MÓN

L’Alta Silèsia: Terra negra de lluitadors

La mancomunitat metropolitana de l’Alta Silèsia és la regió més urbanitzada i industrialitzada de Polònia. Parlem de la major exportadora de carbó de tota Europa. Un territori de mines paredades on s’amaguen les empremtes d’una identitat transfronterera, els silesians són també la minoria més gran dins d’un Estat polonés quasi monoètnic. Ńikisz, com és conegut el distingit barri miner de la ciutat de Katowice, sobreïx entre la fosca imatge fumejant de la regió

27/02/2022 - 

VALÈNCIA. Uns gratacels esquelètics coronen el paisatge. Molts d’ells resten silenciosos, en perpètua vaga general. Dels característics pous miners emanen uns vapors que ambienten la zona. Una carbonissa aspra que entra pels pulmons i s’aferra als bronquis els dies més gèlids. Però els silesians no tenen l’alé llarg. Les noves tecnologies han portat noves tradicions: abans d’eixir al carrer miren el mòbil i comproven la qualitat de l’aire. És una constant diària al llarg i ample de Polònia. L’esgarrifós índex de contaminació n’és la causa.

Quan les temperatures estan per davall de zero, són molts els qui encara utilitzen carbó per a calfar les seues cases”, diu Małgorzata, resident de Gliwice. Malauradament, la transició cap a fonts d’energia menys nocives per al medi ambient va molt a espai. La situació atmosfèrica es complica més encara quan, a banda del carbó, el reciclatge s’efectua a la llar de foc incinerant directament la brossa domèstica. El fum es camufla en un paisatge que encara gira al voltant de les mines i les indústries de l’acer.

Producció de carbó sobre la ciutat (Foto: RADIO KATOWICE)

Silesians, polonesos i alemanys

A l’edat mitjana, i durant el regnat dels llegendaris Piast, els eslaus s’establiren al voltant d’unes pantanoses terres baixes. En poc de temps una onada de colons germànics van fer el mateix. Les dos comunitats van tindre una convivència més o menys estable. Però el territori canviava de mans freqüentment. Quan Polònia desapareixia del mapa, els prussians, i després els alemanys, n’eren els governants. La minoria germànica passava a ser la classe benestant, propietària de les mines, mentres que els eslaus –polonesos i silesians– servien com a força de treball. I així és com el procés d’industrialització establit per l’administració alemanya forjà el rostre cultural de l’Alta Silèsia.

La cronologia dels pobles eslaus està feta a martellades. Colpejant amb més precisió, val la pena aferrar-se a les paraules d’Edward Alsworth Ross: “Des que s’alçà el teló de la història, els eslaus han sigut una enclusa més que un martell”. Els constants intents de germanització mai no acabaven de reeixir, però gradualment tenyien la llengua polonesa de la regió. I així va ser fins a les revoltes antialemanyes esdevingudes entre els anys 1919 i 1921, quan Silèsia tornà a mans de Polònia.

Uopole, capital històrica de l'Alta Silèsia (Foto: SUPERGLOB)

L’Alta Silèsia cal puntualitzar, perquè Silèsia és un ens divers. Hi ha moltes Silèsies. Totes elles albirades pel riu Uodra: una part menuda pertany a la República Txeca, mentres que la resta es repartix entre tres regions actualment poloneses. D’eixes tres, la Baixa Silèsia queda molt lluny culturalment de l’Alta. La Segona Guerra Mundial redibuixà el tauler de la zona. A la regió de Wrocław s’expulsaren els alemanys silesians enviant-los cap a l’Alemanya Oriental. A canvi, arribà una emigració massiva provinent del kresy, les terres frontereres, conformada per milers de polonesos que habitaven en terres germàniques. Hui en dia, de fet, a la Baixa Silèsia es parla un polonés estàndard. Els habitants vinguts de l’est formaven una barreja massa heterogènia i les noves generacions no mantingueren els seus dialectes silesians. De fet, passà el mateix a l’altra banda, on l’alemany silesià fou substituït per l’alemany estàndard. Cal dir, en relació amb tot això, que encara hui en dia queden xicotets nuclis de població amb l’alemany com a llengua cooficial a Polònia, al voivodat proper d’Uopole.

L’Alta Silèsia, per la seua banda, és un exemple de llibre de regió històrica europea. Allà els polonesos provinents dels territoris orientals confiscats per la Unió Soviètica percebien els silesians com a alemanys. Açò va generar entre els locals una afinitat emocional més estreta cap al món germànic, davant l’arribada d’aquells nouvinguts que xarraven un polonés oriental, amb fonemes més pròxims als de la llengua russa. Ací les identitats convergixen, s’exclouen o s’assimilen. La idiosincràsia local encara es dividix en etnofaulismes, sovint considerats etnònims. Els hanys són els autòctons. Els krojcok, mig i mig, és a dir, amb avantpassats d’altres indrets però silesianoparlants i coneixedors de la història d’esta terra. Finalment els gorol són tots els forasters.

La vida a la mina

La dinàmica de l’Alta Silèsia va generar unes sinergies particulars. “Ací hi havia un matriarcat”, comenta Magda entre riures. L’anomenada estructura matriarcal silesiana nasqué del canvi del sector agrícola al secundari. Tots els hòmens anaven a la mina. Les dones eren les mestresses de casa. Els fills agafaven el pic i la maça. Les filles, paper i llapissera. El sentit de l’humor silesià, conegut en tota Polònia, explica molt bé quina era l’única forma d’evadir-se de la faena: “Una dona pilla el seu home entrant per la porta a altes hores de la matinada. L’home s’excusa dient: ‘Vinc de jugar als escacs’. La pudor de vodka el delata i ell respon: ‘I de què vols que faça olor? D’escacs?’”. L’alcohol barat era l’única distracció dels treballadors. Per a fer front a les dures jornades, uns sers mitològics apareixien i ajudaven els miners en perill. Szkarbek, per exemple, un vell dimoni de barba blanca i ulls lluents, encarrilava els carretons que havien descarrilat i refeia els sostres quan s’afonaven.

Les mines silesianes no patiren la destrucció hitleriana. De fet, l’escrupolosa ètica del treball dels miners va fer dels passadissos subterranis unes improvisades galeries d’art. Els nazis van amagar, entre altres coses, obres d’art d’un valor inestimable, de Rembrandt, Da Vinci, Rafael, Rubens, Dürer... Totes elles provinents dels saquejos de la Polònia ocupada. Els voltants del castell de Książ, a la Baixa Silèsia, són encara una meca per als caçadors de tresors. En les seues profunditats s’amaga una xarxa subterrània creada amb mà d’obra esclava, les instal·lacions militars que formaven part del projecte Der Riese i que a hores d’ara romanen obertes majoritàriament al públic.

Hòmens armats durant la 3a revolta silesiana de 1921

Després de l’ocupació nazi el nacionalisme polonés de la postguerra entrà en escena. La mineria i la metal·lúrgia van renàixer, però els temps havien canviat. Els dictàmens de les autoritats militars soviètiques i els oficials de seguretat comunistes polonesos, així com un tomb demogràfic de lenta digestió, van anar desfent les tradicions rocoses. S’endevinava un escac i mat irrespirable. Alhora, a les llars es va desfermar una onada de violència de gènere tan negra com l’atzabeja. A les mines la situació també era irrespirable i la transició econòmica alçava en armes els miners. Les protestes anticomunistes se saldaren amb assassinats i emergiren herois. La pacificació de la mina de Wujek quedà retratada per Kazimierz Kutz en la pel·lícula Śmierć jak kromka chleba (1994). La mort havia passat a ser el pa de cada dia i salvaguardar la dignitat era l’únic que quedava.

Els familok de Ńikisz

L’Alta Silèsia és un dels escenaris predilectes de la filmografia de l’esmentat Kutz, i els familok la seua imatge totèmica. El seu valor urbà els fa únics. En un ambient de ximeneres fumejants i edificis industrials, els familoks han esdevingut, en termes simbòlics, l’equivalent silesià de la barraca de l’Horta de València. Planificat donant l’esquena al pou miner, es tracta d’un conjunt d’apartaments familiars que fuig del brutalisme socialista i les torres de vidre i acer contemporànies. Maons enfosquits, marcs de finestres rogenques i carrers estrets ens transporten en un viatge en el temps. Ciutats mineres com Bytům o Zobrze oferixen visites guiades per les antigues zones industrials. A dos pams de la capital altosilesiana, Katowice, el districte de Ńikisz s’ha reafirmat com a zona paradigmàtica de familoks.

Vista aèria del districte de Nikisz (Foto: ROBERT DANIELUK)

Construït entre 1908 i 1912, el que hui a ull nu aparenta ser un barri museu abans era una comunitat completament autosuficient: forn de pa, escola, hospital, piscina comunal... Una de les característiques del disseny d’esta obra de Georg i Emil Zillmann és la uniformitat estilística. La joia només es veu alterada pels grafitis del Ruch Chorzów, l’equip de futbol dominant al districte. No és complicat trobar-se amb un grapat de skinheads menjant ogórki kiszone apalancats a la porta de l’església de Santa Anna, al costat d’un venedor de globus de fira, mentres un esbart de corbs pega a fugir quan senten les cordes i veus d’una congregació de pelegrins que va cap al santuari de la Mare de Déu de Częstochowa. Escenes embolcallades per les roses de l’oficina de correus, tan quotidianes com anòmales. Retratades del millor encuny per Grupa Janowska, un grup de miners aficionats als pinzells que acabaren pintant les visions més surrealistes, intrigants i simbòliques d’esta conca minera.

La regeneració de Ńikisz, forçada per la desgasificació, ha incentivat la creació de productes inspirats en Silèsia. Les reinvencions inclouen des de joies en què els diamants són substituïts pel carbó fins a un sabó amb partícules de carboni. Com no podia ser d’altra manera, la pastilla té forma de grumoll. La seua bromera fosca encaixa a la perfecció amb el suggerent lema promocional: La sutja rejovenix!

Ńikisz (Foto: DAVID CÓRBOBA BOU)

Menjars amb arrels

En la gastronomia, però, no s’accepten experiments. Ni tan sols amb carbó de sucre. El receptari fa forat i es manté intocable. Com tota cuina tradicional d’origen humil, els àpats són tan calòrics com suculents. El plat més reconegut són els ślůnske klůski o gůmiklyjzy, una pasta similar a la dels pierogis polonesos feta a base de creïlla, sense farciment i amb un clotet enmig. Tenen la dimensió i forma d’unes orellanes d’albercoc, i s’acompanyen amb salsa de bolets, costelles, empanada de vedella farcida i cols multicolors. Les postres tampoc es queden curtes. Qui ha tastat la moczka, una sopa calenta feta amb coca de gingebre, cervesa negra, fruites i fruits secs, no pot oblidar eixa explosió especiada. I si parlem de les espècies, no podem ometre les llavors de rosella, un element bàsic d’esta cuina.

Ara ja no, però de menut berenava sempre makowjec [un pastís farcit de llavors de rosella] i em deixava grogui perdut”, diu Lucjan entre riallades, un rastafari simpatitzant amb l’extrema dreta. En l’època pagana les llavors de rosella simbolitzaven l’abundància i la fertilitat. Durant el solstici d’hivern es menjaven amb el propòsit de connectar amb els avantpassats gràcies a les seues propietats al·lucinògenes. Una de les decepcions més comunes per a qui no els ha tastat mai és la de pegar un mos i adonar-se que això fosc no és xocolate. Encara hui plats com el makůwki són d’obligada cocció en qualsevol celebració de Nadal. Tant com ho és honorar a Santa Bàrbara en el seu festival tradicional, la Barbůrka. Malauradament, des que la mina de Wieczorek va tancar als carrers de Ńikisz hi ha més turistes curiosos que treballadors.

Davant d’un autoritarisme postindustrial

No debades, la gentrificació comença a assotar el districte de Ńikisz, famós fins fa poc per la delinqüència i la pobresa. La reconversió en locals d’oci i restauració és una fita en la zona, que mira al futur amb incertesa. En el centre de Katowice les multinacionals de bancs i empreses administratives naixen com a bolets, mentres els districtes perifèrics, antics assentaments de la classe treballadora, continuen degradant-se a causa de la desindustrialització, convertits en àrees de discriminació econòmica i cultural. Les energies renovables toquen a la porta d’aquelles fàbriques de ventres enormes, però les directrius comunitàries no són ben digerides; quan no s’autoenganyen proposant projectes d’energia amb carbó verd, neguen el canvi climàtic. Per a fer front a les ordes de Brussel·les, Varsòvia i Budapest reforcen una germanor que perdura pels segles dels segles.

Contaminació sobre Katowice (Foto: RADIO KATOWICE)

Polak, Węgier, dwa bratanki, i do szabli, i do szklanki. “Polonesos i hongaresos, dos germans, tant en l’espasa com en el got”, una aliança en la lluita i en la celebració entre estos pobles amics que veuen com l’autoritarisme va desfent els seus sistemes democràtics, a canvi, això sí, de polítiques a favor de l’Estat de benestar: nacionalitzacions d’empreses, certs programes de prestacions socials, etc. Mentrestant, amb l’avortament penalitzat, moviments socials com l’Strajk Kobiet (Vaga de Dones) estan en peu de guerra pels drets socials. La diversitat sexual també es castiga. Per això l’oposició d’esquerres, amb la bandera multicolor a la mà, ha adaptat la dita als nostres dies: Polak, Węgier, dwa kochanki. “Polonesos i hongaresos, dos amants”.

Entretant, el nacionalisme polonés convençut que la supervivència implica unir simbòlicament tots els grups socials davall d’un mateix mite, fomenta la paranoia. L’any 2015 l’exprimer ministre Kaczyński es va referir als activistes de Silèsia com a quintacolumnistes. “Ser silesià és una manera senzilla de tallar llaços amb la identitat polonesa i podria ser una manera de camuflar una identitat alemanya”, amollà. Un complot germànic per a trencar la unitat de la Polònia catòlica i ètnicament homogènia. No és difícil trobar-se amb eslògans en el futbol que diuen Śląsk jest Polski!, és a dir, “Silèsia és Polònia”, al més pur estil Kosovo je Srbija o Cataluña es España. Qui té fam, ensomia rotllos.

La llengua silesiana espera el seu torn

Malgrat que sovint és considerada una variant folklòrica polonesa, la identitat silesiana és un fet. Així ho reclamaren 847.000 persones en el cens nacional polonés de l’any 2011. Un cens que s’actualitza cada dècada. Enguany diverses organitzacions, com ara l’Assemblea Autonomista de Silèsia, juntament amb polítics progressistes volen plantar cara al govern central promovent la declaració de la nacionalitat silesiana i fent oficial el silesià, un idioma eslau, com el polonés i el txec, però diferent d’ells. En este sentit, fa poc l’eurodiputat Łukasz Kohut va deixar en evidència als qui consideren el silesià un dialecte: mentres intervenia, va canviar del polonés al silesià i l’intèrpret del Parlament Europeu no va ser capaç de traduir-lo, deixant la resta de diputats sense paraules i sense acabar d’entendre què estava passant.

Sense perdre l’esma, la situació ha millorat. “El silesià és una llengua. Moltes vegades tinc estudiants que no hi estan d’acord i defenen que és un dialecte del polonés, però se li hauria de donar suport i ensenyar a les escoles; és prou diferent”. Ho apunta Olgierd Uziembło, antropòleg i professor de xinés en la Universitat de Varsòvia. Olgierd s’oposa fermament a la visió d’una gran majoria dels seus compatriotes. No debades, el silesià patí una llarga època de prohibició, des dels nazis fins als comunistes. A peu de carrer, però, especialment en els nuclis rurals, el silesià continua ben viu i, emprat per més de mig milió de parlants natius, ha deixat de ser sinònim de pertànyer a una classe social baixa.

L’actual Estat polonés homogeni –tan contrari a la seua pròpia història– és conseqüència d’expulsions, repressions, imposicions i genocidis. No són pocs els parlants de caixubi, en el voivodat de Pomerània, que foren catalogats amb l’estigma de “xiquets retardats” durant els anys 60 i 70, com a conseqüència directa de no saber expressar-se correctament en l’estàndard de la llengua polonesa. El caixubi, un altre idioma eslau, però este a tocar de la mar Bàltica, va ser reconegut com a llengua oficial el 2005. El silesià, però, encara espera el seu torn, amb una situació lingüística pareguda a la de l’asturià. No debades, les mines emmirallen els dos territoris fins al punt que l’himne Asturies, Patria querida prové originalment d’una melodia tradicional silesiana xiulada pels miners polonesos desplaçats al principat asturià durant el segle XIX.

Ací ni podem viure ni ens acabem de morir”. Són les paraules d’Ansorge, un dels personatges d’Els teixidors, l’obra de teatre del Nobel de literatura alemany i silesià Gerhart Hauptmann ambientada en una revolta local de 1844. L’or negre s’esgota, però l’atmosfera continua feta un fumall. La seua història representa ni més ni menys que la mateixa europeïtat. El seu històric Parlament, que acollí l’autonomia silesiana entre les dècades de 1920 i 1940, roman tancat, però la seua actitud oberta pot fer deflagrar l’aire enrarit que a hores d’ara destil·la el pensament nacionalista-messiànic polonés. L’esperit de Silèsia goteja com la brea dins d’una roca massissa encara per trencar.

Noticias relacionadas

VALENCIANS

Patty Stratton, 'A brief moment in time'

Un breu moment en el temps” és una de les definicions-descripcions de l’art de la fotografia. Ara quasi que podria ser “una eternitat amb l’editor del mòbil”, ja que no s’estila tant enregistrar la realitat com fer palesa la pròpia fantasia personal. Però les fotos de ma mare, Patty Stratton (Berkeley, 1930 – La Vila Joiosa, 2019), cobrixen set dècades de moments breus, majoritàriament del segle XX. Era una fotògrafa constant i artesanal, amb la seua darkroom ben instal·lada a casa. A més, va ser capaç de criar una família, portar un negoci, llegir llibres constantment i mantindre una intensa correspondència amb els seus familiars i amistats d’ultramar

next
x