’exercir d’oposició rigorosa tampoc no és massa de fiar, ja ho demostraren en aquesta matèria en els seus erràtics anys pel Botànic.

Així que com hi ha molt tela per tallar, posem-nos a la faena. Les xifres de la consulta, en termes "macro" són realment esperançadores, marquen tendències socials, però, compte, com que qui les ha d’interpretar és el nefast tàndem Mazón & Rovira amb una llei en la mà, la Llei de llibertat educativa (LLE), denominació eufemística que tothom sap que vol dir "Llei contra el plurilingüisme educatiu i contra l’escola com a servei públic", cal anar amb molt de compte i estar a l’aguait escola per escola, aula per aula, tot pensant en els propers cursos acadèmics que vindran: 2025-26, 2026-27,  ...

Només conéixer els resultats vaig començar a interessar-me per les dades concretes de centres ben concrets del meu entorn de proximitat, però també d’altres indrets. I, clar, van sorgir les incòmodes preguntes que em tem, no se per què, la incompetent i etnocida conselleria d’Educació respondrà sempre "contra el valencià":

• Quin tractem idiomàtic rebran els escolars les famílies dels quals han optat per l’abstenció o acabant emeten un vot nul?: se’ls obligarà a acceptar l’opció majoritària de l’aula on estan enguany?, se’ls "partirà salomònicament" per a equilibrar numèricament els grups de "llengua base valencià" (lbV) i de "llengua base castellà" (lbC), suposant que n’hi hagen dos o més, de cada un dels nivells?, se’ls "invitarà absurdament i il·legalment" a què responguen mitjançant un procediment estrany la qüestió de la llengua base (lb) que no van respondre en el seu moment?

• Què passarà en les escoles que tinguen una sola línia o menys per nivell?, com es tractarà la minoria que té una lb distinta a la majoria?, ¿s’atendran els seus drets lingüístics personals amb contractació de més professorat o l’imposaran la lb de la majoria? (fixeu-vos que aquest problema el plantege des de la "neutralitat idiomàtica", que és evident que no la tinc —ni ganes—, però que obliga l’administració a aplicar una solució igual per a tothom, atesa la seua absurda lògica). Pense que s’obri una gran oportunitat perquè els jutges, tan sensibles elles i ells amb l’Espanya multilingüe, diguen la seua justament dita i no, com fan quasi sempre, ideològicament i partidàriament expressada: parlem de drets individuals d’infants i famílies, poca broma.

• Com s’ho faran en els col·legis i els instituts a l’hora de dissenyar un projecte lingüístic que haja de fer compatible tota la casuística de barreja per nivells i aules de lbV i lbC?: les solucions més rocambolesques, antipedagògiques, perjudicials per als aprenentatges de totes les àrees i assignatures es convertiran en una constant dels centres educatius si segueixen les ordres de Rovira i els seues sequaços de funcionaris educatius. ¿Tornarem al pitjor panorama de les "línies en valencià i castellà" enfrontades de manera descohesionadora i antipedagògica com van alimentar els sectors més antivalencians en els anys 80 i 90 del segle passat? I ara ho diré sense embuts: un bon professional de l’ensenyament -mestres, professors, assessores, formadors i inspectores educatives- està èticament obligat a desobeir “Rovira/Caos” pel bé del desenvolupament harmoniós dels processos educatius dels infants i jóvens. Dit d’altra manera, si el projecte educatiu del centre, coherentment complementat pel projecte lingüístic, funcionava bé fins ara, tireu pel recte, mantingueu-lo i no feu cas a l’inepte professor de la Universitat d’Alacant que fa de conseller zombi d’Educació a València: a Rovira, ni cas. Pel bé dels vostres alumnes, de les famílies, del sentit pedagògic més professional, de l’organització escolar, de les llengües, de la salut educativa dels vostres centre, ... pel bé de vosaltres mateixes: heu de tindre trellat!

• I ara, per acabar, un bany de realitat, de més realitat: la LLE aplicada en el millors dels contextos educatius possibles, amb una consulta, posem per cas, del 95% de lbV i amb una abstenció inferior al 5% continua sent una llei roïna -antieducativa, lliberticida i d’impossible gestió pedagògica i organitzativa-, cosa que fa que ens plantegem continuar denunciant-la i combatent-la profundament. Per exemple, quan un centre aplique la lbV en la pràctica no podrà impartir més del 50% de la docència en valencià i això, en l’advers context sociolingüístic substitutiu del valencià que patim dia a dia, és absolutament insuficient. Només amb models educatius que garantisquen un 90% de docència en valencià en educació infantil i el primers cursos de primària, i un mínim del 65% en la resta de nivells d’escolarització (últims anys de primària, ESO i batxillerat) -i sempre prenent com a referents metodològics i organitzatius la immersió total primerenca i el tractament integrat de llengües i continguts- podem aspirar a una competència equilibrada valencià/castellà (i a un bon domini de l’anglés).

• I a més a més, obrir la porta a què l’alumnat puga fer les proves avaluatives de les distintes àres/assignatures en la llengua que ell elegisca és pedagògicament i didàcticament pervers, atés que expressar els coneixements en una o altra llengua del currículum (anglés, castellà o valencià) no pot ser una opció individual sinó adequada al disseny de les situacions d’aprenentatge concretes i les llengües vehiculars i d’instrucció establides en la matèria dins del marc curricular que compagina objectius acadèmics i objectius idiomàtics. Això ho sabem psicopedagogues, mestres i professors formats de manera escaient. 

• Continuem mostrant l’aberració legal que és la LLE: hi ha mesures com la de “regalar el C1”, és a dir, el reconeixement d’un nivell avançat de valencià als alumnes de batxillerat o als examinands de les PAU que hi obtinguen un set o més —en alguns casos també “atorgat graciosament”, que ningú ho dubte— és un insult a la objectivament digna consideració competencial del nostre idioma (per cert, eixe mercadeig de títols lingüístics també estava en el paquet de “mesures estrella” de l’inefable Botànic), perquè cal tenir en compte que per a fer racionalment viable una mesura d’aquestes característiques el nostre sistema educatiu hauria de conéixer prèviament amb una “macroavaluació”  de les competències lingüístiques en valencià assolides per l’alumnat de batxillerat en acabar aquest estudis així com els preceptius informe de l’AVL, la JQCV i els serveis lingüístics de les universitats, si volem ser un país seriós i responsable en la gestió lingüística. Una “macroavaluació” d’aquestes característiques inèdita al sistema educatiu valencià des de fa més de quatre dècades.

• Alumnos en una escuela, en imagen de archivo. -
• Foto: KIKE TABERNER

Ens podríem estendre més en aquest article. Hi ha molta normativa nefasta que ha fet -o millor, que ha impedit fer- camí en el temps històric autonòmic que hem viscut. Podríem fer esment de la inexplicable irregularitat que significa mantenir l’exempció del valencià en els territoris històricament no-valencianoparlants després de més de quaranta anys d’haver-se aprovat la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Una mesura, consensuada per la mediocre classe política valenciana, que alimenta falsos enfrontaments, la descohesió social i la impossibilitat d’un projecte cultural enriquidor per al conjunt de la ciutadania valenciana.

Comptat i debatut, acabaré citant  l’Assemblea de Docents pel Valencià de Plataforma per la Llengua: "Som un motor de la defensa del valencià a l’educació. [...] Amb els resultats a la mà, podem dir que hem demostrat al govern de Mazón i Rovira que la nostra llengua no es toca!". "Però ens queda molta feina al davant. A pesar de l’èxit a la consulta, la nova llei educativa és discriminatòria de partida: el valencià com a llengua base no pot passar del 65 % del temps d’estudi, mentre que el castellà pot arribar fins al 80 %. A més, els percentatges varien entre les àrees anomenades valencianoparlants i castellanoparlants, de manera que es limiten els drets dels estudiants en funció de la seua procedència. Per això, hem de continuar treballant!"

"Els efectes de la llei, si no els aturem, afectaran en pocs anys tota la societat. Hem de continuar mobilitzant-nos» [...] Amb el teu suport, podrem continuar al peu del canó per garantir el dret dels xiquets i xiquetes del País Valencià a aprendre en la seua llengua. Pel seu futur, necessitem que sumes la teua veu a la nostra. Si no els aturem ara, els efectes seran irreversibles. És el moment de fer un pas endavant!".

I afig jo, perquè ningú caiga ingènuament en el parany: estaran aquests nefasts polítics d’ara, n’arribaran d’altres -de rostres i paraules més amables-, però no ens deixem enganyar: el combat per l’escola pública de qualitat i plurilingüe que fa del valencià l’eix vertebrador continuarà sent cosa de la societat civil, dels mestres i professors, de les famílies i dels animadors l’opinió pública -dieu-los intel·lectuals o simplement ciutadania conscient- que no es pleguen als interessos d’amics, coneguts i saludats que ocupen càrrec públics.

Vicent Brotons Rico

Facultat d’Educació-UA