DISCOPLAY

Zoo: El triomf de l’excepcionalitat

Són el fenomen més cridaner de la música popular valenciana de les darreres dècades. El col·lectiu de Gandia ha confirmat la seua vertiginosa projecció amb només tres àlbums, l’últim dels quals, Llepolies (Zoo Records, 2021), compacta la seua combinació de compromís social, esperit lúdic i mescla intel·ligent d’estils

27/11/2022 - 

VALÈNCIA. En la història dels Zoo tot cobra la forma de gran fenomen. Van irrompre com una alenada d’aire fresc amb “Estiu”, una cançó que es va fer viral exactament en juny de 2014, quan la calor començava a apretar, i que a dia de hui, amb un videoclip molt senzill, porta més de sis milions de reproduccions només en Youtube, una autèntica barbaritat dins del món de la música en valencià. Després van esgotar les entrades amb molts mesos d’anticipació per al seu concert de la Plaça de Bous de València en octubre de 2019, una fita impensable per a pràcticament qualsevol altra banda valenciana. Era el dia en què s’anunciava que seria el seu últim concert durant una llarga temporada. Per si fora poc, recentment s’han enfilat al Top 10 dels discos més venuts i escoltats de tot l’Estat, competint amb titans comercials com Rozalén, Aitana, Bad Bunny o Rayden, gràcies a l’excepcional acollida del seu tercer àlbum, Llepolies

I tot això ho han fet, a més a més, consolidant un camí que cada volta s’ha anat fent més autogestionari: a la seua manera, confiant la projecció del seu treball –promoció, producció, merxandatge– en gent del seu entorn o de la seua total confiança. Ara ja editen directament els discos a través del seu propi segell, Zoo Records. “Hem aprés a autogestionar-nos, ho sabem fer, i ens agrada tindre el control sobre tot el que generem”, diu Toni Sánchez, Panxo, el seu vocalista i compositor principal. No debades, en l’èxit de Zoo hi ha molt de boca-orella, de contagi espontani, però també de treball planificat i entrega absoluta per part de Panxo, Arnau Giménez i companyia. 

Però quin és exactament el secret del seu èxit? Com s’ho han fet per a haver conquerit un públic tan nombrós amb només tres àlbums, Tempestes venen del sud (2014), Raval (2017) i Llepolies (2021)? El mateix Panxo reconeix que: “El nostre procés de creixement ha sigut més ràpid del normal i hem hagut d’aprendre moltes coses a gran velocitat. Hem arrossegat molt ràpidament un volum de gent molt més gran que el de la majoria de bandes i, per tant, hem hagut de crear una estructura que altres solen tardar una dècada, o més, a fer”. 

Foto: BERNAT ALMIRALL

Una fórmula infal·lible 

En uns temps en els quals es diu, sovint amb raó, que ja està tot inventat, moltes vegades la clau no està tant en els ingredients com en la forma de mesclar-los. És a dir, que no és tan important quina siga la paleta d’estils amb la qual els músics es proveïxen, sinó la manera en què els dosifiquen, els percentatges i la destresa amb els quals van equilibrant la seua fórmula. En el cas de la banda de la Safor, han sabut picotejar del hip-hop –el rap és el seu element verbalitzador–, de l’electrònica, del breakbeat, de l’ska, del dub i la seua dèria jamaicana, del dancehall o fins i tot del son cubà, de la rumba i d’alguns modismes de la Ruta Destroy (és el cas de “Tobogan”, del seu darrer disc), per a apel·lar a eixa virtut tan essencial hui en dia: la transversalitat, la capacitat d’arribar a un públic que es pot defendre amb múltiples referències. 

En certa manera, el que han fet Zoo és sublimar amb molta intel·ligència una alquímia els components de la qual ja estaven quasi tots presents en formacions anteriors, però que mai s’havien servit d’una manera tan integradora i clarivident com ho han fet ells. Han pres el relleu d’Obrint Pas, La Gossa Gorda, Orxata Sound System (on ja va militar Panxo, no per casualitat) o Aspencat, grups que ja gestionaven bona part d’eixos referents sonors que hem mencionat i dels quals, ara, n’han millorat la mescla. De fet, es diria que han ocupat sencer el buit de públic que eixes bandes van deixar a finals de la dècada del 2010 amb les seues dissolucions, i amb un missatge més modern i adaptat als temps que corren. No només això: potser pel fet de tindre també cançons en castellà, i col·laboradors com l’argentí Roy Mercurio, els gallecs Def Con Dos o el sevillà Zatu, d’SFDK (en cadascun dels seus tres discos), també compten amb un públic molt nombrós al llarg de la geografia ibèrica, omplint sales a Madrid, Vigo o Bilbao. 

La normalitat guanyadora

La gran gesta de tot és fer-ho amb la seua naturalitat. Com qui no vol la cosa. Com si no es despentinaren. Com si no hagueren deixat de ser els mateixos sis xavals que es van ajuntar un bon dia de 2014 per a vore què podien fer junts. Els peatges de la fama i el reconeixement són palpables en talls com “Cançó pòstuma” (“sis anys morint per un projecte, consciència neta i actes que sí són exemple”), del seu recent tercer disc, que es fa ressò de les amistats perdudes pel camí en un context de competència, a voltes ferotge, però res d’això els fa desviar-se de la seua essència ni deixar de ser qui són. El risc de Zoo era cremar etapes a la velocitat de la llum i no saber assimilar-ho, que el seu meteòric ascens els fera perdre el cap. Però res d’això ha passat. Portaven ja molta mili feta com per a que la repercussió se’ls pujara al cap i els poguera fer extraviar el nord. 

Per a acabar-ho d’adobar, el seu timing en temps de pandèmia no el podria haver dissenyat ni el millor Nostradamus: van detindre tota activitat a finals del 2019, i per a quan han hagut de xafar l’accelerador una altra vegada, encarant l’estiu de 2021 amb una agenda repleta de concerts, els estralls de la pandèmia ja estan començant a esvair-se. El fatídic 2020, tan negre per a la majoria dels nostres músics, els va agafar treballant a l’estudi, però amb bona part de la faena de Llepolies –les sis cançons que van fer en una casa rural de Carrícola, a la Vall d’Albaida– ja embastada. És com si hagueren nascut per a caure de peu. Com els gats. 

Un creixement sostenible

Que siguen els mateixos, que mantinguen els peus a terra, no vol dir que no hagen madurat. Han trobat la manera de dir les coses sense apel·lar a les proclames òbvies. De sintetitzar l’essència de la seua terra, les Comarques Centrals Valencianes, en cançons com l’esplèndida “Diània”, inspirant-se en la poesia de Josep Piera. De qüestionar els brots patriòtics que omplin els balcons de les nostres ciutats de banderes roges i gualdes en “Avant” –una temàtica que ja havien abordat en 2017 amb “Ventiladors”– o de posar en dubte la utilitat de la família reial i el poder alienant del món futbolístic en “La del futbol”, alhora que es marquen una broma a costa de l’herència de Lennon i McCartney en “La dels Beatles”. De trobar, en definitiva, el punt just entre la reivindicació d’unes senyes d’identitat irrenunciables i un esperit cada volta més lúdic, més juganer, més divertit. “Teníem ganes de fer lletres més personals i subjectives, d’escapar del manual de sociologia, donar marge a la interpretació i no donar-ho tot tan mastegat”, diu Panxo. Missió més que acomplida. Èxits assegurats.

Noticias relacionadas

LITERATURA

Com ho farem, per a desaparéixer?

Por  - 

A mitjan desembre de 1926, Arthur Conan Doyle aparegué a la porta d’una de les seues mèdiums de confiança. Es trobava agitat i tenia pressa. Quan la dona l’atengué, el creador de Sherlock Holmes, que creia ferventment en el poder de les forces tel·lúriques i la comunicació amb els morts, li donà un guant i li demanà que localitzara el més prompte possible la seua propietària: “Pertany a la meua amiga, l’escriptora Agatha Christie”. No calia que li ho especificara: la mèdium sabia perfectament qui era i que havia desaparegut. Tota Anglaterra ho sabia. No hi havia racó del país on no es coneguera la notícia que la novel·lista se n’havia anat sense deixar rastre ni avisar a ningú

ART I GUERRA

El pintor Yáñez i Cipriano Salvador, el Quixot represaliat

No va ser en un cartipàs d’un carreró de mercaders àrabs on trobí el relat del meu cavaller errant. Ni de bon tros. A vegades la millor manera d’amagar un crim és exposar-lo a la vista de tots. I este ha penjat de les parets del Prado durant huitanta anys: un retaule renaixentista de Fernando Yáñez (c. 1475 – c. 1537) furtat en la immediata postguerra de la seua població natal, Almedina, a la Manxa, tot i l’esforç per preservar-lo del quixotesc escriptor, pintor i mestre Cipriano Salvador, qui, per contra, fou represaliat en diversos penals durant cinc anys. Esta és la història del rescabalament de la seua memòria

next
x