Confesse que aquests dies visc una sensació d’estranyesa. D’aquells que et deixen amb una incomoditat difícil d’explicar. No em considere catòlic. Fa molts anys que no ho soc. Tanmateix, com tants milions de persones de la meua generació, vinc d’una família i d’un entorn marcats pel catolicisme. Em van batejar sense preguntar-me si ho volia. Encara que haguera tingut més temps, tampoc m’ho hagueren demanat. Tampoc no recorde haver signat cap consentiment per a fer la Primera Comunió. Era el que tocava. Era l’Espanya de la dictadura i dels seus últims ecos. L’Església i l’Estat formaven part d’un mateix paisatge moral. Per sort, ja adolescent, vaig trobar prou consciència crítica per negar-me a passar pel ritual de la Confirmació. Va ser el meu primer acte de desobediència religiosa.

Per això em sorprén contemplar aquests dies l’expectació generada per la visita del papa Lleó XIV a Madrid, Barcelona i les Canàries. Em sorprén veure autoritats, institucions i mitjans rendits davant la figura d’un líder religiós que, al capdavall, no ha estat elegit per sufragi universal ni per cap mecanisme democràtic. Va ser designat en el conclave celebrat els dies 7 i 8 de maig de 2025 per 133 cardenals electors reunits al Vaticà, que el triaren després de quatre votacions com abans en triaren altres. Diuen –i això no deixa de ser una qüestió de fe– que és el mateix Esperit Sant qui ho decideix a través dels cardenals…

Reconec que Lleó XIV projecta una imatge diferent de la d’altres pontífexs, amb l’excepció de l’anterior, Francesc. Les seues primeres intervencions han mostrat sensibilitat davant la pobresa, la immigració o l’exclusió social. Els seus posicionaments contrasten amb els discursos xenòfobs, racistes i excloents que propaguen diversos partits d’extrema dreta arreu d’Europa i del món i que van fer seus, encara que, de manera indirecta, predecessors que ocuparen el tro de Sant Pere al Vaticà. I això és positiu. Però és precisament ací on apareix la contradicció. Perquè darrere de la figura amable del pontífex continua existint la mateixa institució que, durant segles, va perseguir el diferent. La mateixa Església que va impulsar o beneir mecanismes de repressió ideològica com la Inquisició, creada per controlar consciències i castigar dissidències. La mateixa que va participar en la construcció d’un pensament únic durant segles. La mateixa que va contemplar amb hostilitat figures com el pedagog Ferrer i Guàrdia, símbol d’una educació laica i emancipadora.

És també la mateixa Església que va mantindre una estreta aliança amb règims dictatorials. Al nostre país, l’exemple més evident és el franquisme. Els historiadors ens recorden com el suport de l’Església Catòlica al dictador va ser bàsic en la repressió posterior a la guerra i en l’extensió de l’ensenyament en mans d’aquesta. Durant dècades, bona part de la jerarquia eclesiàstica va legitimar el règim, va callar davant la persecució dels republicans i va mirar cap a un altre costat mentre milers de persones omplien presons, camps de concentració o fosses comunes. Resulta difícil no recordar-ho quan pensem en polítics o escriptors fidels al govern legítim de la República. El cas de Miguel Hernández és ben paradigmàtic. El poeta va morir malalt i abandonat a la presó d’Alacant el 1942 i pressionat pels capellans perquè es penedira dels seus suposats delictes: viure en llibertat. Difícilment podem trobar una actitud destacada de la jerarquia catòlica en defensa dels represaliats del règim que ajudava a legitimar.

I encara hi ha més. Parlem de la mateixa Església que ha encobert durant dècades casos de pederàstia arreu del món. També a casa nostra. L’Abadia de Montserrat, visitada aquests dies pel papa, ha hagut d’afrontar denúncies i investigacions sobre abusos comesos per religiosos i educadors vinculats a la institució. Les víctimes han denunciat durant anys silencis, ocultacions i una preocupant resistència institucional a assumir responsabilitats. Parlem també de la mateixa Església que continua negant la plena igualtat entre homes i dones. Una institució que impedeix que les dones accedisquen al sacerdoci i als principals espais de decisió. Costa entendre que en ple segle XXI una organització que predica valors universals mantinga estructures tan profundament discriminatòries.

Però el debat no és només moral. També és econòmic i polític. L’actual xarxa de privilegis de l’Església catòlica a Espanya té arrels profundes. El Concordat de 1953 entre l’Estat espanyol i la Santa Seu va consolidar un sistema d’avantatges que, malgrat la Constitució de 1978, continua tenint efectes avui. Posteriorment, els Acords de 1979, negociats durant la Transició, van mantindre bona part d’aquests privilegis sota governs que es definien com a progressistes. El resultat és conegut: exempcions fiscals, finançament públic, influència educativa i una enorme presència institucional. L’Església manté una part molt significativa de l’ensenyament concertat i continua transmetent la seua cosmovisió a centenars de milers de joves. Paral·lelament, avança en l’ensenyament superior mitjançant universitats privades que competeixen amb les públiques. En alguns centres vinculats a l’Opus Dei persisteixen models de segregació per sexes que continuen rebent suport econòmic directe de les administracions com és el cas de la nostra Comunitat Autònoma.

Tot això ocorre mentre el nostre país és cada vegada menys religiós. Segons dades recents del CIS, només un 55-56% de la població es declara catòlica, i els practicants representen menys d’una cinquena part dels ciutadans. Prop del 40% es defineix com a ateu, agnòstic o sense religió. Per això la qüestió no és de fe. Cadascú ha de ser lliure de creure en Déu, en Al·là, en Buda, en l’energia universal o en absolutament res. La qüestió és si una societat plural i formalment aconfessional ha de continuar mantenint una estructura de privilegis construïda durant segles. Ben cert és que la nostra cultura popular té arrels catòliques. Negar-ho seria absurd. Les processons, les festes patronals o les tradicions formen part del nostre patrimoni col·lectiu. Però aquest patrimoni no hauria d’excloure altres creences ni, sobretot, els qui no ens identifiquem amb cap religió.

Potser després d’escriure aquestes línies acabe expulsat abans d’hora del cel reservat als bons creients. Assumisc el risc. Però em negue a acceptar com a veritats absolutes normes escrites fa centenars o milers d’anys per explicar un món que desconeixia la genètica, l’astrofísica o la teoria de l’evolució. Deixeu-me somniar que som part d’un immens univers en expansió. Que compartim una mateixa energia vital. Que la nostra missió no consisteix a venerar figures de fusta o de pedra vestides amb luxosos ornaments, ni a esperar miracles que cap eina científica ha pogut demostrar. Digueu-me heretge si voleu. Però deixeu-me somniar amb un món millor, allunyat de parafernàlies barroques i de privilegis ancestrals; un món on cadascú trobe el seu lloc, crega o no crega, i on l’únic manament verdaderament universal siga respectar els altres tal com ens agradaria que ens respectaren a nosaltres.