Althusser i les banalitats

VALÈNCIA. El fet d’anar del Dret Natural de don José Corts Grau i del tomisme de la Universitat de València a Nikos Pulandzàs, sense passar abans per Descartes, Spinoza, Kant o l’Encyclopédie, potser explique alguns errors de perspectiva. “Pas d’ennemi à gauche!”, semblava dir el nou valencianisme. El recent traspàs de Vicent Raga ha fet recordar aquelles iniciatives amb una aurèola de prestigi  i simpàtica modernitat. En eixe sentit, puc acceptar que llavors el marxisme trufat d’estructuralisme poguera ser una novetat cultural, à la page, però dubte que aquella moda puga ara ser reivindicada sense matisos.

No debades, la lectura actual d’Althusser (Birmandreis, Algèria, 1918 – París, 1990) fatiga i estranya el lector, pura madrassa obsedida per les peripècies del Partit, pronunciat en majúscula i en singular, i estranya no només per la inanitat filosòfica de l’autor, sinó pel fet evident de la diferència de tracte amb altres casos en què el coneixement de la biografia privada o política d’alguns intel·lectuals ha contaminat la lectura de la seua obra. Heidegger serà ja sempre el Heidegger del Discurs del Rectorat, el Heidegger de la seua mesquina relació amb Karl Jaspers i Hanna Arendt, “el més gran dels pensadors i el més menut dels hòmens”, com el definí Georges Steiner. Però actuem sempre de la mateixa manera?

L’Althusser psicòpata 

Són les 9 del matí d’un diumenge fred i boirós, el 16 de novembre de 1980, al número 45 de la rue d’Ulm, a cinc minuts caminant de la plaça del Panteó. En un dels apartaments del campus de l’École normal supérieure, mentres li fa un massatge al coll, Louis Althusser ofega la seua dona, Hélène Rytmann-Legotien, de 70 anys. Avisats el doctor i el director de l’École, la mobilització d’amics i deixebles permet que Althusser puga beneficiar-se de l’exempció de la responsabilitat criminal, el non-lieu previst en l’article 64 del Codi Penal francés, de manera que el primer filòsof criminal de la història viurà sense problemes judicials fins a la seua mort. Els detalls del fet els donarà el mateix Althusser en l’autobiografia L’avenir dure longtemps, publicada pòstumament en 1992.

Llegit hui, el llibre acredita que ens trobem davant d’un monstre, un psicòpata que, després de beneficiar-se del diagnòstic psiquiàtric per a eludir el juí, aprofita la biografia per a presentar-se com a víctima, que reprotxa als aparells ideològics de l’Estat que no haja pogut defendre’s del drama viscut. El seu drama. Al poc de temps de l’assassinat, la periodista Claude Sarraute posaria ja de manifest de quina forma el prestigi intel·lectual i les relacions d’Althusser transformen el culpable en la vedet, i silencien la víctima.

Althusser evoca tot el seu passat per a construir un relat psiquiàtric exculpatori: les meues raons, el drama sobre el qual he estat llançat, “mon affaire”, exalçant qualsevol classe de detall biogràfic, melancolies adolescents, la percepció de no ser ningú, per a explicar el pes de la mort i la soledat en la seua història, una “voluntat paranoica i suïcida”, el maltractament, la provocació de les infidelitats, els amors en paral·lel, la “reserve des femmes” al rebost per tal d’assegurar que en cas de desaparició, mort o abandó d’Hélène, Althusser “no estaria sol ni un instant en la vida”. Cinisme extravagant i monstruós d’Althusser que el du fins i tot a dir que des que la va conéixer va tindre un objectiu, cert, “salvar-la, ajudar-la a viure!”. Una missió suprema que va ser la seua “raison d’être” fins al darrer moment... Fins a matar-la.

La banalitat del mascle

“Va ser el moment en què vaig voler salvar a Hélène de la seua desesperació, del seu abandonament pel Partit i de la seua soledat”. Resulta estranya que una justificació de la violència de gènere tan barroera puga passar desapercebuda i que el llibre continue reeditant-se, amb el relat de les agressions ininterrompudes d’un depredador que acaba transformant en suïcidi la mort d’Hélène, un suïcidi altruista, edificat sobre la pròpia angoixa de la víctima. En el seu moment la periodista i feminista italiana Rossana Rossanda va acudir des de les pàgines d’El Viejo Topo en ajuda del filòsof, amb l’article “Louis Althusser, dos veces suicida”, que convertia la mort de la víctima en la tragèdia, el drama i el suïcidi d’Althusser com a persona i com a filòsof.

Però el politòleg quebequés Francis Dupuis-Déri ha explicat recentment de quina manera el cas Althusser és un relat en què l’assassinat s’explica a partir de la psicologia de l’assassí, que es considerava a si mateix disculpat. En el fons estaríem davant de la incapacitat d’assumir la separació conjugal, anunciada per la dona, i sobre la qual s’aplicarien les mateixes etiquetes dels crims passionals. Però en este cas amb èxit exculpatori. En este sentit, a més, no és el mateix que justifique la mort un agressor alcohòlic sense estudis, en el bar de qualsevol polígon, que pronunciar-la amb vistes a la cúpula del Panteó, adobada de cites de Lacan i amb la complicitat etiològica dels deixebles. No debades, anys després el mateix Bernard Henry Lévy va reconéixer “le complot des Normaliens” per tal d’estalviar a Althusser la presó.

En relació amb això, els recents casos d’abusos denunciats contra l’escriptor Gabriel Matzneff, o l’impacte del llibre sobre el comportament pedòfil del professor i polític Olivier Duhamel, acrediten determinades pràctiques de disculpa sexual només pel seu posicionament esquerrà. De tal manera que un cas de manual de violència de gènere continua sent presentat i reeditat com el cas del drama d’un filòsof marxista i brillant, tan brillant que la vedet continua sent la culpable.

Correcció política, coherència biogràfica i història cultural

El cas Althusser és només un exemple de les contradiccions de la correcció política. No podem llegir a Heidegger o Althusser sense tindre en compte els fets i els detalls de la seua vida privada, però, tot i el que hem apuntat, tampoc podem convertir eixos detalls en l’únic cànon a l’hora d’aproximar-nos-en, i convindria que ens acostumàrem a una equilibrada confrontació entre la coherència biogràfica i el contingut de l’obra. La correcció política no hauria d’ofegar les anàlisis històriques, alhora que la història de la cultura no hauria de convertir-se en una revisió detectivesca dels comportaments del passat a la recerca de taques sobre els llençols. La memora literària és ja un gènere de risc. I l’anecdotari de la història cultural recent un arsenal d’impugnacions.

La conseqüència instal·la la censura. En el llibre biogràfic i memoriós Una altra vida per viure, de Theodor Kallifatides, apareix una jove a la qual ha de presentar amb un circumloqui: “Era tot, llevat de jubilada”. I continua: “M’agradaria descriure-la, però per a ser sincer, em fa por. A la meua edat qualsevol menció a persones més jóvens es considera, com a mínim, una descortesia. Només diré que era bella. Res més. Ah, sí, que tenia piguetes en el rostre, el cabell d’un rogent ardent, i els ulls somrients”.

La renúncia és clara. En nom de la correcció política podem córrer el risc d’escriure de forma prospectiva. La recent polèmica sobre un homenatge a Jaime Gil de Biedma, a propòsit d’un fosc incident de sexe mercenari amb un menor filipí, també ens hauria de fer reflexionar sobre els criteris morals que apliquem al cànon literari, i si resulta legítim que les conductes privades impugnen la qualitat literària o tot un seguit d’aportacions que res tenen a vore amb eixe comportament moral. Ens corprén que Jaime Gil de Biedma reconega, descriga i explicite un encontre sexual desproveït de tota finezza. Però estem realment disposats a aplicar el mateix detector a tota la història de la literatura, farcida d’encontres sexuals mercenaris?

En este sentit, bona part de la història de la cultura literària i pictòrica passada no suportaria, per exemple, les reflexions del segle XXI sobre la prostitució. Jesús Pardo, en Autorretrato sin retoques, en dona bona mostra de la notòria afició del futur Premi Nobel Camilo José Cela i, posats a filar prim, que hi haja una Universitat Internacional amb el nom de don Marcelino Menéndez Pelayo, Marcelinuco, assidu consumidor de prostitució, misogin notori i creient en la Imbecillitas sexus de les dones, també dona que pensar. Els exemples, de tots els colors, omplirien una enciclopèdia sencera.

Fa poc un actor de Hollywood s’ha vist considerablement perjudicat per unes acusacions de canibalisme barrejat amb desig sexual, a causa de certs missatges privats d’Instagram fets públics. Així, les cartes d’Emilia Pardo-Bazán a Benito Pérez Galdós, les de Miquiño mío, la convertirien en culpable de canibalisme: “Te como un pedazo de mejilla y una guía del bigote”. O fins i tot de masoquisme masclista: “Anda, miquiño, retuérceme el pescuezo, y me quedaré tan descansada”. El debat entorn d’un puritanisme accessori dels detalls que no repara en allò essencial i les defenses ideològiques presentistes és, en definitiva, d’unes dimensions colossals.