VALÈNCIA. Després d’una hecatombe de magnitud colossal com la patida per Alemanya durant la Segona Guerra Mundial (sense oblidar els sinistres antecedents de construcció, consolidació i expansió del regim nazi), la teoria i la pràctica de la literatura en eixe país podria considerar-se com un luxe o una frivolitat innecessària. Però també, i amb més intensitat segons el temps passava i allunyava el record de la conflagració (i permetia algun avanç en la quotidianitat més enllà de la mera supervivència), com un replantejament o una reconstrucció del teixit moral malmés per dècades d’infàmia.
La posició dels escriptors alemanys de la postguerra, en qualsevol cas, ni era còmoda ni era fàcil. El regust amarg de viure amb la percepció constant de ser observats per la immensa majoria dels habitants del planeta com una excrescència maligna, com un paradigma de barbàrie i crueltat o, en tot cas i el millor dels casos, com els culpables finals d’una situació que havia provocat un univers de destrucció global sense precedents i dotzenes de milions de morts, va ser durant molt de temps (hui encara ho és, d’alguna manera) una càrrega de difícil digestió, tant per a la ciutadania alemanya més prosaica com per als seus escriptors.
Va ser eixe el cas, sens dubte, d’Heinrich Böll (Colònia, 1917 – Langenbroich, 1985). De família modesta i sense més alteracions ressenyables en la seua infància que les que puga deparar la biografia íntima, el fet de contemplar, en 1933 i als seus 15 anys, la desfilada de les columnes de les SA pels carrers de la seua ciutat (això i la detenció d’alguns companys dels seus germans, vinculats a diversos sindicats) posarà fi al temps de la innocència i significarà l’inici d’un malson que s’allargarà durant bona part de la vida de Böll. Però també l’inici d’una oposició al nazisme des d’un fervor catòlic (va negar-se a formar part de les Joventuts Hitlerianes, d’adscripció virtualment obligatòria) i un combat que sempre establirà en termes morals més que polítics, en allò (la moral) que ell considerava d’alguna manera una divisió superior.
Ja malalt de literatura, en 1939 serà mobilitzat per l’exèrcit alemany i combatrà en diversos fronts (França, Polònia, Romania, Hongria i l’URSS) fins que va ser capturat pels nord-americans. Acabada la guerra, i ja casat i amb fills, treballarà a Colònia en el taller de fusteria dels seus germans mentres escriu les primeres novel·les i relats, que començaran a publicar-se a finals de la dècada dels 40 del segle passat. A partir d’eixe moment la seua serà una progressió constant i sense a penes daltabaixos, que culminarà amb la concessió del premi Nobel de literatura de 1972 i el reconeixement planetari que això implica.
Fervorós catòlic, com ja hem dit (almenys fins a 1976, quan va allunyar-se de l’Església per la saturació indissoluble d’un cúmul permanent d’antigues querelles), allò més significatiu del pensament d’Heinrich Böll és –i sempre dins d’un orde moral que mai abandonaria– la seua lúcida actitud crítica davant l’abús de poder i les injustícies que al seu entendre dominaven la societat alemanya. Tot siga dit, uns mals que, per a la percepció de Böll, es produïxen al bell mig de l’anomenat miracle alemany, i en un país on l’índex d’escrupolositat pública era (i és) sensiblement superior als de la resta de les nacions europees (per no parlar dels d’altres continents). En qualsevol cas, eixa va ser la seua percepció, i entre llibres i el combat contra eixes injustícies (molt flagrants i generalitzades en els anys immediatament posteriors a la guerra, més concretes i centrades en el consumisme desaforat i una incipient deshumanització amb posterioritat), va passar la vida el bo de Heinrich Böll.
D’aquell combat permanent ens queda, més que l’actitud cívica i honesta que sempre va mantindre, un grapat de llibres memorables i que el convertixen, juntament amb Günter Grass, en l’escriptor alemany més valorat i reconegut de la segona mitat del segle XX. De fet, aquella lluita i aquelles denúncies trobarien el seu millor passaport a l’eternitat en forma d’alta literatura. Llibres com L’honor perdut de Katharina Blum (1974) o Opinions d’un pallasso (1963), la seua novel·la més popular i que ha esdevingut símbol i metàfora de tot un temps i del pensament i l’univers moral d’Heinrich Böll.
Opinions d’un pallasso (Navona, 2022) és l’autobiografia parcial (molt parcial: la relata un jove de 27 anys) d’algú a qui tot li va eixint malament. Abandonat per la dona amb la qual convivia i a la que amava, el pallasso Hans Schnier és l’eix central i únic de la narració, i les dificultats i les contrarietats que la vida oferia en aquell aparent miracle alemany servixen a Böll per a mostrar-nos la decadència d’un jove que és metàfora de la de tota una societat i d’un estat de coses. Una sort de diàspora social que es projecta en la crueltat amb què es despatxen els afectes (Marie, la seua parella, l’abandona per a casar-se amb un home més ortodox i estable que l’irreverent Hans), o en les relacions de treball de la professió que ha triat –la de pallasso– i les necessitats bàsiques que els diners cobrixen, i que la seua absència dificulten (un accident que li lesiona el genoll el deixa fora del circuit laboral en el qual més o menys es defenia).
La novel·la està narrada des del present, però amb continus retorns al passat, travessada –com una insistència de perduda puresa– pel record permanent de la germana morta durant la guerra, però també pel distanciament de la mare, per la desesperant indolència de Leo, el seu germà seminarista, o pel retrat entre còmic i patètic del grup de catòlics militants al qual pertanyia Marie –i al qual finalment esta retorna–, o per la visita que li fa el pare (un home ric i apocat, incapaç d’expressar sentiments que puguen evidenciar feblesa) al desfaenat i lesionat Hans (aquell genoll), completament pertorbat per l’abandonament de Marie i reclòs al seu apartament.
Les especulacions constants al voltant de la condició de no-catòlic de qui narra, i de com això ha influït o no en la fugida de Marie (es rememoren les disquisicions que la parella tenia entorn de com educar als fills que vindrien) són part d’eixe particular martiri que patix el jove Hans, i que la grandesa de Böll ens presenta com un bombardeig moral (després de l’horror de tants bombardejos reals) sobre la consciència alemanya de les dècades de la postguerra.
Opinions d’un pallasso també està ben servit d’humor i tendresa, i de mil claus internes que només els alemanys contemporanis estrictes sabrien esbrinar en tota la seua llargària i profunditat, però manté, per a qualsevol classe de públic, un nivell de qualitat i excel·lència que li permet romandre com un retrat que vol ser –i ho aconseguix– el desinfectant d’una societat amb dosis elevades d’hipocresia i materialisme, el cant inquiet i incessant que Heinrich Böll va deixar-nos per a fer palmària l’aliança inextingible entre el talent i la ironia, entre la seua bondat i l’eternitat de totes les causes nobles, de tot allò que, sense desagradables interferències, només la literatura sap preservar.