ALACANT. La devastació turística amaga realitats que el barri antic d’Alacant ha preservat durant dècades. Sembla mentida, però no fa tant de temps que en aquest nucli compartien espai carnisseries, tendes d’alimentació, forns, barberies, ferreries, impremtes i matalasseries. Ara tot queda al servei d’una hostaleria que domina amb excessiu protagonisme l’economia local. La delinqüència, primer; el soroll de l’oci nocturn, més tard; i finalment l’elevat preu de l’habitatge han anat canviant a pitjor un paisanatge que costa de reconèixer als quinze o vint veïns de tota la vida que hi queden.
Per a entendre aquesta evolució cal fer memòria. Els primers records del barri entre els veïns que queden vius es traslladen a inicis dels setanta, una època de curiosa pau veïnal amb la prostitució com a gran reclam econòmic. Així ho rememora una veïna que detalla noms d’antics locals amb llums roges a l’exterior que, assegura, van començar a causar problemes amb la generalització de les drogues. Els diners fàcils de les substàncies estupefaents va reconvertir negocis i va perjudicar greument la salut de moltes treballadores que es van quedar pel camí.
Abans d’aquest desenllaç tràgic, a mitjan anys setanta, poc abans de la mort del dictador, El Forat s’erigia en un dels primers bars d’ambient d’Espanya després d’obtindre la llicència de «mesón con música» que va acabar facilitant el governador civil, no sense resistències prèvies. Les 12 de la nit era l’hora de tancament i el local, perseguit pels estigmes de l’època, va ser objecte d’agressions físiques de joves simpatitzants de Fuerza Nueva que temien un nou món lliure i divers que finalment no han pogut evitar.
Plaça de Sant Cristòfol.
Mentre alguns combatien l’homosexualitat com una malaltia a abatre, la droga i tot el que se’n derivava s’escampava sense aturador i el barri antic d’Alacant esdevenia l’escenari de ionquis i punyalades freqüents, recorda un veí del barri antic que llueix la bandera de la ciutat d’Alacant a la seua balconada, que dona a la plaça Quijano i se situa tot just damunt d’un dels locals d’oci més freqüentats, El Callejón, on fa unes dècades hi havia la pizzeria Unicornio. En aquell entorn les agressions van atemorir de tal manera que els veïns es van haver d’organitzar a començaments dels huitanta i formar batusses contra els qui havien enterbolit l’ambient.
Vivendes davant la plaça Quijano.
Aquest va ser l’origen de la primera associació veïnal –ara n’hi ha tres i no hi ha cap relació entre elles. «Vam haver de declarar-los la guerra», diu un altre veí dels de sempre que no s’imagina vivint a fora. Les baralles es van reduir i la delinqüència va resistir, tot i que va adquirir discreció amb la compravenda limitada a les cases localitzades, sobretot, a la part alta del barri antic, la que condueix cap al parc de l’Ereta i els turistes freqüenten amb vocació d’influencer.
Va ser aleshores quan la posada en marxa del ferri a Algèria des d’Alacant facilitaria la reactivació econòmica del barri, que va veure instal·lar hostals que no generaven els problemes actuals. Fins que a finals dels anys huitanta va tornar la droga a la via pública i el barri transmetia més seguretat a altes hores de la nit –amb els locals oberts i la gent omplint els carrers– que en moments amb poca gent transitant-hi. Qui ho feia se sotmetia a un possible atracament en qualsevol cantonada. Paradoxalment, l’oci nocturn era l’element que garantia un cert grau de convivència.
Carrer Toledo.
De fet, i així ho diuen els veïns, els bars van ser un remei a la venda de drogues degut a l’organització dels hostalers, afectats per aquella dinàmica nociva. Però allò que va ser una solució als anys noranta ha acabat sent un problema amb la massificació. Alacant mai no ha deixat d’oferir oci nocturn als seus visitants, però els visitants s’han multiplicat de manera angoixant els últims anys.
Patronat i Germandat de la Santa Creu.
L’aglomeració veïnal és un fenomen relativament nou que, tot i la seua adversitat previsible –Alacant no és pionera en aquesta situació–, les administracions no l’han abordat com calia. Les cases només desperten l’interès d’aquells que volen passar-ho bé i d’aquells que saben que en poden traure rèdit. Els nous propietaris són excel·lents desconeguts: no s’hi passegen i només són identificables a través dels noms comercials de les empreses que interposen denúncies per a promoure desnonaments o per a fer ofertes ridícules a veïns perquè en marxen i convertir, així, els blocs en falsos hotels.
Basílica de Santa Maria des del car de la Vila vella.
Pel que fa a possibles solucions, els veïns assenyalen que les autoritats municipals només visiten el barri antic d’Alacant durant les processons de la Setmana Santa, controlades per la Germandat de Santa Creu, de qui es coneix la seua connivència amb els polítics i diversos veïns critiquen les suculentes subvencions rebudes amb nul·la traducció en el barri. Una dinàmica que una veïna no dubta a definir com mamoneo mentre evoca l’època en què les portes de les cases estaven obertes durant el dia i el tabac de contraban suposava un sobresou familiar.
Queda lluny aquell temps en què les rivalitats amb el Raval Roig i amb Sant Anton, els nuclis més adjacents al barri antic d’Alacant, es feien visibles en establiments desapareguts.
Les campanades de cap d’any a la plaça Quijano i les enemistats entre els col·legis de Sant Nicolau i de Sant Roc també han quedat esborrades i han deixat pas a una època en què «és trist no conèixer cap veí».
L’actualitat decadent contrasta amb el passat recordat per aquests veïns o amb episodis encara més remots com els que es poden consultar a les novel·les de Luis Amat, als relats de Juan Miguel Martínez Mataix, als escrits que contagien l’enyorança per l’oci pretèrit que va viure i escriure Mariano Sánchez Soler o als de Rafael Altamira, que reflectien un lirisme urbà paral·lel al ruralisme treballat constantment pel seu coetani Gabriel Miró.
El barri antic d’Alacant ens diu moltes coses. Sobretot, les coses que Alacant ha perdut.
Plaça de Sant Cristòfol.
