Per fi els parcs

VALÈNCIA. No hi haurà vida en Mart fins que allà no sone una cançó. És el que em digué Bárbara, mig de broma, fa uns dies, quan ens assabentàrem que un vehicle explorador, el Perseverance, estava a punt d’aterrar sobre el quart planeta. En aquells dies, havia anotat en el meu quadern: “Els parcs són ara més parcs, perquè estan plens de gent i desig”. M’interessen més les vides que passegen amb tranquil·litat i anònimament pel meu costat que les que puga hi haure en qualsevol racó del Sistema Solar. Potser falta poc perquè un d’estos robots que envia la NASA a l’espai ens avise que ha trobat el rastre d’algun ser viu o que va viure; el fòssil d’una molècula comprimida al cor d’una pedra. Però mentres arriba eixe moment ací la vida és la de sempre i la nostra, tot alhora.

Fa quasi un any escriguí un article on contava que, a causa del confinament en temps de pandèmia, els pardals havien colonitzat els carrers. U treia el cap al balcó i a penes veia cotxes, en compte d’això, aletejos i el so lleu de les plomes i dels seus cants, antics i nous a la vegada. Ara són les persones els qui hem pres els territoris urbans preferits per les aus: els parcs. Els nous bars són els parcs, els nous menjadors per a convidats són els parcs, les noves escapades de cap de setmana són els parcs, la paella del diumenge són els parcs. Ens assemblem a eixos hòmens i dones que abans véiem en ciutats com París o Berlín, quan érem turistes i desitjàvem ser algun dia com ells mentres prenien el sol en la gespa immaculada –perquè els parcs de fora sempre eren així: millors que els nostres–.

Hui de vesprada he anat amb el meu fill al Parc Central. Cada vegada que hi vaig, m’agrada més. És com si a poc a poc em sentira més allunyat del ciment, en un entorn alié als cotxes o la pol·lució. Ha sigut cap a les sis, és dissabte, la pantalla del mòbil marca 19 °C, fa bon sol. Això, a València, a mitjan febrer, fa olor d’èxit. En els dos prats principals ens ha sigut impossible trobar un lloc per a jugar a la pilota. Als jardins dels horts hi havia tants grups fent pícnic –o mig botellot– que feia l’efecte que estiguérem celebrant la nit de Sant Joan a la platja. Pels carrers interiors, pedalaven xiquets i xiquetes amb bicicleta, hi havia gossos que ho oloraven tot, parelles amb carrets i xiquets de bolquers, dones a les quals els agrada tindre rams de flors en pitxers senzills. Als bancs hi havia enamorats amb pinta d’haver-se besat. Quan el Perseverance recórrega Mart, tornaran a fer-ho.

He llegit que el Perseverance explorarà el cràter Jezero –se suposa que guarda una similitud orogràfica amb el poble de Jezero, a Bòsnia– per a analitzar la composició química de les roques o descobrir amb la seua visió làser qualsevol biosenyal. Si això ocorre, la vida als parcs continuarà sent l’única que podrem viure. En això les persones hem demostrat, una vegada més, l’instint de supervivència. Perquè tant de temps ficats a casa ens tornaria bojos. I el parc –els parcs– s’han convertit, per fi, en el Paradís terrenal. D’una cosa semblant va escriure Ray Bradbury fa setanta anys en el seu conte “La tercera expedició”, en què narra com tres astronautes aterren a Mart i descobrixen que el lloc és igual que Green Bluff, un poble d’Illinois –no sols el paisatge, sinó també les cases–. Els expedicionaris troben una vivenda on una senyora d’uns 40 anys prepara el desdejuni i llimonada fresca:

—Som forasters. Volem saber com va arribar el poble ací i com vosté va arribar ací.

—Són vostés del cens?

—No.

—Tota la gent sap —va dir la dona— que este poble va ser construït en 1868. Es tracta d’un joc?

—No, no és un joc —va exclamar el capità—. Venim de la Terra.

—Vol dir de davall de la terra?

—No. Venim del tercer planeta, la Terra, en una nau. I hem descendit ací, en el quart planeta, Mart.

En “Live on Mars?”, el tema de David Bowie, la protagonista és una xiqueta a qui se li diu que hi ha una vida molt més bona, lluny, en una altra part, i això fa que es pose trista al no poder conéixer-la. Estic quasi segur que a eixa xiqueta, igual que a mi, li té igual qualsevol altra vida que no es puga continuar vivint en un parc.