poesia

Víctor Iranzo; un botiguer entre Bécquer, Llorente i Llombart

Fa uns anys vaig escriure en un paper que enyore, que ja no existix i que es deia Quadern, que la Renaixença recuperava un apòstol. Fou amb motiu de la publicació dels sainets complets de Manuel Millàs. Ho vaig dir perquè no només respirava novament una obra, sinó tot un personatge. Sis anys després vinc a dir el mateix de Víctor Iranzo i Simón (1850-1890), un altre seguidor d’aquella fe que retorna editorialment però també, en certa manera, a la història de les lletres. Perquè ningú o quasi ningú recordava ja un dels millors poetes que donà una Renaixença de poetes, com fou la valenciana

16/01/2022 - 

VALÈNCIA. El seu nom i alguns pocs versos seus aparegueren, fugaços, en l’impagable recull d’Eduard Verger del 1984 –ara reeditat per la Institució Alfons el Magnànim–, any en què la seua obra completa era del tot introbable ja, o quasi, publicada feia vora cent anys i prologada per Teodor Llorente, mestre, model i amic seu. A hores d’ara aquella edició és encara més antiga, deu valdre molts més diners i continuarà sent, segurament, matèria d’exclusiu i obscur desig de bibliòfils. Així les coses, l’Antologia del poeta que apareix enguany en la Biblioteca d’Autors Valencians del mateix Magnànim és una bona oportunitat per a retrobar un autor que almenys caldria tindre en compte, perquè Iranzo no és –del tot– qualsevol poeta renaixencista.

La seua història comença a Aragó i acaba a València. Amb 12 anys es traslladà a la ciutat, on entrà d’aprenent en un establiment de teles del barri del Mercat. Molt de temps després seria de la seua propietat i fou allà on, en certa manera, s’accelerà tot, perquè en la rebotiga es reunien a fer tertúlia alguns dels membres de la fauna lletraferida del moment: d’una fauna petitburgesa, ordenada, mesurada i reformista, que li va servir de guia i d’exemple. Iranzo, llavors, ja escrivia versos. Flores sin aroma (1871) és el seu primer recull: un indici, només, i una còpia adolescent, precària i mimètica, d’aquella poesia castellana que llegia. Mentrestant s’atrevia amb la prosa: hi ha un manuscrit seu sobre la ciutat de València, de descripcions optimistes, juvenils, molt finisecular. Mantingué, també, alguna pica-baralla en premsa, amb motiu d’unes rimes crítiques amb la banca, satíriques i patrioteres, i fins i tot tingué temps per al teatre, amb un precari sainet, una “quisi-cosa en valenciano” com resava la portada, publicat l’any 72. No reincidí.

Tota aquella producció, però, tenia el mateix regust: el d’un romanticisme incipient, exaltat artificialment a estones, com manaven certs cànons, però nostàlgic, cristià i popularista en el fons. Iranzo, al capdavall, era un xicotet botiguer que volia però no podia escriure com Bécquer. Catòlic, progressista, convençut de la redempció a través del mercat i de la tècnica, quan feu per fi el bot d’una llengua a una altra en la seua posterior poesia valenciana, més madura i més sòlida, patí una tensió semblant. Era un bot ben natural, per cert. La ciutat de finals del XIX, a penes vessada encara sobre les hortes, amb els enderrocs de les seues muralles medievals encara bategants, parlava valencià. El poble ho feia, almenys. I el poble era majoritari. “Les llauradores de l’horta, les pescadores de la platja, que anaven a comprar ‘bayeta’ roja o groga per a les faldilles foren ses primeres mestres en la llengua d’Ausias March”, deia Llorente en aquell pròleg amb una pinzellada manifesta de classe –la seua, llavors, ja començava a renunciar, ja començava a distingir-se.

Parlar, en tot cas, no és escriure. Assimilat ja, Iranzo encara no havia trobat la llengua literària –el magma dubtós però cert que era llavors la llengua literària–. Amb el temps ho faria. Si adés parlava de la tertúlia en la rebotiga, fou en una altra reunió a la qual es feu assidu on el valencianisme entrà en l’equació. I això fou determinant. A finals de 2020 el barri del Carme és una xarxa perplexa i perfecta de palaus restaurants, de palaus restaurats, de solars, de veïns en perill d’extinció i de turistes sobtadament extingits, però fa cent-cinquanta anys era encara un animadíssim nucli irradiador de normalitat urbana, de vida –negocis, misèries, amors– al carrer. Uns quants d’aquells habitants s’aplegaven a l’obrador de tallista guixaire de Josep Bodria, i un d’aquells quants era Constantí Llombart. “Allà, en sa antiga casa i obrador, en el carrer del Pou i a les espatles de l’històric palau de Mossén Sorell, quantes voltes en aquells temps ens ajuntàrem, plens d’entusiasme i de vivor, la mitja dotzena justa de jóvens”, deia Cebrian Mezquita d’aquells “primitius únics afiliats i rònecs mantenidors del desitjat renaixement de ‘la Morta Viva’, és a dir, de la València gloriosa i potent i respectada d’altres dies”.

Llavors canviaren les coses. La cultura ha sigut sempre un afer de capelletes, de relacions socials. Iranzo continuava sent un botiguer progressista i catòlic, però ara sumava a poc a poc no només la inevitable experiència dels anys, sinó també i sobretot un nou teixit cultural de contactes i de referències on emmirallar-se. I la llengua en què tot plegat es vehiculava, que intentava recobrar-se, trobar un model, fer-se respectable... i que abraçà amb tot l’entusiasme. Començà, doncs, a publicar periòdicament en molts dels papers de l’època, des dels més d’anar per casa fins als més pretensiosos. Es feu moderadament conegut en els cercles lletraferits valencians i també en alguna redacció de Barcelona. El 1878, data clau i simbòlica, participà en la fundació de Lo Rat Penat. En fou peça clau, de fet: de vocal a vicepresident en dos períodes, de 1879 a 1884 i de 1888 –any en què compartix lloc a la junta amb un jove Blasco Ibáñez que encara no havia decidit escriure en castellà–. Mentrestant, s’afegí al grupet excursionista de la institució i a les seues ambaixades tan protocol·làries a llocs emblemàtics de l’antic regne valencià, discreta però transparent declaració d’intencions: calia almenys recordar una història suprimida i teixir, ni que fora caminant, un país amagat.

Aquella fou la dècada de plenitud d’Iranzo. Una plenitud a mig gas, però. Malaltís, sempre pendent del seu negoci, la literatura era un inevitable passatemps. Només figures com el totpoderós Llorente podien permetre’s el luxe de concentrar-se en assumptes de lletres, ja fora en els versos en vernacle o en la prosa castellana que escrivia i traduïa. Llombart, més jove, més voluble, més d’esquerres, era una excepció: una excepció infatigable i en quasi tot, però a qui li mancava formació i li mancaven moltes coses. Això, siga com siga, és matèria d’un altre debat que no cap ací. Iranzo, en segona línia, entre tots dos i els seus estires-i-arronses, anava fent i anava fent prou i prou bé.

Després de tot, sabia escriure poesia i no només se circumscrivia a allò en voga, el pack mainstream de la Renaixença, al capdavall la digestió tardana a casa nostra del romanticisme conservador europeu, aquella adaptació que canviava muntanyes per hortes i valquíries per almogàvers mentres reiterava una dona immaculada però inert i una fe no menys pura. A tot allò se li acabaria anomenant jocfloralisme o llorentinisme, i Iranzo intentava anar una mica més enllà. No fou l’únic, però sí que en fou dels pocs que apostaren tímidament per una altra manera de fer poesia: una mica Jacint Labaila, una mica Josep Bodria, fins i tot una mica el mateix Llorente. Tot allò eren, però, excepcions. No n’hi havia molt més i no podia ser una “escola” alternativa: no tenia força política ni força literària.

En altres paraules, no tot fou llorentinisme en la Renaixença valenciana, però el llorentinisme manà sense substitut possible. Iranzo, botiguer d’origen humil i tímid reformisme, només podia reiterar-lo i afegir algun matís personal. És el que feu perquè era inevitable. La majoria dels seus poemes s’inscriuen amb diverses formes i temàtiques en el model més estàndard del Pàtria, Fe, Amor. Amb tot, hi ha entre estes peces alguna que ben val una pausa. És el cas de “Valencianisme”: “Què és fer valencianisme? –em pregunten / així amb rialla de despreci o burla / alguns que, menyspreant sa parla dolça, / volen que tots parlem una altra llengua”. Perquè hi havia la burla, clar: l’hostilitat gens dissimulada d’una classe alta ja dimitida, amb la qual Llorente –qui en formava part– feu de lligam, de parapet, d’amortidor. Només una ullada als versos de l’època com estos ja ens dona una idea de l’odi intern amb què s’enfrontà la Renaixença a València –molt més, per exemple, que a Catalunya–, alhora que demana, potser, una revisió històrica.  

Malgrat tot, deia, Iranzo té també una nombrosa minoria de peces més despullades i íntimes, imitacions de Bécquer breus i lleugeres que són –com en el fons el mateix Bécquer en la literatura castellana del moment, compte!– una altra sonora excepció, que estèticament ha envellit millor, per cert. En esta línia individualista i dolorosa va escriure “Plany”, el que és, molt probablement, un dels millors poemes romàntics de la nostra literatura: “I encara véns i saps que soc un cadàver, / que vaig perdut pel món i sols escolte / el so de les cadenes que me lliguen / i lo panteix que a mon esprit ofega”. Iranzo  no ho sabia, però s’estava morint, de fet.

El 24 d’octubre de de 1899 faltava un altre dels grans poetes valencians, Vicent Wenceslau Querol, en La Caseta Blanca, aquell mas de Bétera. Escrigué Llorente que un dels primers a visitar el cos estés en aquella casa fou un “jove encara, alt, eixut de carns, trencat de color, lluent d’esguard. [...] Sens dir mot, s’agenollà també l’hoste, i resà, resà de llarg, tremolant-li els llavis, unflats els ulls. Després s’alçà; arrancà una agulleta d’or, que duia en la corbata amb la insígnia de Lo Rat Penat, i la clavà al difunt sobre el pit”. El jove era Iranzo. I també descansaria al mig d’una sala pocs mesos després. Morí el 24 de gener de 1890, de tuberculosi. Amb només 39 anys i una obra de pes, tot i que en ascens encara. “No aplegà a completa saó”, la seua poesia, afegia el patriarca en la referida introducció. Tenia raó, segurament, però, ben mirat, qui no es mor abans d’hora i no pot escriure tot allò que voldria?

Noticias relacionadas

LITERATURA

De l’originalitat i el plagi

Por  - 

En El fantasma de Canterville Oscar Wilde ja anunciava el gos dels Baskerville, o almenys la suma de les seues parts, a falta d’ajuntar-les en un tot. Un gos negre, fosforescència i el caràcter espectral: tres inquietants elements que després Arthur Conan Doyle podria haver unit en el seu gos. O no

ENTREVISTA

Guillermo Tomás Faci: “La llengua aragonesa naix en el segle XIII, de la mà del Regne d’Aragó” 

Por  - 

Per als valencians, l’aragonés hauria de ser alguna cosa més que una simple llengua romànica veïna i germana en procés de desaparició, pel paper que ha tingut en la nostra història i en la nostra pròpia llengua. Després de la conquesta de Jaume I, en el segle XIII, milers de colons aragonesos van vindre a poblar el nou Regne de València i s’hi van instal·lar, portant amb ells la seua llengua. D’això i de molt més ha parlat recentment l’historiador i arxiver saragossà Guillermo Tomás Faci, en el llibre El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2020)

next
x