X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

BESTIARI VALENCIÀ

‘El colombaire’ /amantis del pardalis/

8/01/2019 - 

VALÈNCIA. Si veus passejar un grup d’hòmens pel mig del poble, mirant al cel, en cara d’estar aponats en el bany concentrats, amb prismàtics i pronunciant alguna frase inintel·ligible... No, no són zombis amagant-se del sol, no són cercadors d’eclipsis, no són espies soviètics: són els colombaires. Uns valencians que són com els toreros de l’aire, aquells que garantixen que la raça de colom paput o esportiu no desaparega.

Són uns romàntics perquè solen estar als núvols i enamorats dels seus colomins, els quals cuiden com a fills. Fins i tot els maquillen (pinten), els donen Viagra vitamines i besets plens d’amor quan guanyen algun torneig. Però el seu amor té un vessant fosc, estan obsessionats amb la coloma, a la qual els coloms han de perseguir i aconseguir dur al colomer. Perquè eixe és l’objectiu de la columbicultura: vore quin de tots els coloms “calents” és capaç de conquistar la coloma indefensa. Millor no feu el paral·lelisme amb humans, que ens vénen al cap els Santfermins i no és qüestió de fer mala sang.

Ala roja, punta verda! I tots a apuntar en la llibreteta com si estigueren a escola escoltant un dictat del mestre mentre passegen pel terme municipal. Per a alguns colombaires és l’únic esport que fan en tota la setmana, i és un esport ple d’avantatges:

 

-Com que és un “esport” a l’aire lliure poden fumar caliquenyos, ja que ningú es queixa del fum, no com al Mestalla on han prohibit fumar.

-No cal dur xandall, poden anar amb jaqueta i corbata o amb espardenyes i mono de faena, la vestimenta és lliure.

-No sues com en els altres esports, i aquells que per falta de temps van suats de casa, passen desapercebuts.

-Aguditza el sentit de la vista i els teus reflexos gràcies a l’esforç realitzat a l’hora de localitzar els teus coloms entre el pilot de coloms.

-Fas amics entre el veïnat, ja que cada volta que un colom es queda de “vacances” en algun terrat toca demanar permís per a pujar a recuperar-lo.

-Es fan moltes competicions, i si tens un bon colom pots, fins i tot, guanyar diners.

 

Però també té uns quants desavantatges que cal conéixer abans de muntar un colomer.

-Diu el refrany que el colom “menja plata i caga plom” i és cert que al remat és un esport car, i això sense contar el dòping.

-No abandonem el tema escatològic, perquè és fàcil que alguna volta et caiga una caguerà del cel. Inclús si eres com Neo en Matrix i les esquives totes, el que està clar és que et tocarà netejar molta merda del colomer i, això, molt agradable no és.

-La companyia no la tries, així que igual et toca passejar cada setmana amb el teu arxienemic.

-La torticoli és una lesió habitual entre els colombaires.

-De tant en tant el colom decidix que “ja està bé” i pega a fugir, i et toca seguir-lo i buscar-lo… moltes vegades sense sort.

-Si l’afició no és compartida, solen provocar discussions de parella del tipus “li fas més cas als coloms que als fills” o “et gastes més en la coloma que en la teua dona”.

Però el pitjor de tot no són ni les frases de “cunyat” que has d’escoltar en cada competició, ni les hores caminant faça fred o calor, ni el perill per la salut que provoca el contacte amb els excrements de colom. No senyors, el més greu que patix el colombaire és la incomprensió. Sí: ells, que són aquells que mantenen viva una tradició medieval; ells, que gasten diners i temps en conservar este llegat; ells, que lluiten contra la pèrdua d’este patrimoni… són constantment difamats i oblidats. Són uns incompresos que reben crítiques dels veïns que estan farts que els coloms caguen a les seues terrasses; dels ecologistes que ho critiquen tot (siga bo o no); i inclús la incomprensió dels seus coloms, que no entenen que han d’anar sempre darrere de la coloma… tampoc és tan difícil!!!

Alguns els comparen amb els aficionats al tir i arrossegament, però per l’amor de Déu nostre senyor, comparar un colom amb una mula no té cap trellat. Els coloms són com l’esperit sant, són el símbol de la pau, així que si algú diu que són les rates del cel, tota la fúria del colombaire caurà sobre ell, com cauen els falcons sobre els indefensos coloms.

Per cert, els refranys eixos que comenten la fama dels nostres /amantis del pardalis/ i que diuen “colombaire i pescador, mentider i enredador” o eixe altre que diu “reunió de colombaires, cabàs de mentides”, són xafarderies infundades. Potser alguns siguen un poc exagerats i els agrade menjar-se’n una i comptar-se’n vint com en el parxís. Però no té relació directa amb el seu amor pels coloms, els passa el mateix als llauradors amb les collites, als jugadors de rugbi retirats, als presidents de falla i en general a qualsevol valencià. Perquè colombaires o no, ací presumir és tan tradicional com la columbicultura.

Noticias relacionadas

next
x