VALÈNCIA. Els llibres d'Història es dilueixen en espai i temps quan l'eix cronològic s'aproxima a l'Espanya del 1939 i posterior. En un sol tema, sovint, el fenomen del franquisme i les seues conseqüències es resolen amb una clara absència de materials didàctics. Eixa és la motivació que va fer confluir a la Diputació de València amb el projecte independent de la periodista Rosa Brines a proposta de l'Associació Stanbrook (Centre d'estudis i Documentació de la Memòria Republicana).
El documental es va enfocar amb el finançament de la delegació de la Memòria Històrica, comandada per la diputada Rosa Pérez Garijo, per convertir-se en un material didàctic per al segon cicle de l'ESO i Batxillerat. Fills del Silenci, "el primer documental de Memòria Democràtica destinat al sistema educatiu", s'estrenarà el pròxim 21 de març al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) amb la presència d'alguns dels testimonis i catedràtics que estructuren el seu metratge; 40 minuts, en un format especialment ideat per a les aules.
"El primer que ens van demanar era que aconseguírem concretar en 40 minuts tot el missatge". D'ací, en col·laboració amb la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport, es generarà una guia didàctica dirigida als més joves "que sovint arriben a estos cursos sense ni tan sols saber qui va ser Francisco Franco". Brines assegura que el projecte "ha fugit del revengisme", però ha tingut molt en compte resoldre "la consciència de pertànyer a un sistema polític, social i cultural en el qual encara vivim".
Per això, Brines ha aconseguit els testimonis de diferents edats que comencen i acaben el documental amb veus joves, "imprescindibles per a un projecte que té molt en compte a qui es dirigeix". Però també veus vives del moment, com la de Josefa Celda, de 86 anys, que als 8 va visitar el seu pare a la presó el dia anterior a la seua execució. També la d'Antonio Ruiz, represaliat per la seua condició d'homosexual o, també, la sorprenent història familiar del pioner de la ràdio valenciana Enrique Ginés, que queda plasmada en el treball audiovisual.
Pel costat acadèmic, en el qual Brines assegura que han tingut en compte "que no sempre és més vàlid el que més sap, sinó el que té una major capacitat per a explicar els processos històrics des del rigor", ha participat el catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid Ángel Viñas, el d'Història Contemporània de la Universitat de València Ismael Saz, i altres valors universitaris com Ana Aguado, Pascual Marzal o Helena Villasante.
Sindicalistes i altres veus amplien una memòria "que és molt diversa", segons Brines. Fins i tot en el bàndol republicà "els relats poden arribar a ser molt diferents". Les dades, per contra, són úniques: entre d’altres, 6.000 empresonats només a Sant Miquel dels Reis, un Camp de Concentració a Portaceli, 2.300 afusellats al paredón de Paterna una vegada acabat el trienni de conflicte armat (12.000 a la Comunitat, 150.000 a tot Espanya) i, en definitiva, una postguerra que va espantar el mateix general nazi Heinrich Himmler que, en una visita el 1940, es va atrevir a comentar-li als responsables del règim que "més els valia tindre els agricultors del seu costat".
L'Espanya del documental, la que sol resoldre's al final dels temaris d'història als llibres de text del 2017, presenta "l'Església Catòlica com la gran benefactora de la guerra". El "nacionalcatolicisme" s'imposa i la dona queda reduïda pública i publicitàriament al paper de chacha, el sindicalisme s'enfronta a la verticalitat del sistema imposat i, progressivament, Europa va exercint una pressió i protesta amb ressons a Espanya que es resol parcialment amb l'exercici de la Transició. De fet, en la mateixa pel·lícula tot just hi ha una petjada de distància entre les cançons de Raimon ('Al vent') i Luis Eduardo Aute ('Al alba') i la Primavera Valenciana.
Dividit per temes que abunden en les possibilitats del material didàctic annex, per a Brines el major mèrit de l’obra és "reflectir l'assumpció de tota una societat d’allò succeït, cosa que ens afecta encara, en el present". No obstant això, la periodista insisteix que els implicats en el film no són "ningú per a escriure la història; la història és la que és i hem deixat que els fets parlen per ells mateixos". Encara que admet que el format podria estendre's a partir dels seus bruts "fins a l'hora i mitja", la seua arribada a les aules -i als Ajuntaments que sol·liciten a la Diputació la seua exhibició- s'espera per al pròxim curs.
