món

L’Ascension Parish Burial Ground, el cementeri dels sabuts

28/08/2022 - 

VALÈNCIA. És una de les joies més desconegudes de Cambridge. Un lloc d’enterrament que concentra algunes de les ments més brillants dels segles XIX i XX. Astrònoms, matemàtics, biòlegs, químics, poetes, antropòlegs, músics o filòsofs, com el vienés Ludwig Wittgenstein. Entre creus celtes, làpides amb belles inscripcions i una vegetació esponerosa, el cementeri conjuga història, ciència, art i natura. I, com no podia ser d’una altra manera, repòs, molt de repòs per a la carn i l’esperit.

Quan vaig arribar a Cambridge als inicis de l’eixida de la pandèmia, amb un 40% de britànics vacunats de primera dosi, em va semblar el paradís sobre la Terra. No només perquè a diferència de València ja es feia quasi vida normal, sinó, sobretot, per la intensa sensació que el temps s’havia detingut en el seu millor instant, amb tot disposat per a l’estudi, la consulta de fonts històriques i la reflexió deambulatòria per una amanosa ciutat de 120.000 habitants, dins d’un majestuós escenari de cases victorianes, un riu d’ensomni i esglésies o colleges de traça gòtica i neogòtica. 

La percepció, no obstant, era fictícia, ja que en condicions normals el volum de turistes a partir dels mesos primaverals, i les molèsties inherents, són notablement elevats. Llavors Cambridge continua sent atractiva, però ja és una altra cosa. En tot cas, si plaent i delitosa la vaig trobar en el seu conjunt, hi hagué un lloc en concret que em captivà i fascinà per complet, en descobrir-lo al costat del Fitzwilliam College en el qual passava els meus dies gràcies a l’amable invitació del professor Dominic Keown, el principal estudiós i traductor de l’obra de Vicent Andrés Estellés a l’anglés. Es tracta de l’Ascension Parish Burial Ground, l’apartat cementeri del districte parroquial de l’Ascensió. 

I no és que Cambridge manque, precisament, de cementeris històrics amb bona cosa d’al·licients, com el de la bella església gòtica de Saint Andrews, del segle XIII, al barri de Chesterton, on jau soterrada Anna Maria Vassa, una de les filles del nigerià pioner de la lluita antiesclavista Olaudah Equiano (c. 1745-1797); o el Mill Road Cemetery, del segle XIX, a la zona de Petersfield, que s’ha convertit en un amable parc urbà, on els bancs, els edificis i la gent xarrant s’alternen amb abundants tombes; o encara el Cambridge City Cemetery, el més gran, del segle XX, a Newmarket Road, que, com el perifèric Cambridge American Cemetery, alberga un impressionant memorial dedicat a vora un miler de víctimes de la Segona Guerra Mundial. La particularitat de l’Ascension, però, prové de la força tel·lúrica que emana de la concentració de tombes de grans pensadors dins d’un recòndit espai que combina art i biodiversitat.

El cementeri de Saint Giles en època victoriana 

El 14 d’octubre de l’any del Senyor 1066 Guillem el Conqueridor, duc de Normandia, vencé en la crucial batalla de Hastings contra Harold II d’Anglaterra, donant peu a la invasió de l’illa i la seua entronització com a nou monarca anglés. A continuació, una densa xarxa de cavallers normands s’instal·là sobre el territori i construí castells per a dominar la població anglosaxona, com ho feu el nou sheriff de Cambridge entre 1070 i 1092, Picot de Saye, qualificat de “lleó famolenc, llop depredador, rabosa astuta, porc brut i gos desvergonyit” per un abat local. El seu govern fou ferm i poderós, però la seua dona, Hugolina de Gernon, emmalaltí sense cura i, ja en el presumible llit de mort, s’encomanà a Sant Gil, qui sembla que no li feu pagar els pecats del seu temible marit i la salvà miraculosament. 

La tomba d'Arthur Eddington en primer pla. Foto: VICENT BAYDAL

És per això que poc després, just al costat del castell on residien, una mica apartat del nucli urbà, Hugolina sufragà la construcció de l’església catòlica de Saint Giles, que en el segle XVI, com totes les fundacions religioses del país, passà a pertànyer a l’Església anglicana i més avant, en el XIX, amb el castell ja demolit, quedà integrada dins de la mateixa ciutat, s’amplià notablement i començà a donar servici als veïns dels edificis victorians que creixien al seu voltant, en una centúria durant la qual la població de Cambridge arribà a quadriplicar-se, dels 10.000 als 40.000 habitants. I fou en eixe context d’expansió urbanística i demogràfica que Saint Giles necessità d’un cementeri per als seus feligresos, el qual fou instal·lat en 1857 un quilòmetre més al nord, sobre un terreny d’uns 6.000 metres quadrats en l’actual All Souls Lane, on fou enterrat el primer difunt una dotzena d’anys després, en 1869.

Amb el temps, ja en la dècada de 1980, l’església passà a formar part juntament amb altres d’un nou districte parroquial, el de l’Ascensió, de manera que el cementeri començà a ser conegut com l’Ascension Parish Burial Ground, el qual s’ha mantingut en funcionament fins a l’actualitat. Amb tot, en el 2020, davant la manca d’espai deixat per les aproximadament 1.500 tombes existents –amb uns 2.500 difunts soterrats–, el Consell Privat de Sa Majestat ordenà el traspàs de la gestió a l’Ajuntament de Cambridge i la fi dels enterraments, amb l’única excepció de les cendres de les persones amb vida que ja ho havien demanat o de les que hi tenen un panteó familiar... Però per què resulta tan particular este lloc de descans etern?

Una extraordinària concentració de saviesa i racionalitat

La segona mitat del segle XIX i els primers anys del XX estigueren protagonitzats per l’anomenada Segona Revolució Industrial o Revolució Tecnològica –el ferrocarril, els automòbils, l’electricitat, el petroli, el telègraf, la producció en massa– i foren una època esplendorosa per a l’Imperi Britànic administrat pel Regne Unit. Així mateix, també conegueren una expansió sense precedents de les investigacions i disciplines científiques, en les quals, evidentment, els professors i estudiants de Cambridge –que es triplicaren durant eixe període– estigueren plenament implicats. En conseqüència, el nou cementeri de Saint Giles començà a albergar les restes mortals de molts dels experts que treballaven en la universitat, inclús si no practicaven l’anglicisme –com pertocaria a un lloc consagrat–, sinó l’agnosticisme o l’ateisme als quals els conduïa el racionalisme extrem que els unia a les teories d’Isaac Newton i Charles Darwin, altres dos pensadors vinculats a Cambridge. 

No debades, en esta inusual concentració de científics extraordinaris no falten els zoòlegs com Alfred Newton (1829-1907), pare de l’ornitologia moderna, els mineralogistes com Arthur Hutchinson (1866-1937), un dels màxims inspiradors dels avanços de la cristal·lografia, o els botànics com Francis Darwin (1848-1925), un dels deu fills de l’esmentat Charles, amb qui publicà treballs sobre fototropisme, a més d’aprofundir en els principis i la pràctica de la fisiologia vegetal. Igualment, en girar el cantó descansa el seu germà Horace (1851-1928), el més menut de tots, que en este cas, en contra de les expectatives familiars, trià la mecànica com a branca d’especialització i esdevingué enginyer i cofundador de la Cambridge Scientific Instrument Company, una empresa fonamental a l’hora de crear i proveir amb instruments de precisió els laboratoris de la universitat i tot el país. Eren, com hem dit, temps d’urgents canvis tecnològics.

Així les coses, a l’Ascension també trobem alguns dels astrofísics més importants del moment, com John Couch Adams (1818-1892), qui va predir l’existència i posició exacta del planeta Neptú; Hugh Newall (1857-1944), dissenyador de telescopis de gran tamany i director incansable d’expedicions per a observar eclipsis arreu del món, o Arthur Eddington (1882-1944), qui justament confirmà la Teoria de la Relativitat d’Einstein mitjançant l’observació d’un eclipsi solar a l’illa Príncipe, al golf de Guinea en 1919. I, avançant en el temps i les ciències naturals, també hi podem contemplar ni més ni menys que les tombes de tres Premis Nobel: Frederick Hopkins (1861-1947), de Bioquímica en 1929, per descobrir l’existència i funcionament de les vitamines; John Cockroft (1897-1967), de Física en 1951, per ser el primer a desintegrar un nucli atòmic de manera artificial; i Max Perutz (1914-2002), de Química en 1962, per determinar l’estructura molecular de la mioglobina –de fet, era mentor de James Watson, qui guanyà el de Medicina el mateix any per descobrir la de l’ADN–.

Però també el camp de les lletres, les arts i el pensament social tenen el seu espai en este assossegat racó de Cambridge, amb tombes com la de l’escocés James Frazer (1854-1941), un dels fundadors de l’antropologia històrica, que en la seua obra La branca daurada impugnà la religiositat de les creences cristianes en mostrar que tenien paral·lels en moltíssimes altres societats. O la del català d’orígens alsacians Robert Gerhard (1896-1970), compositor que revolucionà la música clàssica amb les seues simfonies i que visqué exiliat a Cambridge a partir de 1939. O encara la de l’hel·lenista Arthur Verral (1851-1912), un dels grans renovadors de l’estudi de les tragèdies gregues i membre dels Cambridge Apostles, una societat intel·lectual secreta que es reunia setmanalment per a intercanviar coneixements i debatre sobre els temes d’especialització dels seus membres. 

Marxa de la National Union of Women's Suffrage en 1908. Emily Davies, de negre, és la segona per l'esquerra

A la societat també pertanyien dos dels grans filòsofs que compartixen lloc de descans etern a l’Ascension: G. E. Moore (1873-1958), un dels fundadors de la filosofia analítica i refutador de l’idealisme modern, i Ludwig Wittgenstein (1889-1951), potser el filòsof més important del segle XX, amb les seues influentíssimes obres del Tractatus Logico-Philosophicus i les Philosophical Investigations. De fet, a l’excèntric i genial vienés, de vida apassionada i apassionant, no li falten mai ofrenes sobre la làpida, en forma de flors, ciris, monedes o exvots. 

Sense les dones no hi ha revolució 

Fins ací, com era usual en el món acadèmic, només hem vist hòmens, però aquell període d’acceleració del pensament científic i racional vingué acompanyat d’un altre fenomen cabdal: la primera onada del feminisme i els esforçats avanços de la dona en l’arena pública. I és que durant més de 650 anys la Universitat de Cambridge havia estat un lloc exclusivament masculí, fins que en 1869 Emily Davies i Barbara Bodichon aconseguiren fundar el Girton College, per a dones, que s’hagué de situar, no obstant, ben apartat de la ciutat, a més de tres quilòmetres del nucli urbà i més al nord que l’Ascension Parish Burial Ground. Encara ara, com a marca fossilitzada d’aquell rebuig, continua sent un college –mixt des de 1977– espacialment ultraperifèric. 

No en va, en un principi les estudiants podien llicenciar-se però no podien fer l’examen final d’honor, una cosa que canvià a partir del moment en què una de les soterrades al cementeri que ens ocupa, la matemàtica Charlotte Scott (1858-1931), demanà permís especial per a fer-lo, en 1880, i davant l’avalot ocasionat pel fet que se la ignorara en el rànquing oficial –malgrat haver quedat l’octava–, a partir de llavors les dones també hi tingueren accés i les seues notes es publicaren, tot i que, això sí, en una categoria apartada. Cal apuntar, en este sentit, que fins a 1948 les dones no reberen a Cambridge les mateixes validacions dels títols de grau que els hòmens.

Contemporània a la matemàtica Scott, fou Ida Farrer (1854-1946), que, tot i no haver estudiat a Cambridge, en 1880 es casà amb l’adés esmentat Horace Darwin i s’hi instal·là, formant part molt activa de la Ladies Dining Society, un club sufragista i impulsor de l’educació femenina, i fundant amb Florence Brown –mare de John Maynard Keynes– la Central Association for Mental Welfare, una institució centrada en l’atenció de les malalties mentals. Ida descansa junt al mencionat marit, alhora que la seua neboda Frances Cornford (1886-1960) ho fa al costat de son pare, Francis Darwin, la qual, per tant, era neta de l’autor de L’origen de les espècies i fou, d’altra banda, una poeta modernista de llarg recorregut. Com també ho fou la seua germanastra Fredegond Shove (1889-1949), que es troba soterrada uns metres més enllà i és coneguda pel seu poema místic “The New Ghost”.

Finalment, més avant en el temps, a l’Ascension destaquen dos importants investigadores: d’una banda, G. E. M. Ascombe (1919-2001), alumna i amiga íntima de Wittgenstein, i una de les pensadores més influents en la filosofia moral del segle XX, i, d’una altra banda, Sarah Clackson (1965-2003), brillantíssima experta en el món de la papirologia copta durant el món tardoantic que va vore truncada la seua carrera per una mort prematura. Representa, en tot cas, una generació de dones universitàries plenament immerses en la tercera onada del feminisme, que pogueren recollir molts dels fruits alliberadors dels  durs treballs col·lectius iniciats un segle abans.

Un espai també per als vius

Una sensació especial impregna el visitant que recorre l’Ascension Parish Burial Ground, l’antic cementeri de Saint Giles. Fins i tot si no se sap qui hi ha allí i què significa per a la història de la ciència i del pensament. De totes les visites possibles als cementeris de Cambridge, esta és, sens dubte, la que més marca, la que més es recordarà per a sempre. En això, a banda de l’ambient màgic creat per tal concentració de saviesa i esforç intel·lectual, segurament influïxen dos factors més: l’art i la natura. 

L’art perquè ací hi ha un exquisit mostrari de làpides curosament i elegantment tallades per tres dels principals gravadors de pedra, fusta i metall del darrer segle: Eric Gill (1882-1940), un revolucionari de les Arts & Crafts que creà nombroses tipografies com la Gill Sans –que du el seu nom–, la Solus o la Perpetua; David Kindersley (1915-1995), deixeble de Gill i també creador de fonts com la Kindersley Sans –igualment homònima–, que és la característica de les plaques dels carrers anglesos; i, finalment, Eric Marland, deixeble al seu torn de Kindersley i que en l’actualitat té l’obrador i viu amb el seu fill al bell mig del cementeri, en l’antiga capella victoriana desconsagrada, que també aporta un plus d’encís al conjunt. 

La part més nova del cementeri

Algunes de les tombes es convertixen així en veritables obres d’art, en un entorn, a més a més, que ha estat declarat City Wildlife Site per l’Ajuntament de Cambridge, atés que presenta una especial significació ecològica. Com tots els cementeris sagrats anglesos, mostra un aspecte aparentment salvatge, però res més lluny de la realitat. De manera expressa, els cuidadors del lloc fan delicades tasques de desbrossament de les males herbes o poda dels pins, cedres, faigs i teixos presents, i fomenten alhora, per a atraure insectes i pardals, una adequada varietat de plantes com el trèvol de prat, l’herba de cinc-venes, l’escabiosa borda, el gerani pirinenc o els saücs, que ací creixen a una gran altura, fins i tot per damunt de les làpides plantades en terra. 

El passeig per este cementeri dels sabuts esdevé així una autèntica delícia que transmet calma a l’esperit i convida a la reflexió pausada sobre la importància del pensament racional i científic en el progrés humà. No és d’estranyar, doncs, que quan, ara fa tres anys, va morir l’astrofísic Stephen Hawking (1942-2018) hi hagueren rumors sobre el seu possible enterrament a l’Ascension Parish Burial Ground. Finalment, però, les seues cendres van ser depositades a l’abadia de Westminster, a poques passes de les tombes dels seus col·legues de Cambridge: Sir Isaac Newton i Sir Charles Darwin.

Noticias relacionadas

muralista i restaurador

Toni Espinar: "Som el que imaginem” 

Por  - 

El muralista i restaurador Toni Espinar (Alzira, 1970) s’ha passat mitja vida al carrer. Format a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i provinent d’una nissaga de pintors, les seues obres revisiten la tradició més nostrada encreuant-la amb icones de creació pròpia. Una rastellera de figures simbòliques plasmades amb pinzells, esprais, acrílics i envernissats, que, transformats per la inclemència del temps sobre els espais oberts, fan germinar la llavor de tota una transformació social

next
x