La Britànica serà nostra: què farem amb la muntanya màgica d’Alacant?

Era l’estiu de 2006 i Díaz Alperi, aleshores alcalde d’Alacant, assegurava que el Centre de Congressos a Sangueta s’acabaria en dos anys. El projecte, valorat en seixanta milions d’euros, el dissenyava l’arquitecte Salvador Pérez Arroyo i comptava amb el rebuig del veïnat del barri. “Reconstruiré la forma de la muntanya que ha estat partida per la meitat per una vella pedrera”, assegurava Pérez Arroyo, que utilitzava una xapa daurada “com el paper que utilitzen els astronautes per protegir-se de la calor”. 

El projecte megalòman, desestimat deu anys després, ignorava per complet el que passava a l’interior d’eixa muntanya. La Cantera – a l’extrem occidental de la Serra Grossa, conegut com el tossal del Molinet- amaga la refineria de la Britànica, un complex industrial amb desenes de galeries i cúpules excavades a la roca que arriben als vint-i-cinc metres d’altura.

Eixe mateix any Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana aprofitava el pas del tramvia per la Sangueta per encarregar a l’arquitecte murcià Martín Lejarraga una proposta per recuperar la vida a l’interior de la Britànica. Aprofitar les diferents cúpules per instal·lar un planetari, un rocòdrom o un aquari era la idea del moment, en la línia dels projectes impulsats pel Consell eixa dècada.

 Més de deu anys després, una comissió parlamentària del Congrés donava llum verda a la cessió de la Britànica a l’Ajuntament d’Alacant, propietat del Govern espanyol des dels anys 50. Mentre les seues parets encara desprenen la toxicitat de la refineria, donem pas a les idees per donar-li vida a la muntanya màgica de la ciutat.

“La millor manera de conservar el patrimoni és mitjançant el seu ús, no mitjançant la seua momificació”, asseguren des de PLAYstudio, l’estudi d’arquitectura liderat pels alacantins Vicente Iborra i Iván Capdevila, guanyadors de fins a catorze premis en concursos internacionals. “Pensem que donar-li un ús al patrimoni fa que este deixe de ser exclusiu per visites esporàdiques buscant entreteniment per a passar a formar part de la quotidianitat de la ciutat”. I disparen la primera idea: “durant els anys que va durar la polèmica sobre la localització de l’ADDA sempre vam pensar que els dipòsits eren una localització al·lucinant, un auditori únic al món”. I com ha pogut estar tants anys tancat i desconegut per a la majoria de la gent? “El problema és que no té imatge exterior, és difícil d’iconografiar i vendre com a producte turístic”, responen.

Des del Grupo Aranea, encapçalat per Marta Garcia i Francisco Leiva, aposten per un espai d’experimentació sensorial. L’arquitecte considera que “no hauria de limitar-se a ser un espai arqueològic visitable, s’ha d’explicar el que va ser però és tan gran que hi ha lloc per a l’experimentació. És un espai que t’allunya de tot i et convida a un altre món”. Una intervenció subtil per a performances, projeccions o música és l’aposta de Leiva, que ja va organitzar el 2006 una instal·lació audiovisual sobre el sostre de les cúpules amb alumnat d’arquitectura d’Alacant i València.

Rubén Bodewig, arquitecte i activista a Alicante Vivo, també aposta per usos temporals com actuacions musicals: “s’hauria d’habilitar simplement per ser transitat, no és un lloc per ocurrències. El valor de la Britànica és precisament el que és i on està: l’experiència del buit a l’interior d’una muntanya, la gelor de la roca...”. 

“És una catedral de cúpules baix una muntanya davant del mar”, la defineix l’arquitecta Ágata Alcaraz. “Es poden experimentar diferents usos, testar diferents possibilitats”, planteja la projectista, “però cal encarregar un projecte precís, sense caure en frivolitats”. A esta idea se sumen els arquitectes de PLAY: “l’única manera que entenem de generar un debat urbà informat i intel·ligent és a través del concurs obert”, i demanen un jurat competent “perquè el debat ha de transcendir els perjudicis i limitacions de l’ens municipal”. 

A causa de la complexitat del projecte, Alcaraz i Bodewig encara van més enllà i coincideixen en la necessitat d’unes bases “ben elaborades, amb bons dibuixos, un estudi geològic i un inventari arqueològic”. “Encara queden restes de la refineria com els raïls dels vagons que la recorrien i són elements que s’han de conservar”, afirma Bodewig.

A vora mar, rodejat del Camp dels Ametlers i de les bateries antiaèries al cim del Molinet, el conjunt es converteix en un paisatge memorial per a la ciutat. “A més és un node fonamental per al Corredor Litoral”, recorda Alcaraz. “Per això no caldria generar cap edifici a l’exterior de la Britànica, es tracta de ficar el Corredor Litoral dins de la muntanya”. “Este projecte és una oportunitat per enllaçar la muntanya amb el mar. No solen haver muntanyes plenes de vida al centre de les ciutats”, conclou il·lusionat Bodewig. Una intervenció austera plantejada amb un concurs obert: haurem d’esperar deu anys més?