Mònica Richart: "Els premis són l'aval que necessite per atrevir-me a llançar una història al mercat"

ALACANT. Mònica Richart té dues novel·les al mercat literari sota el seu nom i ambdues compten amb el suport d'un premi. No és casualitat, ja que la mateixa autora confessa que els guardons són el seu sinònim d'aval de qualitat. Així, només veuen la llum aquelles obres que obtenen una distinció, per a tranquil·litat de la valenciana. La primera, Violeta i el llop (editorial Bromera), va resultar guanyadora del premi Alfons El Magnànim de Narrativa 2018, mentre que la segona, La dona invisible (Edicions del Bullent), naix acompanyada del premi Soler i Estruch de Narrativa de Castelló. És precisament aquesta novel·la amb excusa de thriller la que presentarà, per primera vegada, aquest diumenge 13 de febrer a les 13:00 hores a la Plaça del Llibre d'Alacant.

- Com encares presentar per primera vegada aquesta nova obra?

- Estic un poc nerviosa, però tinc moltes ganes, perquè des que vaig publicar l'altre llibre em sentia un poc com el capítol dels Simpsons en què tota la classe es gira esperant que Bart diga la seua frase, perquè parlava del mateix a totes les entrevistes i presentacions. Necessitava canviar de temàtica i m'abelleix molt encetar amb aquesta presentació tot el mes que tinc per davant de presentar La dona invisible.

- Abans d'aquesta primera presentació, la novel·la ja naix amb un premi, el Soler i Estruch. Amb aquest èxit de primeres, què més esperes de l'obra?

- Els premis són l'aval que necessite per atrevir-me a llançar una història al mercat literari; jo soc bastant insegura i tinc dubtes sobre si el que faig està bé o no i fins al moment en què em diuen que he guanyat un premi no estic del tot convençuda que la novel·la és realment bona. O siga que ara ja estic tranquil·la. Tinc expectatives: que la gent pense igual que el jurat.

La novel·la està carregada de crítica social. Una dona de la neteja major, estrangera, que té la intenció de suïcidar-se. I que, a més, treballa a una conselleria on es troba un cadàver. O siga, eixa mort està a prop dels alts càrrecs i hi queden aliens. Per què t'interessava fer tota aquesta crítica social, que, a més, podria ser una història real?

- Jo no pensava publicar aquesta novel·la fins que no tinguera l'oposició aprovada; em feia un poc de por (riu, de manera hiperbòlica).

- El fet de llançar pedres sobre la teua pròpia teulada?

- Correcte. Jo ara soc funcionària del sistema educatiu, però abans vaig ser becària d'EMCUJU per diferents administracions. Se'm va quedar la sensació que la visió que tenim dels funcionaris no és del tot certa, perquè tendim a col·locar-los a tots al mateix sac (igual que als càrrecs públics) i, en realitat, hi ha molta més diversitat de la que sembla. Hi ha gent molt vàlida que està treballant moltíssim per a compensar gent que no es mereix tindre eixa plaça. Allò em frustrava un poc i tenia ganes de criticar-ho en aquell moment, però van passar anys fins que vaig acabar d'escriure la novel·la, perquè vaig haver de madurar el que havia viscut i allunyar-me'n, veure-ho des de fora.

- La dona invisible és Mihaela, la dona de la neteja. Tu la traus de la invisibilitat convertint-la en protagonista. Allò d'invisible és per la seua professió, per la classe social o té a veure amb altres factors?

Està tot lligat. Ella és dona, de classe obrera, migrant i es dedica a la neteja, és a dir, no ha ascendit socialment, segons els cànons. Aleshores, té totes les paperetes per a ser invisible.La idea va nàixer quan jo estava en una conselleria, perquè m'adonava que de vegades estàvem parlant d'alguns temes i si venia una altra persona, callàvem, però si venia la dona de la neteja, en continuàvem parlant com si no estiguera. És molt elitista considerar que la dona de la neteja no és igual de companya de feina que el company del costat.

- A banda de la invisibilitat, parles del suïcidi i la depressió, temes prou invisibles també. Van en consonància amb el títol. I, a més, inclous la soledat, la violència de gènere i l'homofòbia. Com et dona temps a tractar-ho tot al llarg d'una novel·la que no és massa llarga sense que els temes estiguen ficats amb calçador o es tracten de manera superficial?

- Alguns sí que s'han tractat de manera superficial, perquè és una obra curta i no està pensada per a aprofundir en ells. El meu objectiu escrivint la novel·la no era parlar de l'homofòbia o del masclisme, simplement es mostren perquè estan en la vida d'alguns personatges. Apareixen reflectits, però no explicats. És a dir, tenen visibilitat perquè formen part de la vida, però l'objectiu no és reivindicar-los.

- El nom de la conselleria on es troba el cadàver està molt ben triat, pel punt graciós. COBAIA, la Conselleria de Benestar Animal i Intel·ligència Artificial. Et resulta més senzill abordar la crítica social a través de l'humor i la ironia?

- És part de la personalitat de cadascú. Jo pense que la ironia o naixes amb ella o no la tens; no sempre és fàcil aprendre a produir-la. A mi m'ix natural. Aleshores, per a mi és més senzill criticar des de la ironia.

- Parlàvem abans que La dona invisible ha guanyat el premi Soler i Estruch i la teua primera novel·la es va fer amb el guardó Alfons El Magnànim. Estàs treballant ja en el llibre que serà el pròxim en obtenir algun reconeixement?

- No crec que el publique si no guanya cap premi. Pensava que després de dos llibres publicats ja no em veuria en por d'acudir jo a una editorial. Potser és perquè com no m'hi dedique al 100 %, que jo tinc la meua feina i açò ho faig al meu temps lliure, no m'acabe de creure seriosament que soc escriptora i, aleshores, no m'atrevisc a publicar si no és amb l'aval d'un premi.

- A les teues dues novel·les les protagonistes són dones. Aquesta presència femenina amb paper principal és intencionada?

- Al principi no. Quan vaig començar a escriure, m'eixia natural. Quan participava en jocs de rol d'escriptura, m'adonava que sempre volia personatge femení (i ja n'hi havia massa). Per això potser em vaig obligar a mi mateixa a escriure des d'un punt de vista masculí, que és el que passa al meu primer llibre, on el narrador és un home, tot i que la protagonista és una dona. Però, amb el temps, quan vaig començar a llegir més sobre feminisme, vaig pensar "per què no?". Ja hi ha molts escriptors homes que escriuen sobre homes des del punt de vista dels homes. Sobretot, en valencià, on no és fàcil trobar novel·les que tracten el fet de ser dona, per la visió imperant de masculinitat tòxica unida a la valencianitat tòxica del comboiet, la beguda i l'home, que ha de ser bevedor i doner, costa trobar un llibre que no agafe eixe punt de partida. Així que, si tinc la capacitat de fer-ho, escric des del punt de vista de les dones i ja hi haurà altra gent que escriurà des del punt de vista dels homes.