Tirisiti, l’antiheroi nadalenc més irreverent

ALCOI. Pel Nadal, “el miracle renovat del naixement del Jesús”, i tot això. Els primers minuts l’espectacle narren el periple de la Sagrada Família: el portal, els pastorets, els Reixos... És un betlem en moviment, amb titelles, i la narradora després de la introducció s’ha passat al castellà, la llengua que es parla a les esglésies. No debades, al voltant d’estos edificis s’acostumaven a plantar a finals del segle XIX barraquetes titellaires, també en molts altres pobles valencians. A Alcoi la primera referència escrita sobre l’espectacle es remunta a 1876, època d’una forta transformació social de base proletària, només quatre anys després de la cèlebre Revolució del Petroli.  

Però tornem a la representació. Maria, Josep i el Jesuset acaben de marxar donant per tancada la primera i breu part sacra. Llavors tot s’accelera, arriba la part costumista i torna el valencià. De sobte, el que fins aleshores només havia sigut un esbós de personatge, el ventero, revela la seua importància. “Bon dia, Tirisiti!”, entra el protagonista amb la seua veueta aguda de xiulet de llengüeta, inintel·ligible fins al punt que la narradora en off  ha de fer d’intèrpret. Es presenta un ser covard i tacany, que desdenya el treball i menysprea l’hàbit de la missa, sobretot perquè la seua dona –Tereseta, de qui agafa el nom per analogia– l’enganya amb el sagristà, unes banyes que, com en el Lazarillo de Tormes, tothom coneix, fins i tot Tirisiti, malgrat que actua com si no passara res. Quin escàndol! Qui recorda ja que parlem d’un betlem?

Tirisiti és una espècie de Falstaff menestral, descontent i manifasser. Com (quasi) tots els alcoians, és xovinista, festeret, l’hereu últim d’una estirp de personatges de la picaresca que s’escampa per la literatura i arrela en referents mediterranis com el Pulcinella napolità de la commedia dell’arte, que tanta empremta ha deixat en la tradició titellaire. Però Tirisiti ha transcendit qualsevol arquetip –res a vore amb Scrooge i el Grinch–, ha reeixit com a antiheroi del Nadal a força d’amerar-se de referents propis, el camí local que apunta a la universalitat. Un tros de fusta amb esperit beat, un rebel amb barretina que acaba fart de tots –inclòs del públic– i se’n va a la lluna en globus com encisat per la màgia de barraca de Méliès, somnis per pocs cèntims que algun dia van alimentar la imaginació de la classe obrera.

Trenta anys depenent de la Dependent

“Tirisiti és hereu d’una llarga tradició, reflex d’una transformació social molt concreta, un espectacle que en certs moments ha tingut un camí tortuós”, explica Joanfra Rozalén, director de la companyia La Dependent. Es referix al fet que l’espectacle va estar a punt de desaparéixer a finals dels anys 80 del segle passat, quan l’Ajuntament el va salvar in extremis, creant primer una nova barraca i ara ubicant-lo en el Teatre Principal, que es transforma per a recuperar l’esperit firaire de barracó provisional.

D’això fa just trenta anys, quan Rozalén i equip es fan càrrec del “llegat centenari que la família Peydró ens transmet de forma oral”. Van aprendre com funciona la tradició titellaire de peu i vareta, pràcticament extinta hui però molt popular fa dos segles. Uns titelles fins a cert punt molt rígids, de moviments atrotinats, que obliguen el manipulador a situar-se baix de l’escenari i posar molt de la seua part per a transmetre les emocions dels personatges. Per davall de l’escena hi ha un altre espectacle invisible al gran públic.

Les figures actuals són obra d’Alejandro Soler i Paqui Dénia, en bona part responsables de rescatar, depurar i fixar l’actual guió fins a assolir un espectacle molt arrelat a la tradició autòctona i a referents que amb els anys s’havien perdut. El toc final arriba per la banda sonora, una sèrie de nadales en valencià que gràcies al Tirisiti han reviscolat per a situar-se en el centre de l’imaginari local. “Nosaltres som la ferramenta que el fa possible”, conclou Rozalén, “però el betlem no és nostre, és del poble d’Alcoi”. També de la resta dels valencians, que el van declarar Bé Immaterial d’Interés Cultural l’any 2002. I ací la paraula “immaterial” diu molt de la importància del retaule com a conglomerat de simbolisme.

Entre la tradició i l’actualitat

El món de Tirisiti sura sobre una densa capa de folklore urbà llegendari, una mar per on naveguen referents com Andrés Coloma, Clásico, famós torero alcoià dels anys 20 del segle passat, o el mateix globus de Milà, popularíssim “capità” valencià pioner de l’aerostàtica a finals del XIX. El Sereno, l’Agüelo, el Senyoret i altres personatges secundaris sorgits al llarg de més de 140 anys d’història formen un solatge molt particular. La base és pretèrita però molt viva en una localitat que té la virtut de saber conservar certes tradicions amb una pulcritud proverbial, com també passa amb la cavalcada de reis més antiga del món i les festes de Moros i Cristians, que, com no podia ser d’una altra manera, també tenen el seu espai en l’argument.

Però no hem d’entendre el fenomen només en clau de passat. Part de la gràcia residix en què l’estructura s’adapta cada any. En el guió tenen cabuda tota classe de qüestions d’actualitat, des de les estrictament locals –moltes vegades lligades a la política– a altres més generalistes, com quan el protagonista s’arranca per Despacito o qualsevol dels hits de Rosalia, que podrien entrar-hi perfectament enguany. La gràcia és que cada temporada l’esquema torna al principi per a poder omplir-se de noves gracietes, sobretot adreçades al públic adult, que gaudix tant o més que els menuts. Ja ho remarca novament la introducció: amb la seua irreverència Tirisiti busca “guanyar el favor tan immens del somrís d’un xiquet i també la fresca carícia del record fecund dels més grans”.

(les representacions del Tiristi es van haver de suspendre passat dimecres per les restriccions sanitàries)