Contra el virus, el verí del teatre

VALÈNCIA. La mort de la novel·la ja la pronosticava Jules Verne a principis del segle XX, entre molts altres que ho han fet després. La crisi creativa del cinema industrial és evident. Des de les avantguardes, les arts plàstiques lluiten entre elles per a tornar a recuperar el contacte amb la realitat. Els gèneres periodístics agonitzen per inanició, tenallats per la cobdícia de la lògica empresarial. No obstant tot això, resulta quasi impossible trobar cites d’autoritat que parlen de crisi o decadència de la poesia i del teatre, dos gèneres íntimament lligats.

Semiòlegs de pelatges variats, ben instruïts en Benjamin i les seues teories de la serielització industrial de l’art, van pronosticar cap al final de la postmodernitat l’enlairament de les arts en viu, el triomfal ressorgiment dels mil·lenaris rituals teatrals com a experiència insubstituïble, viva i real, en oposició a la reproductivitat intercanviable, massiva i piratejable de les obres digitals. Després el mòbil connectat a Internet ens va deixar a un pas de la hibridació cíborg, i les emocions van començar a digitalitzar-se. Les arts escèniques no han tingut cap nova època daurada, i ja només faltava una epidèmia que posara en escac i mat el contacte entre persones, una puntada COVID-19 a “una obsolescència de les relacions humanes”, com escrivia Houellebecq fa poc.

Tot això afectarà el teatre? Segurament sí. ¿Públic i artistes viuran una crisi –pitjor que les moltes precedents– que els farà desistir de la primitiva pulsió de trobar-se per a explicar històries davant del foc, l’àgora o la corrala? Evidentment que no.

Els fruits de l’obstinació

Fem una xicoteta ronda de correus i telefonades per a copsar l’ambient. Un matí de primavera trobem a l’altra banda de la línia a Pilar Almeria, lluminosa i lúcida com els seus millors personatges en escena. “Altres països han obert teatres i la gent s’ha bolcat. Si en setembre hem d’obrir al 50%, ho farem”, remarca. “És un nou repte que ens colpeja al més bàsic, que és ajuntar-nos, la proximitat  entre actors i públic, però el teatre és resistent i està en la natura de l’home. Tornarem a eixir-nos-en”.

Pel maig passat, el Teatre Micalet que codirigix Almeria va celebrar 25 anys de singladura en ple confinament. Les felicitacions per les xarxes van arribar a cabassos, alegria espontània pel miracle i la tossuderia d’un teatre a València i en valencià, botat i navegat contra tota classe de tempestes. Ara no els espanta el distanciament social després d’un quart de segle d’ignominioses polítiques culturals i crisis furibundes, a més d’una mort i resurrecció del projecte. “El sector estava en una situació que encara no s’havia recuperat de l’anterior crisi de 2008. És una faena voluntarista però no podem acabar en voluntats”, remarca Almeria, en referència al suport que caldrà per a afrontar el nou escenari.

Un artista en el Palau

Un gestor que conega el sector, i que sàpia el que té entre mans. Durant dècades eixa va ser una demanda bàsica dels professionals a les administracions. En 2017 Roberto García i el seu voluminós currículum van guanyar la plaça de Director Adjunt d’Arts Escèniques, i s’obria una nova etapa per al teatre valencià que ara topa amb un obstacle inesperat. “Si passa molt de temps fins que la ciència guanye la batalla al virus, acabarem interioritzant l’aïllament i les distàncies interpersonals. I això està en les antípodes de les arts escèniques, que són el territori de la trobada física amb l’altre”, indica García.

En l’àmbit administratiu García ens remet al pla reaCtivem com un “electroxoc en un cor infartat”, un pla d’ajudes públiques amb protecció específica per a la cultura que estimule el desig dels espectadors, encara que en siguen pocs. “Sent optimistes”, continua, “podríem dir que les persones, fartes d’aïllament, tindran fam d’una cosa que aporten les arts escèniques sobre altres manifestacions culturals: reunió i catarsi”.

Resiliència i taules

Companys de fatigues dels grups teatrals universitaris, Anna Marí, Daniel Tormo i Josep Valero van fundar fa més d’una dècada la companyia Crit. El decret de tancament els va agafar just quan estrenaven La ciudad de escarcha, un muntatge basat en una novel·la de Carmen Martín Gaite. “Econòmicament eixirem escaldats, però ja n’estem acostumats”, ens explica Tormo. “Nosaltres apostem per canvis temporals, no permanents. Pensem que caldrà acoblar-nos a la nova situació i optar més per muntatges que es puguen representar en espais diferents d’una sala tancada, bàsicament en el carrer o espais oberts singulars”.

Ni sentir parlar de la moda del teatre digital o les obres enregistrades: “La manca de contacte amb el públic en directe anul·la la mateixa essència del teatre”, remarca Tormo. “El teatre ha superat pandèmies com esta i pitjors, i normalment les arts escèniques han eixit reforçades dels conflictes bèl·lics i de les catàstrofes: la gent, després de la por, necessita tornar a viure en comunitat, que és la nostra forma natural de viure i celebrar la vida”.

Tormo recorda les èpoques en què a la Monarquia Hispànica el luto real tancava els teatres durant mesos i anys, uns períodes que fins i tot van afectar grans trajectòries com la de Calderón de la Barca. També Shakespeare, es remarca últimament, va patir llargues quarantenes i va escriure obres cabdals com El rei Lear i Macbeth amb els teatres de Londres tancats per la pesta. Però, com recorda un dels personatges d’eixa gran metàfora que és El verí del teatre de Rodolf Sirera: “Si m’hagués estat morint, m’hauria mort, i aleshores no podria fer teatre... Els morts de cada nit sobre l’escenari ressusciten en acabar-s’hi la funció. Les obres de teatre es repeteixen, d’aquesta forma, un cop i un altre”.