MrWonderful no és bon aliat quan venen temps difícils. Com es bastiren les gestes de resistència?
L’arribada del bon oratge sempre té un punt de catarsi, de renovellament. El cos s’adapta a la calor i a les olors. També a les pèrdues.
Vicent Mengual, cap de cuina de l'Hotel Alahuar, en la màgica vall, està just en el lloc on vol estar i fent allò que vol fer
La cuina valenciana no acaba en la paella i els arrossos, ja ho sabem. Però tampoc en l’allipebre, el putxero, les coques, la pericana, la casca o el torró. Hi ha molt més i, sobretot, hi ha hagut molt més, que desconeixem. A cada bugada perdem un llençol i també són molts els plats valencians que van perdent-se amb el pas del temps. Però gormands com Xavier Benavent estan disposats a recórrer la geografia valenciana per a descobrir i preservar els secrets d’una història mil·lenària plena de colors, aromes, textures i sabors
A mitjan desembre de 1926, Arthur Conan Doyle aparegué a la porta d’una de les seues mèdiums de confiança. Es trobava agitat i tenia pressa. Quan la dona l’atengué, el creador de Sherlock Holmes, que creia ferventment en el poder de les forces tel·lúriques i la comunicació amb els morts, li donà un guant i li demanà que localitzara el més prompte possible la seua propietària: “Pertany a la meua amiga, l’escriptora Agatha Christie”. No calia que li ho especificara: la mèdium sabia perfectament qui era i que havia desaparegut. Tota Anglaterra ho sabia. No hi havia racó del país on no es coneguera la notícia que la novel·lista se n’havia anat sense deixar rastre ni avisar a ningú
No va ser en un cartipàs d’un carreró de mercaders àrabs on trobí el relat del meu cavaller errant. Ni de bon tros. A vegades la millor manera d’amagar un crim és exposar-lo a la vista de tots. I este ha penjat de les parets del Prado durant huitanta anys: un retaule renaixentista de Fernando Yáñez (c. 1475 – c. 1537) furtat en la immediata postguerra de la seua població natal, Almedina, a la Manxa, tot i l’esforç per preservar-lo del quixotesc escriptor, pintor i mestre Cipriano Salvador, qui, per contra, fou represaliat en diversos penals durant cinc anys. Esta és la història del rescabalament de la seua memòria
Són el fenomen més cridaner de la música popular valenciana de les darreres dècades. El col·lectiu de Gandia ha confirmat la seua vertiginosa projecció amb només tres àlbums, l’últim dels quals, Llepolies (Zoo Records, 2021), compacta la seua combinació de compromís social, esperit lúdic i mescla intel·ligent d’estils
El muralista i restaurador Toni Espinar (Alzira, 1970) s’ha passat mitja vida al carrer. Format a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i provinent d’una nissaga de pintors, les seues obres revisiten la tradició més nostrada encreuant-la amb icones de creació pròpia. Una rastellera de figures simbòliques plasmades amb pinzells, esprais, acrílics i envernissats, que, transformats per la inclemència del temps sobre els espais oberts, fan germinar la llavor de tota una transformació social
Letchworth City Garden, en el comtat de Herthfordshire, va nàixer de les inquietuds del periodista, urbanista i esperantista Ebenezer Howard (Londres, 1850-1928) enfront dels reptes que plantejava el fort desenvolupament industrial de l’època victoriana. Hui lluita per no convertir-se en un poble més de l’extraradi de la capital anglesa
En pocs àmbits de l’existència humana es manifesta de forma més tangible que en la taula la trama de fets i de coses que conforma una vida comunitària determinada. La cuina poua en la història dels pobles i és l’expressió viva de les respostes precises que cadascun d’ells ha donat a les circumstàncies ambientals, socials, econòmiques, polítiques i demogràfiques que li han tocat
Abans dels carrils bici, abans dels plans municipals de mobilitat sostenible, abans de la preocupació mediambiental, abans de tot això la bicicleta ja comptava amb una història pròpia, amb un relat que parla de supervivència obrera, feminisme, transgressió moral i emancipació
Així com cell qui·s parteix de sa terra,
ab cor tot ferm que jamés hi retorn
Ausias March (València, 1400-1459)
“Un breu moment en el temps” és una de les definicions-descripcions de l’art de la fotografia. Ara quasi que podria ser “una eternitat amb l’editor del mòbil”, ja que no s’estila tant enregistrar la realitat com fer palesa la pròpia fantasia personal. Però les fotos de ma mare, Patty Stratton (Berkeley, 1930 – La Vila Joiosa, 2019), cobrixen set dècades de moments breus, majoritàriament del segle XX. Era una fotògrafa constant i artesanal, amb la seua darkroom ben instal·lada a casa. A més, va ser capaç de criar una família, portar un negoci, llegir llibres constantment i mantindre una intensa correspondència amb els seus familiars i amistats d’ultramar
Si el tinent borrianenc Amado Granell és considerat hui el primer oficial que va entrar a París per a alliberar-la del domini alemany, això en bona part es deu al treball d’una periodista alacantina establida a la capital francesa que va començar fa més de vint anys a investigar la història dels espanyols que havien participat en la Segona Guerra Mundial. La publicació de La Nueve (Ediciones B, 2008), una investigació que la va portar a viatjar per tot el país a la busca dels espanyols silenciats per la memòria oficial, va permetre a Evelyn Mesquida (Alacant, 1945) vore acomplit el somni de retre honors a aquells lluitadors per la llibertat. Ara ha publicat un nou títol que reivindica el paper fonamental dels espanyols en la Resistànce
Ya sentarás cabeza és el darrer llibre del periodista i escriptor madrileny Ignacio Peyró. Un compendi de sensacions, relats del dia a dia o del passat que volen mostrar la vivència particular de qui, només armat amb la pròpia intel·ligència i moltes lectures, s’inicia en els magmes de la vida professional del periodisme. Un acta fundacional de qui s’endinsa en la vida adulta
Al santuari xintoista de Tōshō-gū, en Japó, hi ha tres magatzems sagrats. El de Kamijinko conté unes talles en fusta d’elefants imaginaris. Se solen atribuir a Kano Tanyu i s’anomenen així perquè l’autor no havia vist cap elefant real quan les va fer. Sabé d’ells pels llibres. Però les talles no diferixen molt de l’animal de carn i os
De tots els llibres que mai llegiré, els que més em dolen no són els descatalogats, les edicions que és complicat trobar o aquells per als quals senzillament no tindré temps suficient. Ni tan sols em consola saber que no soc jo a soles qui no els podrà llegir, sinó que tampoc podrà fer-ho ningú, ja que m’estic referint als llibres que mai han existit, però que sí que es troben en les pàgines d’altres llibres
És la veu per excel·lència de la dona medieval escandinava. La seua obra mestra, la trilogia Cristina, filla de Lavrans (1920-1922), que fa ara cent anys, la va portar a guanyar el Premi Nobel de Literatura en 1928. Esta gran novel·la, de més de mil pàgines, retrata l’edat mitjana dels països nòrdics com cap altre títol. Autora noruega de referència, la projecció de Sigrid Undset (Kalundborg, 1882 – Lillehammer, 1949) ha fluctuat al llarg de les dècades per la seua conversió al catolicisme i el seu cultiu del tradicionalisme. Però ara la celebració d’eixe centenari en plena pandèmia reivindica sobretot els seus darrers anys, viscuts als Estats Units com a refugiada de la Noruega ocupada i compromesa amb la democràcia.
Entre 1968 i 1972 en les editorials Garbí i Tres i Quatre, gràcies a Josep Lluís Blasco i Vicent Raga, a la València del franquisme crepuscular veren la llum obres com Lenin i la filosofia, de Louis Althusser, Sociologia i psicologia, de Theodor Adorno, opuscles d’Anatoli Lunatxarski i György Lukács, i fins i tot la Lògica materialista de Galvano della Volpe. El fet va provocar una irònica entrada en el “Vocabulari Elemental” del País Perplex de Josep Vicent Marqués, en 1974, que definia així el lector de català: “Home o dona de clara abnegació i provat eclecticisme que actualment intenta fer la síntesi entre Els horts de Martí Domínguez i la Lògica Materialista de Della Volpe, puix que se’ls ha llegit tots dos per militància”
En El fantasma de Canterville Oscar Wilde ja anunciava el gos dels Baskerville, o almenys la suma de les seues parts, a falta d’ajuntar-les en un tot. Un gos negre, fosforescència i el caràcter espectral: tres inquietants elements que després Arthur Conan Doyle podria haver unit en el seu gos. O no
Per als valencians, l’aragonés hauria de ser alguna cosa més que una simple llengua romànica veïna i germana en procés de desaparició, pel paper que ha tingut en la nostra història i en la nostra pròpia llengua. Després de la conquesta de Jaume I, en el segle XIII, milers de colons aragonesos van vindre a poblar el nou Regne de València i s’hi van instal·lar, portant amb ells la seua llengua. D’això i de molt més ha parlat recentment l’historiador i arxiver saragossà Guillermo Tomás Faci, en el llibre El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2020)
L’aparició de qualsevol nou llibre de Joan Francesc Mira és una perspectiva de felicitat, una sort de festa entre setmana que ens ix al pas sempre d’una manera sòlida, com pedres miliars de saviesa que ens trobem entre els marenys de les moltes publicacions que cada any ens inunden. Els Papers de l’observador (Afers / Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2020) són la darrera mostra de la voluntat de l’autor de regalar-nos més fragments d’eixe festí quotidià del qual, des de fa més de cinquanta anys de trajectòria intel·lectual, ve fent-nos orgullosos partícips com a valencians
Quan entrevistem a Bárbara Blasco (València, 1972) està a punt d’entrar en màquines la tercera edició de Dicen los síntomas, novel·la amb què obtingué el premi Tusquets el passat mes de setembre. Autora de Suerte (2013) i La memoria del alambre (2018) en l’editorial valenciana Contrabando
La mancomunitat metropolitana de l’Alta Silèsia és la regió més urbanitzada i industrialitzada de Polònia. Parlem de la major exportadora de carbó de tota Europa. Un territori de mines paredades on s’amaguen les empremtes d’una identitat transfronterera, els silesians són també la minoria més gran dins d’un Estat polonés quasi monoètnic. Ńikisz, com és conegut el distingit barri miner de la ciutat de Katowice, sobreïx entre la fosca imatge fumejant de la regió
Tim Brookes (Londres, 1953) descobrí els alfabets en perill d’extinció per accident. Tot començà entallant en fusta els noms d’amics i familiars. Buscant idiomes amb els quals treballar, ensopegà amb el fet que la majoria dels alfabets del món, fins a un 85%, es troben amenaçats de desaparició. No s’ensenyen a les escoles, no són utilitzats pels governs, i en alguns casos fins i tot es prohibixen
L’exposició Infralleu, mostrada al Bombas Gens Centre d’Art entre març de 2020 i gener de 2021, és el resultat de la investigació d’Inma Femenía (Pego, 1985) entorn de la percepció determinada pels mitjans digitals i l’experiència resultant sobre la realitat física. Una percepció entesa com una ferramenta que modifica l’aparença de les formes i que Femenía tracta de plasmar mitjançant l’ús de diferents superfícies. L’artista ens du als límits d’allò perceptible, com pot comprovar qualsevol espectador que visite l’exposició
Fa uns anys vaig escriure en un paper que enyore, que ja no existix i que es deia Quadern, que la Renaixença recuperava un apòstol. Fou amb motiu de la publicació dels sainets complets de Manuel Millàs. Ho vaig dir perquè no només respirava novament una obra, sinó tot un personatge. Sis anys després vinc a dir el mateix de Víctor Iranzo i Simón (1850-1890), un altre seguidor d’aquella fe que retorna editorialment però també, en certa manera, a la història de les lletres. Perquè ningú o quasi ningú recordava ja un dels millors poetes que donà una Renaixença de poetes, com fou la valenciana
No era la primera vegada que es postulava per a dirigir el teatre públic català amb més pressupost, però ara ha sigut la definitiva. El passat juliol s’anunciava a bombo i plateret que Carme Portaceli (València, 1957) serà l’encarregada de pilotar el simbòlic Teatre Nacional de Catalunya (TNC) entre setembre de 2021 i juny de 2027. La directora arriba amb l’aval de les xifres d’ocupació de la seua etapa al Teatro Español de Madrid, però enmig d’una crisi funesta per a les arts en viu com a conseqüència de la COVID-19
Cada mes dèsset desconeguts reben una fotografia i un encàrrec: escriure un relat d’exactament cent paraules a partir d’ella. Amb esta suggeridora premissa Óscar Mora, alma mater del projecte, ha bastit un micromón de ficció enmig de l’abocador indiscriminat de Twitter. Un espai que florix sicut lilium inter spinas, com a sublim llir entre cards, enmig del riu de trons i tronats que es desplega davall les ales insomnes del pardalet blau
De colp, arriba un dia en què podem evocar un record i assignar a cada cosa una paraula. El món, fins llavors mut i innominat, ens convoca. En la inoblidable primera pàgina de la seua novel·la Cien años de soledad (1967), Gabriel García Márquez atrapa eixe instant màgic del despertar de la consciència individual amb una frase que ha passat a la història: “El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo”
Fabienne Lloyd (Londres, 1919 - Aspen, 1997) encarnà sobre la Terra l’enorme bellesa dels seus progenitors, Arthur Cravan i Mina Loy, dos personatges de culte de les avantguardes del segle XX. Però, a diferència d’ells, decidí dur una plàcida vida a 2.400 metres d’altitud, entre les boscoses muntanyes de l’apartat comtat de Pitkin, a l’estat nord-americà de Colorado
Tot i que la sensació de pèrdua del seu estimat Arthur Cravan ocupà un lloc fonamental en la seua vida, l’anglesa Mina Loy (Londres, 1882 - Aspen, 1966) fou moltíssim més que la viuda d’un mite. Pintora, poeta, dissenyadora i nexe d’unió entre les avantguardes artístiques i literàries d’Europa i els Estats Units, la seua és una de les veus fonamentals de la poesia modernista i feminista del segle XX
Precursor del dadaisme i pioner de la performance. Exiliat i desertor. Mentirós, mariner, encantador de serps, lladre, llenyater i boxejador. El poeta amb els cabells més curts del món. Provocador professional. Anglés, suís i francés. Negar una part d’Arthur Cravan és negar-ne la totalitat. Una vida dedicada a l’Art? No: la vida com a Art. I poques vides condensen tant en tan poc de temps. Per on començar?
“De la mania de parlar d’Homer no ens lliures mai, deessa”, va dir ell. Mania (follia, obsessió, còlera) és la primera paraula de la Ilíada. No li peguem més voltes: “En valencià és diu com en grec, mania, com la de navegar”, continuà ell. Algú havia pres la paraula enmig de l’afàsia de la mar. Calia parar l’orella. Nosaltres també érem uns maniàtics. Encetàvem el desconfinament de la Marina Alta a bord d’un modest veler. Treia el nas l’ou solar sobre la corda tibant de l’horitzó. La discussió estava servida: què és més formós de mar estant, l’aurora o el crepuscle? O siga, l’alba o la prima, en el precís idioma dels mariners valencians, balears i catalans
Lluís Dubón Portalés (1892-1953) és un altre dels grans artistes valencians del primer terç del segle XX oblidats a causa del trauma brutal que representà el franquisme. De l’impressionisme al modernisme, l’art nouveau i l’art déco, tingué un leitmotiv al llarg de la seua trajectòria artística: la dona, i especialment la dona valenciana, com a símbol i al·legoria de la força, la modernitat i la plena llibertat
