Marcos Morau: el cel, ací i ara

VALÈNCIA. Mai cap creador escènic valencià havia tingut tanta projecció a fora. Amb només 30 anys va rebre el Premio Nacional de Danza, i des d’aleshores la seua carrera internacional no ha fet més que créixer, ja siga a través de la companyia pròpia, La Veronal, o mitjançant fèrtils col·laboracions amb algunes de les millors formacions de moviment del món. Ara, Marcos Morau (Ontinyent, 1982) viu com un pas de continuïtat l’arribada de la peça Sonoma a l’escenari del Palau dels Papes del Festival d’Avinyó, que, en tot cas, suposa la seua coronació simbòlica entre els artistes més significatius del teatre contemporani europeu.

Fa quasi cinc segles que la Venus d’Urbino de Ticià desperta admiracions a Florència, i ho continuarà fent. Les pel·lícules de Buñuel, Pasolini o Cassavetes segurament es projectaran mentres existisca el cinema. El que ningú podrà fer d’ací a cent anys és assistir a un espectacle de La Veronal dirigit per Marcos Morau, almenys amb la pulsió magnètica que hui en dia transmet la seua companyia, després de quinze anys d’inspirada faena col·lectiva. És això el que fa úniques les arts escèniques i la música. Vore en directe una de les grans companyies del nostre temps no té preu. I això no ho compensen ni els vídeos ni l’streaming. No debades, la pandèmia i les distàncies imposades han elevat encara més els rituals de la presència, fins a arribar als dominis de la mística.

Sonoma, que va passar per Les Arts de València en març, és precisament un espectacle forjat durant el confinament més dur de 2020, amb la companyia reclosa dins d’una bambolla de creació. En conseqüència, tornar a connectar el cos, la ment i l’espai després de la parada va suposar un repte per a una companyia que atresora un llenguatge molt físic que ells anomenen Kova. Es caracteritza per una dansa plena de cossos que convulsionen i es retorcen amb estranyament en la frontera d’allò humà i allò impossible. Morau apuntava durant aquell any que Sonoma és “una mirada al present”, una realitat que imaginava plena de crits. “Em costa trobar un sentit a certes coses que han passat”, confessava. El resultat és possiblement un dels espectacles més foscos de la companyia juntament amb Vorònia, la peça inaugural del Festival Grec 2015. A diferència d’esta darrera, però, en Sonoma batega un cert ideal d’esperança, una mirada al passat per a tractar d’explicar el present.

“És una cosa molt valenciana en un sentit popular, tradicional, de folklore. La música, les danses, les jotes. Tot això per a mi és molt pròxim i sempre m’ha agradat molt. Per a la Companyia Nacional de Gal·les vaig crear en el 2017 un espectacle, ‘Tundra’, inspirant-me d’alguna manera en la tradició i el costumisme, una cosa tel·lúrica i ancestral, i vaig descobrir que tot això, al remat, sembla molt modern”. Això ho explicava Morau a finals d’abril del 2021, pocs dies després d’anunciar-se que, si un rebrot no ho impedia, entre el 21 i el 25 de juliol Sonoma arribaria al mític escenari perpinyanés del Palau dels Papes, un espai reservat només als més grans.

La catedral i el món

“A Avinyó li diuen la Catedral del Teatre perquè als francesos, pel seu caràcter, els agrada batejar el que funciona i el que no. Per a nosaltres no és una sorpresa arribar-hi. Hem viatjat pels Estats Units d’Amèrica, Canadà, Xina, Japó, i ara crearé per a la millor companyia del món, la Nederlands Dans Theater. Vaig ser el Premio Nacional de Danza més jove de la història, i això sí que va arribar prompte. Crec que Avinyó és ara un pas natural, i no vull que semble arrogant”. En absolut sona així en directe. De fet, Marcos Morau en persona és el contrari de l’arrogància. Té un caràcter amable i atent amb amics, seguidors i premsa.

Un professional incansable que sempre viatja amb la companyia –en un any normal agafa més de 50 avions– i parla del seu treball sempre en plural. No oblida el paper primordial que hi juguen tots i cadascun dels intèrprets, en especial Lorena Nogal, suport indispensable quan, convé recordar-ho, Morau no és ballarí ni la gran empremta de la seua formació ha sigut coreogràfica. “No oblide que La Veronal va començar en l’Antic Teatre i altres sales molt off de Barcelona i que al principi érem una companyia molt xicoteta i treballàvem a taquilla. A poc a poc hem pogut ascendir, però sempre ha estat a força de faena i més faena”.

D’Ontinyent al cel 

De família humil i formació en col·legi de retors, Morau té molt present els seus orígens. Fins i tot convida a buscar un instant Moros i Cristians que s’intuïx en la coreografia de Sonoma. Algun dia s’haurà de parlar dels seus amics d’Ontinyent, de com ell, per una banda, i de l’altra el company en certs projectes Pablo Gisbert –que és la mitat de la companyia El Conde de Torrefiel– han arribat a fascinar alguns dels teatres més importants d’Europa. En Sonoma es pot trobar bona part de la seua essència creativa triomfadora, un univers que en el cas de La Veronal presenta una forta càrrega onírica que se situa en la frontera de la dansa i el teatre, emparentats amb referents del gènere com els belgues Peeping Tom.

A Avinyó el públic trobarà un homenatge tamisat a l’univers surrealista de Buñuel. Nou ballarines que s’emboliquen en un ritual d’aparença ancestral, amb una forta càrrega simbòlica i espiritual. S’hi percep una investigació al voltant d’una certa idea de divinitat laica, una recerca que també practiquen figures cabdals del teatre com Angélica Liddell i Romeo Castellucci. “Quan tornes a les arrels i després mires al present t’adones que hem perdut la relació amb la divinitat que totes les cultures han tingut. Va més enllà del catolicisme i té a vore amb la nostra cultura mediterrània”, remata Morau. “Buñuel utilitzava la religió per a criticar la religió, i tenia una frase amb què nosaltres definim ‘Sonoma’: ‘Si hi ha un cel és ací i ara’”.