Disney

Sí, ho confesse: aquesta setmana he passat cinc dies a Disneyland París, amb la família. Això del pelegrinatge a Disney és cosa que, ni que siga una volta en la vida, es veu que els pares han de fer amb els fills. Abans era Lorda, ara és Disney. El cas és que em vaig posar d’acord amb la família, i cap allà que hi vam pegar, amb fills i nebots. La veritat siga dita: en vaig tornar dijous, exhaust, i encara no me n’he recuperat plenament, del desgast físic: vinga de caminar de l’hotel a un parc temàtic, i d’un parc temàtic a l’altre; de Walt Disney Studios Park a Disneyland Park; de Discoveryland a Frontierland; de Fantasyland a Adventureland. D’una a una altra atracció: que si Buzzlighyear Laser Blast, que si Star Wars Hyperspace Mountain, que si Starport, que si Autopia, que si Big Thunder Mountain... Le Carrousel de Lancelot, Peter Pan’s Flight, It’s a Small World, Pinocchio i Blanche Neige, Adventure Isle, The Twilight Zone Tower of Terror, Crush’s Coaster... Cap a aquest o cap a aquell restaurant. Plantonada fent cua ací; plantonada fent cua allà. Vés i trau el fastpass de Ratatouille; afanya’t i mira si pots traure encara el fastpass de Indiana Jones and the Temple of Peril. Corre que tenim la reserva per a sopar a les 21:00 al restaurant de Pirates of the Caribbean, i a les 11:00 és l’espectacle nocturns de llums i focs artificials. Que què? Com que has perdut la «Magic Card»? Ara com farem per a entrar al Parc?

Maletes, avions, compres, espectacles 3D, muntanyes russes, adrenalina, facturacions... Em caldrien —ai!— noves vacances per descansar d’aquestes vacances. Però com se sol dir, tot val la pena i tot queda sobradament amortitzat amb la vivíssima il·lusió dels xiquets. Impossible descriure’n les cares expectants, les rialles nervioses, les emocions descontrolades, els somriures contagiosos, la brillantor en la llum dels ulls: tampoc l’alegria, la tendresa i la felicitat desbordades, cada vegada que aconseguien abraçar-se —coret nu i incondicional— al perfecte desconegut (o la perfecta desconeguda) que portava el sabut vestit de Mickey, Minnie, Goofy, Pluto o Donald‎. «Els ulls plens i la butxaca buida!», això deia la nostra iaia paterna que era viatjar, des del seu esperit hipertròficament sedentari. L’apreciació era exacta. Però mai no he deixat de pensar que es tractava d’un bon negoci: car, a fi de comptes, més val tindre la vista plena que no la butxaca, i etc. 

El cas és que, parlant de butxaca, Disneyland París m’ha semblat la maquinària de fer diners més precisa i fabulosa que mai no he conegut: un engranatge perfecte per a l’explotació comercial de l’imaginari popular internacionalment compartit. Qui hi haja estat em donarà la raó: la simple temptativa de calcular el volum de la inversió feta en infraestructures i serveis mareja moltíssim més que la perversa centrifugació a què són sotmesos els passatger d’una atracció com la Rock'n' Roller Coaster Starring Aerosmith. I qualsevol estimació sobre el volum d’ingressos que s’aconsegueix amb més de quinze milions de clients que visiten el parc cada any —es diu fàcil!— produeix encara més vertigen que la criminal atracció de la RC Racer.

Ja en el vol de retorn a casa, des de París a València —amb dues hores de retard, obsequi d’Air Europa—, mirava de combatre cabòries i fatigues llegint fragments dispersos el llibre Cafarnaüm, de Jaume Subirana, que m’ha estat acompanyant en els pocs temps morts del viatge: mentre feia cues o en els poquíssims moments de relax a l’hotel. Cafarnaüm és, en paraules de l’autor, un «llibre de notes promiscu i recosit», «un calaix de records», «un àlbum de retalls», un «cafarnaüm literari». Els el recomane: un suggeridoríssim llibre d’assaig, fragmentari, amb tot de textos que, talment les tessel·les d’un mosaic, conformen un bell i ric conjunt que ens permet tafanejar en l’ànima —i la personal percepció del món— de l’autor.

A mitjan vol de retorn a casa —deia—, ben passada la mitjanit, amb els ulls encara plens de la melosa i ensucrada fantasia de Disney, vaig llegir en el llibre de Jaume Subirana una frase que —no sé per què— em va cridar especialment l’atenció. Hi sorgia a propòsit d’una sensació experimentada per l’autor després de veure la pel·lícula d’Akira Kurosawa La fortalesa amagada, que va servir d’inspiració per a algunes de les estratègies narratives de George Lucas en La guerra de les galàxies. La frase en qüestió és aquesta: «Fosc, el món sura com en un somni».

«Fosc, el món sura com en un somni»... Caram! A trenta-cinc mil peus d’altura, enmig d’un passatge especialemnt fatigat i somnolent pel retard del vol, l’acumulació de les sensacions dels dies viscuts a Disney —els colors, les músiques, les imatges, les veus; les dosis perfectament mesurades d’il·lusió, màgia i fantasia— crec es podrien sintetitzar perfectament amb aquesta imatge de Subirana. Perquè, efectivament, en Disneyland París, sembla que el món «sure com en un somni». Ben mirat, el punt de convergència entre la literatura, el cinema, l’art, el somni i la ficció és potser precisament aquest: que totes, sense excepció, són formes de recreació de la realitat forjades amb la matèria primera dels records i la memòria –conscient o inconscient, individual o compartida.

Admirar el «tinglado» de Disney a París, amb més de quinze milions de visitants anuals —moltíssims dels quals valencians— i tot el volum de negoci que se’n deriva, és com un sagrament: imprimeix caràcter. Constitueix una veritable lliçó per a qualsevol professional amb vel·leïtats pel món de la gestió cultural. I no ho puc passar sense explicitar-ne una primera conclusió que s’hi hauria d’inferir de seguida. Amb perdó, però... Qui ha dit que la literatura no serveix per a res? Qui era qui sostenia que la fantasia no era cosa de massa profit? Qui s’atreviria, després de visitar Disney, a mantenir que no és a força d’imaginació i creativitat que es quadren pressupostos, balanços, finances i inversions? Altrament formulat: tant costa comprendre que, directament o indirectament, la indústria de la cultura és la més productiva —en termes econòmics i tot— que una societat pot exhibir i rendibilitzar, en el mercat propi i en l’internacional?

L’engranatge comercial i financer de Disney, de dimensions tan descomunals, m’ha portat a pensar, una volta més, en la pertinència de reivindicar, en un context com el nostre on el pes econòmic del turisme queda fora de qualsevol dubte, el potencial estratègic —en clau cultural, sí, però també turística i econòmica— que enclou el patrimoni fantàstic valencià. Mickey, Minnie, Goofy, Pluto, Donald, Indiana Jones, Buzzlighyear, Peter Pan, Nemo o Ratatouille són patrimoni de l’imaginari universalment —globalment, globalitzadament— compartit. I, segons com, és un goig compartir-los, celebrar-los, festejar-los i disfrutar-los: a París, al cinema, a la televisió de casa, o a la pantalleta del mòbil. D’acord. Res a objectar-hi. Però la Quarantamaula, la Mare del Peixos, el Caro, el Trib Real, la Reina Mora, l’Encantada, la Joanaina, la Serp amb Cabellera, la Mare dels Vents, el Pardal Oriol, el Moro Mussa, els engreixeros, l’Home dels Nassos, el Dimoni Emplomat, les Bruixes Marineres, els esquiladers, els gambosins, el Butoni, Esclafamuntanyes, Tirisiti, el Gegant del Romaní, l’Home de la Pansa, el Dimoni Fumador, la sirena encantada de Santa Pola, la Malhora... Qui —i com— els podrà vivificar, redimir i rendibilitzar en els actuals mercats de la cultura?

Escrivia Joan Fuster, en un dels seus aforismes: «Piero della Francesca hauria estat un pintor genialment perfecte si hagués sabut pintar un bon somriure». I encara recorde la fascinació que vaig sentir en comprovar que, efectivament, els rostres dels quadres d’aquest autor del Quatrocentto italià tenen una expressió generalment hieràtica: de simpatia dubtosa. En el vol nocturn de París a València, encara recents les imatges copsades a Disneyland París, vaig caure en el compte que la universal capacitat de seducció dels cèlebres personatges de Disney resulta «genialment perfecta», al contrari que en Piero della Francesca, precisament per la condició indefectiblement i marcadament somrient —feliçment somrient— de tots i cadascun dels rostres representats.

Els productes de la factoria Disney representen la ingenuïtat, la innocència, l’alegria. La irrealitat perfecta. La meravella del somni. La quimera de la ventura. El candor. La beatitud. La il·lusió. La fantasia. Per això, justament, tots somriuen tan bé — tan acusadament, tan jovialment, tan carismàticament. I la bona qüestió és que els humans la necessitem, aquesta idealització: tant com l’aire que respirem! Com suportaríem, si no, la indigència, el dolor, l’envelliment i la mort, sense aquestes mínimes dosis de fantasia narcòtica i redemptora? Anhelem la ficció, la il·lusió i la meravella. Per això pelegrinem massivament fins a la fascinant catedral laica de la fantasia que és l’icònic i arxiconegut Castell de la Bella Dorment que presideix Disneyland. Forma part de la condició humana. I convindria que no ho oblidàrem a l’hora de valorar i reconéixer, com cal, les ments creatives amb capacitat de veure en món «surant com en un somni»: perquè són les que ens ofereixen el benefici de l’art com a inefable propina vital.