Tot i que la sensació de pèrdua del seu estimat Arthur Cravan ocupà un lloc fonamental en la seua vida, l’anglesa Mina Loy (Londres, 1882 - Aspen, 1966) fou moltíssim més que la viuda d’un mite. Pintora, poeta, dissenyadora i nexe d’unió entre les avantguardes artístiques i literàries d’Europa i els Estats Units, la seua és una de les veus fonamentals de la poesia modernista i feminista del segle XX
VALÈNCIA. Filla de Sigmund Löwy, un jueu hongarés exiliat a Londres, i de Julia Bryan, una anglesa de fermes creences evangèliques, la infància i adolescència de Mina estigueren marcades per la terrible relació mantinguda amb sa mare, segons constata la seua principal biògrafa, Carolyn Burke, en Becoming Modern: The Life of Mina Loy (Farrar, Straus and Giroux, 1996). Els seus desitjos de llibertat creativa i la seua passió pels pintors prerafaelites xocaven constantment amb una opressiva educació victoriana fins al punt que son pare, un comerciant del tèxtil de patrimoni ascendent, decidí enviar-la als 17 anys a fer estudis d’art a l’estranger, primer un any a la Künstlerinnen-Verein de Munic, on conegué el Jugendstil que anunciava el modernisme, i després tres cursos més a l’Académie Colarossi de París, on entrà en contacte amb la comunitat d’artistes que participaven en el Salon d’Automne, promotor de les primeres derivacions de l’impressionisme. Era l’inici d’una recerca constant per l’assimilació i la plasmació de la modernitat que l’acompanyaria al llarg de la seua extensa i viatjada trajectòria.
L’única fotografia conservada en què Mina –qui prengué el cognom Loy en exposar per primera vegada a París, en part per evitar l’antisemitisme generalitzat– no du roba és de 1905. Apareix nua de cara a la paret, ensenyant les cames, les natges i l’esquena, però no el rostre, com una musa anònima del seu primer marit, Stephen Haweis. Es tractava d’un excèntric pintor i fotògraf anglés instal·lat a la capital francesa, amb qui perdé la virginitat als 20 anys i quedà embarassada al mateix temps, amb la consegüent boda, a contracor, a finals de 1903. Als pocs mesos donà a llum a la seua primera filla, Oda, que moriria de meningitis un any després i un nou embaràs, a les darreries de 1906, acabaria provocant la seua marxa de París. La nova filla, Joella, no era en realitat fruit del matrimoni, sinó d’un afer que Mina havia tingut amb un jove metge francés, mentres Haweis vivia pel seu compte amb una amant, de manera que, per tal d’intentar recuperar la relació i evitar l’escàndol, decidiren anar-se’n junts a Florència, amb la colònia angloparlant establida a la Toscana.
Allà nasqué la xiqueta i també un altre fill, Giles, en 1909, uns fets que serien recordats en l’explícit poema “Parturition”: “Soc el centre / d’un cercle de dolor / que excedix els seus límits en totes direccions”. Amb tot, el matrimoni no pogué reeixir en absolut i Mina, en l’entorn de mecenes i artistes nord-americanes com Mabel Dodge, Gertrude Stein o Frances Simpson, mantingué entre 1913 i 1914 sengles relacions amb els dos principals promotors del futurisme, Tommasso Marinetti i Giovanni Papini. De fet, després d’haver continuat pintant en estil postimpressionista, eixa va ser la seua via d’aproximació a les lletres com a mode de plasmació dels pensaments artístics. I començà a publicar en revistes culturals aforismes i poemes que s’aproximaven, de manera crítica moltes vegades, als temes que plantejava l’avantguarda futurista: “EL DIA DE HUI és la crisi en la consciència”, “LA CONSCIÈNCIA no té clímax”.
No debades, a finals de 1914, a punt de complir els 32 anys, escrigué un “Feminist Manifesto” que era una resposta a les superbes consideracions del moviment futurista sobre la inferioritat de les dones i que, tot i quedar en la intimitat de la correspondència personal i no ser publicat fins a després de la seua mort, és considerat un dels textos precursors del feminisme revolucionari: “El moviment feminista tal com està instituït en l’actualitat resulta Inadequat. No hi pot haver mitges tintes –el fet de rascar la superfície del fem de la tradició NO aconseguirà la Reforma, l’únic mètode és la Demolició Absoluta. Si de veritat desitgeu trobar el vostre lloc sense minva –sigau Valentes i comenceu negant– eixe patètic crit de guerra destrellatat, La dona és igual que l’home, perquè NO ho és. El primer engany que cal demolir és la divisió de les dones en dos classes –l’amant i la mare”.
L’esclat de la Primera Guerra Mundial i la seua desconfiança en un moviment que “combat le mal avec le mal” l’allunyaren dels futuristes i, més encara, Mina decidí en 1916 deixar els fills a Florència, a càrrec d’uns amics, i traslladar-se a Nova York, de la mà dels seus contactes artístics. Allà era coneguda en els cercles modernistes i avantguardistes perquè alguns dels seus poemes s’havien publicat en les revistes Others, Rogue o The Little Review, com les seues “Love Songs”, i havien causat un gran escàndol per la seua sexualitat explícita: “Engendrament de fantasies / cernent allò apreciable / porc cupido de morro rosat / fussant en la brossa eròtica”, “Podríem haver copulat / durant el monopoli enllitat d’un moment / o haver-nos trencat les carns un a l’altre / sobre la taula de comunió profana / on el vi es vessa en llavis promiscus”, “Deixa que l’Alegria vaja amb les seues ales complaents / i estremisca a qui pertoque”.
Així, s’instal·là a Brooklyn, mantenint-se amb l’assignació mensual que li passava son pare i altres treballs ocasionals com el de dissenyadora de pantalles de làmpara o el d’actriu en la companyia de teatre experimental Provincetown Players, alhora que entrà en contacte amb la Society of Independent Artists, protegida pels milionaris Arensberg i dirigida per Marcel Duchamp, entre el cubisme i el dadaisme. Allí entaulà relacions amb el mateix Duchamp, Man Ray, Francis Picabia, William Carlos Williams, Ezra Pound, Jane Heap, Djuna Barnes o Marianne Moore i la seua pròpia figura fou considerada per The Evening Sun com el prototip de la modern woman, una pintora i alhora poeta que trencava els vells esquemes: “un nou tipus de dones que són la causa del modernisme, siga açò el que siga”.
I serà precisament a través de l’avantguarda com coneixerà la persona que recordarà tota la vida, malgrat la seua absència permanent: l’estrambòtic poeta i boxejador bohemi Arthur Cravan, que arribarà des de Barcelona a Nova York en 1917, convidat per Duchamp i Ray i escapant dels allistaments europeus a la Gran Guerra. Els dos iniciaran un amour fou d’un any i mig, marcat per una atracció passional, una íntima espiritualitat, les penúries constants i la permanent fugida a la qual ell es veié obligat com a desertor. Durant el mes de desembre del mateix 1917 Cravan escriurà tots els dies des de Mèxic DF pregant per la incerta arribada d’ella: “Deixa’m dir-te que t’he amat en excés, que l’home, per desgràcia no està fet per a estos amors. Tu has sigut el meu únic amor, l’única depositària de la meua gran virginitat. T’ame en estos moments d’una manera inimaginable”. Quan per fi Mina arriba a la capital mexicana obté el divorç del seu primer marit, es casa amb Cravan i a mitjan 1918 es queda embarassada.
En la tardor ella salpa cap a Xile i Argentina en un vaixell regular, mentres ell es fa a la mar amb un vell veler en busca d’algun port d’Oaxaca on alguna embarcació més segura s’oferisca a fer el mateix viatge d’incògnit, per tal d’evitar els controls administratius. Però desapareixerà per sempre enmig de la mar.
“Cravan / absent colossal / el fosc substitut / acudix a la memòria incandescent / de la supervivent de l’amor. / Marit / com de secretament m’enganyes amb la mort / mentres este jazz persuasiu / bufa amb el seu alé tropical”. El poeta boxejador fou l’únic home que Mina Loy volgué recordar sempre en públic, com constata la peça “The Widow’s Jazz” o nombroses declaracions en entrevistes. La radicalitat llibertària de Cravan la feia estimar-lo sense haver de plantejar-se els rols de gènere tradicionals que sempre havia qüestionat i el període posterior a la seua desaparició, quan Mina s’aproximava als 40 anys, foren de plena fecunditat literària. Així, després d’un llarg periple de quatre anys entre Buenos Aires, Londres –on donà llum a la filla dels dos, Fabienne–, Ginebra, Florència, Viena –on conegué i retratà a Sigmund Freud– i Berlín, retornà a París en 1923, on aquell mateix any es publicà el seu primer llibre de poesia, Lunar Baedecker –titulat així, en compte de Baedeker, per una errata de l’editor–, una mena de guia de viatges metafòrica per la trajectòria i els interessos avantguardistes de l’autora.
“Un Llucifer argentat / servix / cocaïna en cornucòpia / A uns somnàmbuls / de cuixes adolescents / coberts / amb satíriques vestimentes”. Així començava el poema que donava nom al volum, el qual fou elogiat pels grans crítics de la literatura moderna, com Ezra Pound: “és una dansa d’intel·ligència entre les paraules i les idees i la transformació de les idees i els personatges”. Tanmateix, just aleshores tornà a centrar-se en la pintura, ara d’estil surrealista, i en una nova empresa a la capital francesa amb la qual mantindre les seues filles –Giles havia mort de càncer d’adolescent–: una botiga de làmpares dissenyades per ella i finançada per Peggy Guggenheim.
Però la crisi del 29 acabà amb el negoci i a partir de llavors Mina treballà com a representant europea de la galeria nova-iorquesa del seu gendre, Julien Levy, casat poc abans amb Joella. De fet, ella mateixa hi exposà en solitari en 1933, amb obres d’estil surrealista, un moviment al voltant del qual també gravità Insel, la novel·la publicada pòstumament que escrigué en aquells moments, sobre la bohèmia artística parisenca i la seua pròpia relació amb el pintor Richard Oelze. Finalment, en 1937, als 53 anys, es traslladà de nou a terres nord-americanes, empesa pels tambors de guerra que ressonaven al Vell Continent.
Després d’una vida de constants viatges, Mina s’instal·là definitivament als Estats Units d’Amèrica i n’obtingué la nacionalitat en 1946. Primer visqué a Nova York, on continuà movent-se en els cercles de l’art contemporani, els seus llenços esdevingueren ensamblatges de trash art –especialment durant els cinc anys que habità al deprimit barri de Lowery– i tornà a escriure poesia, ara de caràcter més hermètic i espiritual, com en “Silence”: “Silenci, exclamació atordida / d’Orfeu, / Vocalitza / l’essència del silenci. / Tempta a escoltar / L’eufonia latent del silenci. / Lacònic Silenci!”. Així, tot i que la seua figura com a pionera del modernisme i les avantguardes havia anat caient en l’oblit, en 1958 tornà a publicar nous poemes, dins de Lunar Baedeker & Time-Tables, i en 1959 feu una segona exposició d’art en solitari, a Manhattan, amb les seues “Constructions”.
Llavors ja feia un temps que, als 70 anys, Mina s’havia traslladat a milers de quilòmetres, a la xicoteta població d’Aspen, al peu de les muntanyes Rocoses, on vivien les seues dos filles, tant Joella com Fabienne. Allà passà els darrers anys de la seua vida, seguint amb els ensamblatges, ara dedicats als antics miners desapareguts en la zona, dissenyant les seues pròpies robes i accessoris i llegint i escrivint poemes o breus textos de ficció, publicats molt després de la seua mort. Continuà, igualment, buscant l’essència de la bellesa, la que és eterna i naix del fons de les entranyes, del trencament de totes les cotilles i es pot expressar en poesia pura, una poesia de la qual desconfien els qui ens dominen perquè expressa la veritat.
Eixa era la recerca que havia fet tota la vida, des de les posicions més rupturistes, i no tingué por d’enfrontar-se a la mort a través d’ella. En “An Old Woman” escrigué: “Anys com a arnes / roseguen els òrgans interns / penjats o abatuts / en un armari deteriorat. / T’assetja el teu espill? / O és l’impossible / possible per a la senilitat? / Com ha pogut el ser / abans àgil i esvelt / –aquella silueta cenyida– / arribar a contindre / esta gegantesca incògnita / esta desconeguda bulbosa / que només la mort podrà exorcitzar? / La dilatació ha dominat per complet / la teua llarga realitat”. Poc després, en 1966, Mina Loy moria a punt de complir els 84 anys, després d’una vida d’avantguarda feta versos.
MrWonderful no és bon aliat quan venen temps difícils. Com es bastiren les gestes de resistència?
L’arribada del bon oratge sempre té un punt de catarsi, de renovellament. El cos s’adapta a la calor i a les olors. També a les pèrdues.
Vicent Mengual, cap de cuina de l'Hotel Alahuar, en la màgica vall, està just en el lloc on vol estar i fent allò que vol fer