Il·lustració de Raúl Salazar per a Culturplaza. VALÈNCIA. Com fem l’onomatopeia d’un masclet?
-Pim (sona més a carxot)
-Pam (així sona una bombeta)
-Pum (això és per a les explosions de gas)
-Peim (ara sí! Un peim és la correcta)
La de la traca és més fàcil i la fem com “tracatracatra”, de fet el nom de la concatenació de coets que ens acompanya en tantes celebracions és una onomatopeia. En general resulta complicat definir el soroll dels coets amb paraules perquè, com la decepció o l’esperança, la pirotècnia és capaç de fer brollar sentiments des de l’interior de l’ànima. Sentiments com la passió, l’emoció, l’entusiasme… i també els instints assassins quan no pots dormir per culpa dels petardets. Perquè sigam sincers, per molt que t’agrade el soroll, arriba un punt d’esgotament mental en el qual tothom pensa allò de “li clavaria el masclet pel cul…”
El pirotècnic no escolta soroll, ell escolta música celestial cada volta que rebenta una carcassa. I passa com amb la música: que a alguns els agrada més el jazz i a uns altres el heavy metal; açò, traduït a térmens pirotècnics, equival als castells de focs artificials i la mascletà. A la nostra terra hi ha molt d’aficionat al coet, fins i tot munten penyes coeteres amb noms tan originals com “penya el coet”, “penya el masclet” o “penya el tro”. Alguna utilitza el nom “penya el borratxo” però, com que causa confusió, especifiquen “el coet borratxo” per evitar malentesos, tot i que a l’hora de la veritat no saps si està bufat el coet o qui l’encén.
Un autèntic pirotècnic parla com si tinguera un altaveu a la gola i no escolta com la resta de persones. Alguns diuen que és perquè està mig sord, però no, és perquè té un vocabulari diferent i pólvora a les venes. Quan escolta la paraula borratxo, no pensa en alcohol, pensa a pillar-ne una dotzena per a amenitzar el sopar. Quan escolta les paraules femella i eixida, no pensa en sexe, ell pensa en el perfum de la pólvora cremada, i quan sent que algú parla de carcasses, mai s’imagina que estan parlant de fundes del mòbil, ell pensa en palmeres i figures, però de foc, no de plàstic xinés per al Huawei.
Els piròmans pirotècnics poden semblar gent normal, Common People que diria Pulp, però esteu molt enganyats. Ells tenen superpoders:
-Poden fumar mentre encenen coets, és més, poden fumar tapats cap i tot en mig d’una cordà.
-Ells mai es cremen, són com les banderes fetes a la Unió Europea, ignífugues.
-Tenen la capacitat de fer foc en qualsevol situació, són els hereus dels Neandertals i, com feien aquells, amb dos pedres en tenen prou.
-Sempre duen trons damunt (o al cotxe), perquè mai saben quan necessitaran celebrar un gol o enderrocar un edifici.
-Fan olor de fumeral, així que per molt que es perfumen o es deixen de dutxar, la seua olor de torrà no canvia mai.
Les festes del poble són el seu moment més estimat. Allí és quan ells són els amos del carxofar i van dient-li puro en boca als voluntaris de protecció civil “per ací que no passe ningú” o “eixa tanca més enrere que no em cap tota l’artilleria”... De vegades arreglen qualsevol disparà en quatre caixes dels xinesos i avant, però ho fan de mala gana, perquè el pirotècnic autèntic necessita muntar morters per a les carcasses i cordes per als masclets.
Una altra característica pròpia és la seua necessitat de contar batalletes. Quan van acompanyades d’amputació de membres solen ser tràgiques i molt visuals. Altres voltes, les més, són exageracions de moments viscuts rodejats de pólvora que conten com si foren John Rambo “em trobava rodejat de Charlies aficionats del poble del costat enmig de la cordà, em tenien rodejat, amollant borratxos a torns per a no deixar-me eixir… no podia obrir la meua caixa i els meus soldats estaven fora de combat, sense munició. Però jo vaig agafar amb les dos mans 6 coets que em tiraren de colp i els vaig tornar per obrir un clevill en la seua línia defensiva… i així agafant amb les mans els borratxos sense parar i tornant-los vaig guanyar una bona posició d’atac, vaig contraatacar obrint la caixa i cremant 20 dotzenes en un minut per a fer-los abandonar la batalla cordà”.
El pimpampumus només és enemic de l’aigua i el vent. Si plou el dia que li toca muntar la mascletà a la falla o el vent li lleva l’oportunitat de llançar coetons al cel, és capaç de botar-li foc a l’Ajuntament de la impotència. Però normalment, si tenen la mistera prop, estan calmats. De fet són una font de coneixement i, si vols saber com de cert és allò de que els pets són inflamables, pots preguntar-li al pirotècnic. Si has vist en una pel·lícula allò d’un desodorant i una mistera que es convertix en un llançaflames, assessora’t amb el pirotècnic. Si necessites que algú li bote foc a una llenya banyada i verda de garrofera, busca al pirotècnic. Perquè en matèria de foc res se’ls escapa, potser alguna volta es passen amb el socarrat de la paella o cremen alguna façana per accident, però mentre estiguen en terreny urbà i lluny dels arbres, són espècimens entranyablement sorollosos.
