Tot el que ens diu el barri antic d'Alacant (I)

ALACANT. Sota l’atenta mirada de la cara del moro i amb el passat que encara s’erigeix als carrers amb orgull el barri antic d’Alacant, que mai no ha acabat de consolidar un nom propi, ha deixat enrere èpoques i nits en què aglutinava quotes destacades de marginació social. La millora ambiental de les últimes dècades és indiscutible. Les drogues més agressives han deixat de ser populars i les baralles constants que convivien amb el botelló i amb la festa passada de voltes –què en dirien ara, els pregoners de la inseguretat!– són una batalleta nostàlgica dels qui abans abusaven de les nits i ara ho fan del tardeo.

El barri ha progressat, però els qui el visiten se sorprenen d’una excepcionalitat. Mentre a Europa els seus nuclis antics són les zones més endreçades i idealitzades, Alacant encara té en el barri una zona bastant poc cuidada i en segons quins moments molt bruta. I, encara pitjor, si el barri antic és un lloc en què la història parla per si mateixa, a Alacant també ens diu que el present és sinònim d’indefinició.

Alacant i el seu barri antic no saben què volen ser de grans. Ho tenen clar els qui fan vida al barri, com a veïns o com a empresaris, després de les últimes decisions de l’Ajuntament, que encara no s’han aprovat però que ja han posat els hostalers en peu de guerra. El negoci nocturn i el descans veïnal semblen dos propòsits tan legítims com incompatibles en una ciutat sense model i en què el turisme exponencial és una inèrcia sense cap meta específica.

A rebufo de la polèmica sorgida a Castaños pel descontrol de les terrasses, l’Ajuntament ha anat més enllà del carrer en què va nàixer Gabriel Miró i vol ampliar les seues pretensions restrictives a quatre carrers del barri. L’emblemàtica plaça Quijano i els carrers Verge de Betlem, Sant Agustí i Montegón, que en molts casos encara conserven la retolació més antiga, seran els únics afectats per les noves limitacions en aquesta zona. Alguns veïns consideren la iniciativa com una estafa, en tant que el soroll persistirà als carrers adjacents i tot continuarà més o menys igual. D’altres entenen que, com a mínim, s’ha aconseguit alguna cosa després d’anys de silenci administratiu.

Els canvis tardaran a arribar, si és que arriben, però l’anunci de les mesures pactades entre PP i Compromís han reforçat un debat que apel·la el conjunt d’una ciutat mancada d’horitzó. Una absència que es pot constatar si s’observa la composició sociològica del barri antic, on hi viuen nadius que es queixen del soroll dels carrers i d’altres que lloguen les cases per a convertir-les en turístiques. Hi viuen, també, estrangers –fonamentalment europeus– que han encarit el preu de la vivenda i de passada han polit la zona. També hi ha qui pateix el turisme que no fa massa soroll però que es concentra als estrets carrers de Santa Creu, que condueixen cap a l’ermita i cap al parc de l’Ereta abans d’arribar al castell. Al barri conviuen pobres i rics, joves i majors, amics i enemics del turisme amb els mateixos turistes. I hi ha l’evidència confirmada que Alacant no té cap rumb concret.

Després de sentències judicials contra els excessos de l’estridència, de sis-centes denúncies per registre a l’Ajuntament, de sonòmetres que superen de llarg els decibels permesos, d’instàncies no vinculants del Síndic de Greuges –a la pràctica tan no vinculants com les que sobre el paper sí que són vinculants–, d’aprovacions plenàries estèrils i de multes no coercitives Alacant manté des del 1991 la normativa del soroll. Ciutats com València l’han canviada en més d’una ocasió des d’aquell any que ja queda tan lluny mentre Alacant, impassible, es mou a ritme de desídia i perpetua problemes que en altres grans ciutats ja són vistos com a prehistòrics.

La desídia no només la paguen els veïns. La incertesa condiciona de manera destacada les empreses, en aquest cas els locals d’oci nocturn, que no entenen per què en alguns carrers hauran de tancar a la una de la matinada i en els del costat res no canviarà. I es pregunten, amb certa retòrica, si l’Ajuntament pretén promocionar la ciutat com a turística, incentivant fins i tot els comiats de solteria, i que els visitants es queden a l’hotel per la nit.

El barri antic d’Alacant ens diu coses. Ens diu que la ciutat està desorientada i que no tots els seus veïns s’hi acaben d’acostumar. També ens diu coses a través dels carrers pretèrits, ens parla d’episodis històrics i acull veïns que els van viure en primera persona o que els relaten gràcies a la transmissió intergeneracional. D’això en parlarem al següent capítol.