ALICANTE. La tragèdia patida en algunes comarques valencianes amb la DANA ha fet recordar les riuades que han afectat Alacant al llarg de la seua història. La desaparició de barris com el de la Caritat, que s’ubicava als peus del Raval Roig; o la toponímia d’alguns carrers de la ciutat, tal com ha documentat Alfredo Campello, demostren com de presents tenim aquests episodis d’angoixa.
Una de les infraestructures que es van crear a Alacant per a pal·liar les conseqüències de les riuades va ser la de la rambla d’Orgègia, que pren el nom de la partida rural homònima que consta com a barri dins de la divisió administrativa de l’Ajuntament d’Alacant. La seua fisonomia, en canvi, fa difícil identificar-la com un barri a l’ús. Les infraestructures modernes tals com carreteres, accessos, escoles de referència com l’Aire Lliure o l’antic «complejo» –que se situava al costat de l’actual hotel Daniya i que acollia la joventut de famílies acomodades amb ganes d’ajuntar-se– resten envoltades d’una horta decadent –però horta, al cap i a la fi–, amb xalets de preu elevat i instal·lacions que només són desplegables als afores més recòndits de qualsevol terme municipal. Allà on la protesta veïnal és més remota.
La rambla va ser rehabilitada en temps de l’alcalde Luis Díaz Alperi i va ser la resposta als temporals dels huitanta i dels noranta, que van generar danys i morts i van commocionar inevitablement la societat alacantina. Orgègia remodelava un espai per a canalitzar l’aigua en zones inundables i conduir-la fins l’Albufereta. Allà és on havia de desembocar, tot just on l’analfabetisme urbanístic havia permès l’emplaçament d’un càmping que va acabar arrossegat en un d’aquells episodis.
Els llauradors que queden a Orgègia celebren l’existència de la rambla, un autèntic escut contra tragèdies previsibles que actualment són molt més ràpides. I és que, segons expliquen, antigament la torrencialitat era conseqüència de les pluges de llarga durada, durant dies, i no de temporals sobtats com el que ha fet perdre-ho tot en qüestió d’hores a les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel.
El vincle d’Orgègia amb l’aigua no s’acaba amb la rambla. L’aigua, un bé cada vegada més escàs, continua sent preuat en una partida que compta amb una basa reguladora gràcies al seu alcavó, garantia del reg de finques com la de Morote, que disposa d’una almàssera i d’un escenari agrícola visitable per a tots aquells que vulguen tornar a la ruralia que va definir Alacant durant segles i que encara dona servei a la gent de la partida i als pobles del voltant.
La connexió amb el passat es veu enfortida amb els pocs llauradors que hi queden, que consereven un valencià que transporta a l’alacantinitat més pretèrita i indiquen que el nom de la partida –ells neguen que siga un barri– es pronuncia Orgeja. «Tota la vida ho hem dit aixina, a vore si ara estarem equivocats mosatros!», exclamen.
Un dels grans especialistes en els sistemes de reg a la comarca, Jorge Payà, apunta que Pedro Franqueza, alt funcionari de Felip II, ja es va trobar amb aquest sistema hídric establert quan va comprar, a finals del segle XVI, les terres del Palamó, també distingides com a Villafranqueza en honor a qui les va adquirir. La situació de la rambla havia de ser diferent. De fet, alguns anuncis d’inicis del segle XX oferien feina remunerada per a netejar la infraestructura davant l’acumulació de canyes, que obstaculitzaven el curs de l’aigua.
Les canyes encara s’amuntonen, també en punts en què l’aigua ha de córrer i el paisatge ha de lluir. Però l’abandonament rural, del qual Orgègia no està exempt, no ha anul·lat el recorregut de l’aigua cavallera, la que ix del sòl i del subsol sense l’empenta de la bomba ni de cap altre artifici, i transcorre amb una tranquil·litat assossegada que es mimetitza amb l’entorn.
Finca Morote.
Estat que presentava la séquia d'Orgegia esta vesprada (18 juliol 2023). L'aigua clareta i cavallera. Un goig veurer-la correr en dies de tanta calor. Un xicotet paradis, un dels pocs reductes de l'Horta d'Alacant on el sistema de reg tradicional es encara viu. Fins quan? pic.twitter.com/qij6mzYS8f
Les sèquies que encarrilen l’aigua encara formen part d’aquest patrimoni que es resisteix a la desaparició, si bé les prioritats d’Orgègia –o com a mínim aquelles que més transcendeixen– no tenen relació directa amb la seua condició agrícola. Una aliança –poc habitual però justificada– entre ecologistes i propietaris de grans xalets vol impedir la construcció d’una planta de tractament d’aigües a les llomes del mont d’Orgègia, que perjudicaria la visibilitat, l’aire, part de la flora i la fauna i qualsevol atribut ambiental de la partida. Europa, en canvi, fixa cànons de depuració i reutilització d’aigües que obliguen a la creació d’equipaments que cap veí no vol a prop seu. I que generen grans dilemes en una ciutat amb un terme que disposa cada vegada de menys espais buits.
Els pocs llauradors que queden a Orgègia, els qui recorden la riquesa dels bancals en què es collien tomaques, olives, ametlles i garrofes; els qui tenen interioritzades les riuades de fa segles per la transmissió generacional que heretaran els fills que tindran els supervivents del 29 d’octubre; els qui es neguen a anomenar barri a la seua partida; els pocs llauradors que queden a Orgègia valoren el benefici d’aquesta planta «sempre i quan es faça bé» i sempre i quan contribuisca al benestar del sector primari, que desconfia del procedir de les administracions.
D’altra banda, els veïns afectats deslligats de l’agricultura no discuteixen la utilitat de la planta, però sí que en critiquen la ubicació, la manca d’informació, desatenció per part de l’administració –que encara no ha rebut l’associació de veïns afectada– i assenyalen que l’Ajuntament cataloga la zona adjacent a la instal·lació com «d’alt nivell paisatgístic». Aquesta etiqueta havia de convertir Orgègia, segons les intencions de la màxima institució municipal, en l’única zona verda relativament pròxima al centre de la ciutat. El resultat ha sigut ben paradoxal: l’aixecament d’una depuradora, en funcionament des de fa anys; i la proposta en ferm del projecte esmentat.
En aquests moments, a l’espera d’una solució que possiblement no complaurà ningú, Orgègia sobreviu amb discreció entre camps autogestionats per la natura davant la manca d’inversió, entre finques de famílies opulentes que gaudeixen de l’entorn aïllat i amb la implicació dels ecologistes que destaquen els valors d’un terreny freqüentat per senderistes.
Pels camins transitables es reconeix amb facilitat l’edifici en forma de cresta de Ciutat Elegida, a tocar de Joan XXIII, barri adjacent a una partida capaç de fer confluir la ruralia tradicional, l’urbanisme sobrevingut, l’exuberància dels grans xalets i la vulnerabilitat d’un camp amb més passat que present. Els canvis forjats pel pas del temps no han desplaçat l’aigua, que es manté com a l’epicentre d’aquest indret d’Alacant en tant que element essencial per a la preservació del seu patrimoni, com a perill –ara amb la rambla més controlat– en els capítols de les riuades i com a element protagonista de les contradiccions que comporta una actualitat exigent amb el seu aprofitament.
Rambla d’Orgègia.
