Els dies 6, 7 i 8 d’aquesta setmana —dimarts, dimecres i dijous— van tindre lloc uns actes acadèmics molt especials. Especials per a mi, si més no. El 6 a la Universitat de València, el 7 a la Universitat Jaume I de Castelló i el 8 a la Universitat d’Alacant es van celebrar sengles Jornades en Homenatge a Vicent Salvador. Coincidint si fa no fa amb el primer aniversari del seu traspàs (Vicent va faltar el 24 de gener de 2023), les tres institucions universitàries on va exercir com a professor —i on va crear escola— van voler honorar-ne la memòria de la manera potser més adient, tractant-se de Vicent Salvador: festejant el coneixent per mitjà de les corresponents sessions d’estudi i divulgació de la seua figura i la seua obra.
Les obligacions docents em van impedir d’assistir dimecres a la Jornada de Castelló. Però dimarts sí que em vaig poder regalar el luxe de participar en la litúrgia del record, l’evocació, l’admiració i l’homenatge a Vicent a la Universitat de València; i despús-ahir, dijous, igualment, hi vaig poder assistir a la Universitat d’Alacant, amb ponents i ponències diferents. La nodrida concurrència tant a València com a Alacant —i també a Castelló, segons em van contar—, amb les respectives sales de graus plenes com un ou, no feien sinó delatar això que tots els qui vam conéixer Vicent perfectament sabíem: que era un home excepcional, profusament admirat i estimat dins i fora de l’esfera acadèmica.
Adesiara els ponents es delien recordant que Vicent Salvador va ser l’autor d’una obra polièdrica que, a més de la creació poètica, comprén —entre altres vessants— l’anàlisi del discurs, la lingüística pragmàtica, l’estudi de la variació social i dialectal, la teoria i la crítica literària, la literatura catalana contemporània (amb estudis imprescindibles sobre Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés, Pere Calders, Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol o Carmelina Sánchez-Cutillas) l’estilística i la retòrica, la fraseologia, la traducció, la teoria del coneixement o la comunicació científica. Vicent era, al cap i a la fi, un intel·lectual que sentia una particular debilitat intel·lectual per les fronteres: les fronteres entre gèneres literaris, les fronteres entres disciplines científiques, les fronteres entre llengua i literatura, les fronteres entre humanitats i ciències, o les fronteres entre tipus de discursos. Millor dit: un intel·lectual que se sentia especialment atret per la superació o el desdibuixament de les fronteres. O —crec que va ser Lluís Payrató qui va encertar a formular-ne la bella idea— per una concepció de les fronteres no ben bé com a fita última i final d’un territori, sinó com a transició o inici d’un altre territori contigu: a la manera de les finestres, que no són ben bé el final que limita una casa, sinó l’obertura que propicia l’accés a un món exterior; la transició o l’inici envers un nou espai que resulta possible d’explorar més enllà de la zona de confort tradicionalment coneguda i reconeguda.
El ca és que ací i allà, els uns i les altres —l’ocasió ho propiciava— van situar, sense gasiveries discursives, la figura de Vicent on acadèmicament mereixia: «Vicent és un símbol»; «Vicent Salvador ha estat un dels intel·lectuals més sòlids que ha donat el nostre país»; «Vicent ha sabut demostrar com ningú que la ciència i la lletra no estan barallades: que la raó i l’emoció es troben juntes en el fang de la vida»; «Vicent va ser aigua fresca per a les nostres boques assedegades de coneixement i poesia»; «Vicent m’ha permés gaudir de la fascinació pel coneixement i per la vida que em va contagiar»... Són només algunes de les frases emmarcables que es van poder sentir, aquesta setmana, a les sales de graus universitàries.
Tanmateix, de tots els moments intensos viscuts en les Jornades en Homenatge a Vicent Salvador a Castelló, València i Alacant, crec que preservaré d’una manera especial en la memòria —ai!— el moment final de la intervenció del professor Enric Balaguer, despús-ahir, a Alacant. Després de fer un repàs —erudit, amé, documentat, creatiu, raonat, desimbolt, marca de la casa— a la dimensió de Vicent Salvador com a crític literari a partir de llibres de Vicent Salvador com Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (1981), El gest poètic (1984), Tebeos per a intel·lectuals (1986), Invitació a la literatura catalana (1987), La frontera literària (1988), Vint anys de novel·la catalana al País Valencià (1992), Elements de lingüística per al discurs literari (1994), Fuster o l’estratègia del centaure (1994), Poesia, ciutat oberta (2000), Els arxius del discurs (2001) o Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània (2013), el doctor Balaguer (el primer dels 26 doctors que han fet la tesi amb la direcció de Vicent Salvador) es va desentendre de les imatges del PowerPoint que havia preparat, va abandonar l’actitud professoral i, visiblement emocionat, va mirar fit a fit l’auditori, va tossir per provar d’escombrar la gola i desfer-ne el nus que semblava tenallar-lo. I, per fi, enmig del silenci respectuós i expectant que l’alumnat i el professorat assistent va fer a la sala, Enric va vindre a dir:
—El professor Vicent Salvador era, també, l’amic Vicent Salvador: el que sempre arribava tard, el que sempre venia a última hora... Però venia! I es posava a parlar amb aquella veu que tenia, dolça i càlida. I seduïa els receptors. Ens feia atendre les subtileses que anava perfilant amb la gràcia i l’espontaneïtat d’un prestidigitador. L’amic Vicent Salvador era un home d’una gran generositat. I era, igualment, un home d’una gran curiositat: una gran curiositat que no solament aportava a la cultura i a la literatura, sinó també a la persona. I et preguntava com estaves, i et contava coses de la seua parella. I feia servir un interés i una curiositat per a tot! I la generositat, i l’interés, i la curiositat anaven en ell lligades a l’humor: perquè sempre estava rient-se. Per això, en moltes fotografies apareix amb els ulls com atxinats: perquè sempre estava fent alguna gràcia o observant alguna cosa des del cantó més divertit. Tot això fa que Vicent siga no solament un mestre i una referència intel·lectual, sinó també una persona entranyable: una persona que... —galtes enrojolades, ulls lluents, Enric va haver de parar novament el discurs per desennuegar la veu— almenys jo no podré oblidar mai.
Talment com la curiositat, la passió pel coneixement i l’amor per la comunicació que Vicent Salvador contagiava, l’emoció d’Enric Balaguer també es va encomanar catàrticament entre el públic. I jo mateix, quan me’n vaig voler adonar, em vaig descobrir amb un nus a la gola i els ulls humits: imaginant que, en un moment o un altre, el mateix Vicent Salvador potser arribaria, com sempre una mica tard, a l’acte; i accediria a la sala de graus impecablement ben vestit, lluint el seu habitual somriure astut i sorneguer, i amb la clara llum de la intel·ligència brillant als ulls, disposat a animar el debat d’aquell acte acadèmic. Amb la seua veu efectivament «dolça i càlida», Vicent, sens dubte, hi aportaria, encara, la reflexió adient, el comentari crític oportú, el suggeriment incitant, l’erudició divertida, la citació precisa que esperonaria la intel·ligència de tots els assistents.
«Sempre arribava tard, sempre venia a última hora... Però venia!», havia recordat l’amic Enric. Per això, irracionalment, amb els ulls entelats per l’emoció del discurs d’Enric, vaig dirigir la mirada cap a la porta d’accés de la sala de grau per veure si es produïa el prodigi i, salvant una frontera més —la frontera definitiva de la vida i la mort— Vicent arribava encara, ni que fora tard, a l’acte del seu propi homenatge pòstum. Però no. Vicent, l’estimat Vicent no hi va arribar —evidentment— aquesta volta. I, en constatar-li-ho a l’amic Antoni Maestre, acabat ja l’acte i amb la sala de graus pràcticament buida, sense saber ben bé per què, em van venir ganes de plorar com una criatura.
Ja refet de les emocions, durant el jovial i distés dinar subsegüent a l’acte acadèmic —al restaurant Mar i Terra, del Club Social I— em van presentar la joveníssima doctora Diana Nastasescu, l’última doctoranda de Vicent, que va defensar la seua tesi sobre les novel·les d’adulteri en la segona meitat del segle XIX l’any passat, just després de la mort de Vicent, però una vegada completada ja la seua direcció.
—És ella qui va triar la citació de Vicent que ve en el tríptic de les Jornades d’Homenatge —em va informar la també doctora vicentiana Adéla Kot’atková.
I mentre esperàvem les menges, em vaig voler descarregar el tríptic al mòbil. I en la pantalleta que sostenia amb la mà em va eixir la imatge de Vicent, elegant i somrient, amb aquella sornegueria tan seductora que el caracteritzava. I just damunt de la seua imatge, amb lletres blanques sobre un elegant fons de color blavenc, es podia llegir la següent frase autobiogràfica de Vicent Salvador: «al llarg de la vida, el llenguatge ha estat per a mi objecte privilegiat de reflexió, de fascinació, d’inquietud. I no a la manera de l’entomòleg que classifica cossos dissecats i els analitza, sinó més aviat amb l’actitud de l’explorador que sent en la jungla el bleix de les feres, les persegueix i les tem al mateix temps, però s’esforça després per contemplar-les a càmera lenta, amb l’ull de la ment, en el repòs de l’alba enfront de la mar.»
Llegint la frase de Vicent, em va tornar novament el nus a la gola. I, inopinadament, em vaig quedar sense veu. Perquè sobtadament ho vaig saber comprendre tot: per fi havia arribat, al seu propi homenatge, Don Salvador! S’hi havia fet present en la penyora de les paraules, en el misteri del llenguatge, en el prodigi de la comunicació més enllà de la frontera de la mort. I en l’alegria, l’afecte i l’enyor dels deixebles que hi compartien taula. «Veus? Sempre tard, sempre a última hora... Però vens!», vaig pensar. I, just abans d’alçar la vista de la pantalla i de reincorporar-me a les animades converses de la taula (sobre una o una altra forma de reflexió, de fascinació o d’inquietud a l’entorn de l’amor a les paraules), vaig temptejar un somriure tristíssim, però conformat, i vaig dir per a mi mateix, en veu baixa —com qui resa una oració per a beneir taula—: «Gràcies, estimat Vicent...»
