Ciutat d'Assís, la decadència pronosticada

ALACANT. El pont roig que uneix Sant Blai amb la Florida, el camí habilitat que connecta Alacant amb els barris ubicats a l’oest de Benalua, el mural artístic de Doble 13 i el record difús del pare Àngel, amb el protagonisme d’algun veí que va aportar certa escenografia quinqui, són elements que es podrien distingir al barri de Ciutat d’Assís d’Alacant. Es tracta de l’últim que hi ha abans de la carretera d’Ocaña, el dels concessionaris de la ciutat, i per tant, d’alguna manera, de l’última zona urbanitzada abans de travessar el món cada vegada menys cridaner de les pedanies, que abandonen la seua condició rural per a multiplicar les segones residències, en aquest cas una mica més espaioses i lliures del ciment dels blocs acumulats.

Ciutat d’Assís, amb vora sis mil cases, és l’enèsim barri que Alacant va construir per a acollir l’allau de nouvinguts arribats de l’interior per a cobrir les nombroses vacants que oferia l’emergent sector turístic, els seus negocis satèl·lits i també una indústria local a qui tothom vaticinava futur però acabaria per desaparèixer.

Potser aquesta incompareixença industrial té relació amb la decadència d’un barri en què moltes voreres estan desfetes, en què el poliesportiu resta inutilitzat i en què la demanda unànime del veïnat, la construcció del parc central, compta amb tots els suports possibles però no amb l’execució definitiva. Una promesa més de les moltes que els diversos governs locals que han passat per Alacant han evitat complir, malgrat reiterar-la cada quatre anys, quan els barris més ignorats són sobtadament recordats pels qui volen guanyar eleccions.

La situació actual de Ciutat d’Assís no alimenta l’optimisme. Els pocs veïns capaços de comparar-lo amb altres barris d’Alacant tenen la sensació que la degradació urbana i la convivència inestable dibuixa una evolució similar a la d’alguns punts de la Zona Nord. José Costa Mas, al pròleg d’un estudi del barri publicat als anys huitanta –l’autor era Juan Piera Manzanaro– amb el patrocini de la CAM –com es troben a faltar les publicacions alacantines cobertes per aquella entitat!–, ja suggeria que «la vertiginosa expansión urbana contemporánea suele estar acompañada de un recrudecimiento, en dimensión espacial, de las diferencias sociales y funcionales las cuales, en muchas ciudades de nuestras coordenadas, sustancian la antinomia que opone un centro privilegiado y dominante a una periferia que, en la medida que se distancia de aquél, sufre las más crudas carencias».

Ell mateix advertia que el model «dicotòmic» d’Alacant situava aquest extraradi del ponent local no com una «periferia de extrema marginación», però sí com un barri que «ofrece rasgos de patente desequilibrio en sus estructuras y contenidos, los cuales son conformes a su carácter de área popular-obrera que, muy deficitaria en oferta de trabajo in situ, es “dormitorio” de unos activos impelidos a migraciones laborales recurrentes». Aquesta recurrència ha anat disminuint conforme Alacant ha deixat d’oferir incentius professionals i Ciutat d’Assís, tal com augurava l’autor del pròleg d’aquell estudi, ha anat accentuant els seus símptomes de desequilibri a mesura que el seu entorn ha anat desprenent-se de les alternatives laborals disponibles no fa tant de temps.

I malgrat tot, alguna cosa batega en aquest racó encaixat entre l’avinguda d’Oriola, la plaça del Portatge, l’esmentat poliesportiu present darrere de la parròquia de Sant Francesc d’Assís i els terrenys adjacents a les vies ferroviàries. La demanda del parc central es llegeix pràcticament a cada paret del barri, fins i tot amb pintades que demanen anul·lar el poder de l’empresa pública Adif a Alacant i amb manifestacions constants que reivindiquen aquest espai verd al servei de l’oci ciutadà.

El pare Àngel de Carcaixent, que va morir amb 97 anys, va fundar aquest barri el 1956 i el seu nom llueix a la plaça central, envoltada de cases baixes que evoquen una altra època en un entorn propici per als xiquets que van poder créixer alliberats del món digital i per a aquells que, fins fa una dècada, protagonitzaven batalles campals a la mateixa plaça contra els veïns més conflictius del barri pròxim de José Antonio. Amb la inquietud per millorar el barri i adaptar-lo a les noves necessitats els empresaris locals van intentar revertir la tendència amb un pla integral que va ser rebutjat per la majoria de l’Ajuntament, malgrat que grups polítics com Vox s’hi havien compromès. Vox, de fet, ha mirat de fer forat en aquest barri –un dels pocs en què encara guanya el PSOE– a través de Josué Escudero, un veí que treballa amb el grup municipal del partit ultradretà i que ha instigat la relació entre el malestar de Ciutat d’Assís derivat de l’empobriment i el caràcter enutjat del vot, amb un èxit que va ser corroborat el 28 de maig.

Pel que fa a la identitat estricta, amb la suspensió de l’activitat de l’equip de futbol –que acollia categories d’infants– pel tancament del poliesportiu, l’element autòcton que més destaca –més enllà de la plaça del pare Àngel– són les festes dedicades al sant que dona nom al barri, tot i que amb una participació cada vegada més baixa. El bar La Marmita contribueix amb una bona dosi de la casta digna que s’espera d’una perifèria consolidada i el bar Hèrcules 34 va aprofitar la ubicació, al número esmentat del carrer dedicat al personatge mitològic, per a decorar amb bon gust el tendal amb els colors de l’equip de la ciutat. En bars com aquests, o com els que hi ha al carrer Cefeo, potser el més característic del barri, esmorzar malament no entra dins dels plans.

També han aportat vehemència i imaginari al barri alguns dels antagonistes mítics de l’escena local que van agitar tantes vesprades i nits dels primers adolescents del segle XX. Als recreatius Pinball de la Florida –darrere del camp del Betis– o a la porta de l’Avalon, a la ja irreconeixible Ruta de la Madera, molts dels qui descobrien Alacant emancipats unes hores de la tutela paternal van perdre la innocència esquivant –no sempre amb èxit– els intents d’assalt de joves de Ciutat d’Assís amb malnoms que encara perduren i que comptaven amb el respecte atorgat per l’ús desmesurat de la força física.

Ciutat d’Assís, tot i les singularitats, no deixa de ser un dels molts racons que han fet d’Alacant un terme de barris allunyats del centre des de la segona meitat del segle XX i que amb el temps s’han degradat al mateix ritme d’una ciutat que amaga les seues misèries sota la catifa de la ficció turística. El castell de Santa Bàrbara, visible de manera inesperada des de la part alta del carrer Victoriano Ximénez Couder, a tocar de la parròquia, actua com a espill del barri reflectint l’allunyament del centre urbà, un sentiment de pertinença innegociable i recordant, amb constància i evidència doloroses, eixa incapacitat tan autòctona a l’hora de resoldre els problemes identificats i d’estimular recursos laborals amb vocació d’estabilitat.