Maquetes i fotomuntatges encandilen a polítics i promotors per urbanitzar el territori al mandat del primer Botànic. Este és l’estat dels principals focus de la ressaca immobiliària
ALACANT. Durant els anys de la bombolla immobiliària, era costum anunciar en grans titulars i primeres pedres la construcció de projectes faraònics amb la connivència entre administracions públiques i promotors privats. Una manera de transformar el territori que tres anys després del primer pacte del Botànic, encara segueix vigent. Llevat de la incògnita sobre el Districte Digital, què hi ha dels grans projectes territorials d’esta legislatura a les comarques del sud?
El litoral d’Alacant amaga una catedral subterrània desconeguda per a la majoria: la refineria de la Britànica. Un tresor industrial amb set dipòsits de trenta metres d’alçada i altres dotze més xicotets repartits per vàries galeries excavades en la roca de la serra del Molinet, entre el Benacantil i la Sera Grossa. Tot el necessari per a amagar els dipòsits de petroli a les portes de la Guerra Civil fins als anys 60, quan CAMPSA va traslladar els dipòsits al Moll de Ponent i el Govern espanyol es va quedar la Britànica en propietat.
Abandonada des de fa quaranta anys, Alicante Plaza ha seguit fil per randa tot el procés des que el diputat crevillentí Ignasi Candela demanara la cessió del complex a l’Ajuntament d’Alacant. Fins i tot la revista Plaza va poder accedir a l’interior de la refineria cavernosa de la mà de Raúl Navarro i a esta casa, arquitectes alacantins "proposaven una intervenció austera plantejada amb un concurs obert". L’última notícia ve de la passada primavera, quan Diputació i Ajuntament prometien una reunió mensual per a desencallar l’eix entre el MARQ, la Britànica i Lucentum "abans de les eleccions".
La primavera del 2017, l’Ajuntament d’Alacant convocava un concurs d’idees per a dissenyar un passeig que vertebrara tot el litoral de la ciutat amb recorreguts ciclistes i per a vianants. El projecte buscava generar un fluxe continu al llarg de tota la costa i eixa mateixa tardor es van seleccionar les cinc propostes que passaven a la segona fase del concurs.
La intenció era oferir un element diferenciador de l’oferta turística de la ciutat i els cinc equips seleccionats havien de concretar els seus dissenys per al tram de Puertoamor i Finca Adhoc, al voltant de l’Albufereta, previstos per a executar-se el 2018. Després d’un bloqueig inicial per impugnacions al concurs d’enginyers i biòlegs, este octubre es donava el tret de sortida definitiu per a concretar el tram de l’Albufereta. En unes setmanes es coneixerà el projecte final que definirà el litoral de la ciutat.
El president de la Diputació d’Alacant va sumar molts anuncis pomposos al principi del seu mandat. En novembre del 2015 INECA deixava damunt la seua taula un informe on proposava dos alternatives: una àrea industrial compartida entre el Port d’Alacant i el Parc Industrial de Torrellano o un únic polígon al Bacarot, entre Alacant i Elx. L’informe presentava unes xifres miraculoses: 84.000 contractes directes i indirectes en deu anys i una recaudació de 300 milions d’euros.
Una zona franca funciona com un paradís fiscal i les empreses que allà s’instal·len gaudeixen d’alguns beneficis tributaris, com és el cas de Barcelona, Vigo, Cadis, Tenerife, Las Palmas, Sevilla i Santander, l’última incorporació a Espanya. Després de desenes d’informes i presentacions, encarregades a empreses com PwC, el projecte va desaparèixer de l’agenda de César Sánchez, que en juny del 2017 anunciava la posada en marxa d’un consorci "en tres setmanes". Sense notícies de la Zona Franca, fa ara un any Sánchez visitava Xina i es va trobar una empresa interessada en invertir.
L’altre gran projecte de la Diputació d’Alacant va ser plantar un milió d’arbres entre 2016 i 2026. Amb pompa i circumstància, la primera olivera es va plantar als jardins del Palau Provincial, acompanyant al llançament de la campanya publicitària. Quatre municipis es van adherir al pla inicialment, que comptava en “evitar l’emissió de 500.000 tones de CO2” implicant a “societat civil, voluntaris, ONGs i comunitat educativa”.
De moment, el comptador de la pàgina web marca només 1.142 arbres plantats a dos anys de l’equador de la campanya. Un objectiu molt lluny del milió d’arbres promesos a unes comarques que pateixen el greu problema de la desertificació. El Pla d’Inversions Sostenibles que la Diputació ha repartit any rere any entre tots els municipis, inclou les zones verdes a proposta de cada ajuntament.
Coincidint amb les setmanes prèvies a FITUR 2017, una promotora amb capital britànic i estatunidenc anunciava un megacomplex de mil apartaments i un hotel de luxe al litoral nord del Campello. El projecte anava enfocat al turisme gayfriendly i la promotora anunciava una inversió de 300 milions d’euros.
Amb el beneplàcit de la coalició liderada per Compromís que governa el municipi litoral, l’empresa immobiliària anunciava que ja tenia el 80% del sòl adquirit i que les obres s’iniciarien el mateix 2017. El pla no estava afectat pel PATIVEL i s’emmarcava en el pla parcial ja programat Les Llomes, però des d’aleshores no s’ha sabut res més. Similar sort han trobat la Universitat Mare Nostrum i el centre comercial planejat entre la Coveta Fumà i el centre del Campello, als voltants de les cotxeres d’FGV.
El 2016 els camins d’IKEA i Enrique Ortiz es van separar quan el 2016 van renunciar a l’ATE de Rabassa. L’Actuació Territorial Estratègica era una figura legal impulsada al temps d’Isabel Bonig com a consellera de Territori i el seu objectiu era accelerar els farragosos processos burocràtics per poder construir a sol no urbanitzable. Després de liquidar el Pla Rabassa original i fer una proposta més laxa amb sòl reservat per a hospital, huit camps de futbol i major protecció a les llacunes de Rabassa, el pla sembla congelat.
De moment la multinacional del moble no ha donat més senyals de vida. Fa dos anys es reactivava el mercat immobiliari de Rabassa a una franja de sòl no protegit proper de l’autovia mentres Ikea obria un córner a un centre comercial de Finestrat.
Una altra polèmica ATE va ser la promoguda per l’empresa d’olives La Española a l’Alcoià per a concentrar totes les seues instal·lacions i acollir noves empreses tecnològiques i logístiques. Encetat al 2014, el procés era l’únic amb l’aprovació definitiva del Consell però va trontollar amb els recursos interposats per la Colla Ecologista la Carrasca i Salvem el Molinar, el principal aqüífer que dota d’aigua a Alcoi.
El parc empresarial estava ubicat a La Canal, a tocar de l’autovia A-7 entre Alcoi i Ibi i comptava amb 160.000 metres quadrats de sòl terciari. En maig d’enguany, el Tribunal Superior de Justícia valencià va anular l’ATE de La Española i ara segueix en suspens fins que es pronuncie el Tribunal Suprem. De moment, el futur de la industria a l’Alcoià i el Comtat passa per un polígon comarcal mancomunat al terme de Muro, reactivat el passat novembre.
És l’últim quilòmetre de costa verge d’Oriola però el Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral Valencià –el PATIVEL- no podia blindar-lo. L’urbanització a Cala Mosca estava ja programada i les indemnitzacions anaven a ser milionàries, així que el PATIVEL –aprovat en maig d’este mateix any- s’ha curat en salut i ha preferit no bloquejar la construcció a les zones on ja hi havia programes urbanístics en marxa.
Ara estos territoris tenen un compte enrere en marxa per a activar el seu desenvolupament abans que es desclassifiquen, el que provocarà un ressuscitament de molts PAIs abandonats de la bombolla immobiliària. Així les zones verges on encara no s’havia iniciat cap tràmit urbanístic ja queden blindades, però altres com Cala Mosca no. De moment, este estiu s’obria una porta a la suspensió definitiva de l’urbanització.
Carlos Pastor
@carlospastor__