Manuel Pérez i Muñoz

No era la primera vegada que es postulava per a dirigir el teatre públic català amb més pressupost, però ara ha sigut la definitiva. El passat juliol s’anunciava a bombo i plateret que Carme Portaceli (València, 1957) serà l’encarregada de pilotar el simbòlic Teatre Nacional de Catalunya (TNC) entre setembre de 2021 i juny de 2027. La directora arriba amb l’aval de les xifres d’ocupació de la seua etapa al Teatro Español de Madrid, però enmig d’una crisi funesta per a les arts en viu com a conseqüència de la COVID-19

Tres anys abans que l’Acadèmia sueca concedira el Nobel de literatura a Harold Pinter l’enyorat Espai Moma de València va oferir un cicle d’obres del dramaturg britànic per a celebrar els vint anys de la sala. Això va ser en l’any 2002 i encara es poden trobar per Internet rastres de sarcasme periodístic, mostres d’estranyesa pel fet de dedicar pràcticament tota la temporada a un dramaturg “quasi desconegut” a casa nostra, com reconeixia llavors Carles Alfaro, director de la sala. El cicle va ser un punt d’inflexió per a alguns dels que acabaríem d’una manera o altra lligats al teatre. Com Txékhov, Beckett, Albee i Koltès, l’enganxosa teranyina dramatúrgica de Pinter ens va atrapar per a sempre. Un univers de paraules que fonamenten situacions de somni etílic, sempre a la vora del malson. Dir i no dir alhora, heus ací la difícil qüestió. Potser sense aquell cicle seminal, sense aquell aprenentatge total de la natura del text teatral, mai no hauríem pogut arribar a estimar l’obra de Paco Zarzoso i tants altres

Cada Nadal al voltant de 30.000 persones assistixen al més vell espectacle conservat d’una llarga tradició titellaire valenciana. Tot i tractar-se d’un betlem, la part sacra resta eclipsada per l’autèntic protagonista, Tirisiti, un pocavergonya malfaener, sí, però tan carismàtic com per a exercir de referent iconoclasta de diverses generacions de xiquets d’Alcoi i més enllà. Com diu la introducció, ens endinsem en este “petit retaule on pot passar de tot”