La filosofia com a ciència primera: ràdio i científiques

L’homonímia ens ofereix de tant en tant algun que altre joc de paraules afortunat i amb ell podem dansar una miqueta al voltant de les paraules i les felicitacions. En la darrera setmana dues efemèrides s’han enllaçat mitjançant un canvi de gènere. Potser agafades pels pèls, sí, però enllaçades al capdavall.

El ràdio i la ràdio. El paradigma de la investigació científica amb nom de dona i el paradigma de la comunicació. L’element descobert per Maria Skłodowska-Curie i les seues emissions alfa, beta i gamma. El mitjà de comunicació oral i les seues emissions amb capacitat de subjugar la població i fer-la creure que estem enmig d’una invasió alienígena.

El dia 11 de febrer es commemora el Dia Internacional de les Dones i les Xiquetes en la Ciència. El dia 13 de febrer, el Dia Mundial de la Ràdio.

En ambdós àmbits, el de la ciència i el de la radiodifusió, el lloc ocupat per les dones és una onada que no podrà aturar cap tendència regressiva.

Sempre m’ha sorprés, tanmateix, que l’anomenada ciència primera, la filosofia, primera en sentit ordinal, però també en sentit absolut, com a origen del coneixement, l’espai del pensament pur, haja sigut un dels més impermeables al reconeixement de l’aportació femenina. No estic parlant de l’aportació del gran fenomen revolucionari de la modernitat, el feminisme, capaç de capgirar tendències i costums enquistats en la memòria colectiva, sinó que fent una ullada als plans d’estudi de Filosofia, la proporció de gènere continue sent tan descompensada.

Hipàrquia de Maronea, Hipàtia d’Alexandria, Aspàsia de Mileto, Mary Wollstonecraft (reivindicada només en el seu perfil d’escriptora de ficció, com a creadora d’un dels gran mites de la literatura de terror, Frankenstein, sense tenir en compte el rerefons filosòfic de l’obra), Margaret Fuller, Lou Andreas Salomé, Hannah Arendt, Simone de Beauvoir, María Zambrano, Julia Kristeva, Amelia Valcárcel o la contemporània Marina Garcés. Totes referenciades sempre com a “deixebles de”, deixebles d’Aristòtil, deixebles de Nietzsche, deixebles de Heidegger, sempre el vincle emocional com a rerefons, fonamentat en el canon que fa de l’home un ésser racional i la dona un ésser intuitiu. Com si els grans pensadors masculins no hagueren estat deixebles de ningú. Hegel, Kant, Husserl o Santayana com a estrelles irradiadores i la resta, especialment elles, satèlits orbitals.

La línia de pensament hegemònica en l’actualitat és la intel·ligència delegada, una idea de gestió del coneixement que alimenta la ideologia solucionista, que legitima i sanciona les aspiracions d’abordar qualsevol situació social complexa a partir de problemes de definició clara i solucions definitives, nascut, tal i com ens mostra la pròpia Marina Garcés en la seua Nova il·lustració radical, en l’àmbit de l’urbanisme i desenvolupat ideològicament a Sillicon Valley, un context tecnològic i industrial dominat per tendències nerd profundament masclistes.

La incorporació de les dones a les titulacions STEM (sigles en anglés de Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques) no ha de servir només per acceptar els paradigmes heretats d’estes disciplines, sinó també per canviar l’objectiu final del progrés. Per això, tal vegada, s’hauria de proposar que per a la celebració del Dia Internacional de les Dones i les Xiquetes en la Ciència de 2020, s’incorporaren les aportacions d’elles a la ciència primera, com un pensament seminal. I ja de pas que totes les emissores de ràdio s’inundaren de veus femenines que s’expliquen per si soles i ens ajuden a entendre el món, aprofitant la proximitat de totes dues efemèrides.

Ja ho va dir Umberto Eco: “No és que no hagen existit dones filòsofes. És que els filòsofs s’han estimat més oblidar-les, potser després d’haver-se apropiat de les seues idees”. Ha arribat el moment d’una nova ciència (també) en femení.